Hi ha homes i dones que tenen ambicions, projectes, fites, diguem-ne somnis si es vol, que són ben bé d'alta volada. Confien que aquests somnis, que són in abstracto, són prou poderosos, en cas de ser acomplits, per a aconseguir tot allò que vulguin in concreto. Així de mena verosímil, anhelen el poder, per exemple; o la riquesa, o la salut, o la fama, que és com la glòria; de mena quimèrica, potser una vida sense treballar, d'oci permanent; o potser l'amor vertader -que, per molt que un s'esforci a creure-hi, la vida és tossuda en mirar de prohibir-lo. Són ambicions, projectes, fites, somnis també n'hem dit, que són com una gran esfera, immensa; una esfera que abraçaria tota la seva vida en ordre a una gran missió que els ha estat encomanada: l'arribada a la felicitat. Que són somnis que descansen sobre certa ingenuïtat? No direm que sí, si els ha de fer feliços.
Tanmateix, sigui perquè un està fet d'una pasta poc fantasiosa o perquè els anys es van esmicolant i apareixen massa arrugues o massa canes, el fet és que hi ha qui té ambicions, projectes, fites o somnis que semblen més modestos. Que siguin més modestos no els fa pas més menyspreables, sinó més aviat tot el contrari: la seva modèstia, curiosament, els dona una capa de vernís que els converteix en més tel·lúrics, més madurs i admirables, molt més bells, i, al cap i a la fi, més humans. Al ben llarg de la meva vida, he conegut somnis d'aquesta mena, més senzills i, si es vol, de no pas tan alta volada, a l'interior d'alguns éssers humans que m'han deixat petjada. Quan jo era estudiant a Alemanya, vaig poder participar en uns seminaris de traducció alemany-català a un nivell literari i filològic; ja es pot ben endevinar que no érem gaires, tot just cinc. Però cinc ja era suficient per a què jo pogués conèixer l'Agnieszka, una noia de Cracòvia, com oblidar-me'n, que, així rodoneta com era i amb unes galtes sempre vermellenques i unes ulleres sense pretensions, que desprenia a dojo bonhomia, no m'acabava d'encaixar amb l'assumpte que ens reunia en aquella aula. Van començar les classes; però, al tercer dia, no vaig voler allargar-ho més: li vaig preguntar què hi feia ella allí, una jove de Cracòvia, sense cap lligam amb Catalunya, aprenent gramàtica avançada i fullejant diccionaris, per sota de les seves ulleres i amb aquella cara atrafegada, de la nostra vella i bella llengua catalana. I em va respondre: "Jo només tinc un somni a la vida. I és traduir al polonès tota l'obra del vostre estimat Josep Foix". No sé si se'n va sortir. Però, de veritat, crec que això potser és el de menys.
En una època de certes tristeses que no em deixaven viure amb mi mateix de manera perllongada, vaig sortir un dia de casa, entre setmana, amb l'esperança de trobar un bar arregladet on, en silenci i assegut a la barra, pogués fer volar els corbs que planaven pel meu cervell i pel meu cor. Estava ben convençut que una conversa passatgera amb els cambrers i unes gotes destil·lades medicinals, podria curar eventualment el meu esperit. Vaig entrar al tercer bar que vaig temptejar. L'ambient era un pèl oriental, molt agradable; dues cambreres rialleres que de seguida t'oferien confiança. Com que no hi havia ningú més, em va semblar el lloc ideal i em vaig asseure a la barra. Les cambreres van fer una bona feina: en menys de vint minuts, potser també per les aigües de carabanya, em sentia joiós i amb ganes de riure eternament. Tanmateix, just aleshores, va entrar un home de la meva mateixa edat més o menys. Buscava exactament el mateix que jo. Les cambreres ens van presentar i, des d'aleshores, ja érem quatre que rèiem, malgrat que el Ricard, que aquest és el seu nom, semblava més aviat taciturn i reservat. Però poc a poc vaig anar acostumant-me als seus moviments lents, a les seves paraules sempre mesurades, a la seva gran intel·ligència dissimulada, a unes maneres seves que no deixaven de reflectir cansament i solitud. Quan, passats uns dies de retrobar-nos, se'm va ocórrer preguntar-li si tenia algun somni, es va quedar pensatiu i, amb una seriositat que no puc oblidar, em va dir que sí: que el faria molt content de poder veure, ara que ja n'havia plantat les llavors, com d'esvelts creixien els seus arbres a l'hortet del poble.
Des de fa un temps, valoro molt, dut per l'admiració, els somnis de l'Agnieszka i el Ricard, que ara és amic meu. Potser perquè he començat a entrar en un estat on els somnis in abstracto d'alta volada ja fa dies que s'han convertit en sospitosos, altament sospitosos. I potser també, perquè ha anat creixent en mi un somni d'aquests que a molts els pot semblar de poc calat. Veig en els meus records, i em somric, una bicicleta d'un color verd pastís, amb una petita franja ataronjada en el seu tub inferior, amb el manillar folrat de cinta blanca, i una caixa negra de tomàquets com a portaequipatges. I ve ara al cas perquè l'altre dia el Ricard, mentre seiem junts amb una copa de vi negre, em va preguntar, molt temps més tard d'aquella meva primera pregunta, si en tenia algun de somni, jo. També em vaig quedar pensatiu, prenent un temps per despullar-me de coses que em poguessin fer confondre. I al final el vaig poder respondre: "Crec que sí, Ricard. Crec que, encara que només fos per un sol dia, si el geni m'oferís un desig, voldria pedalar amb la meva bicicleta, sense cap pressa, per carreteres secundàries o terciàries i camins envoltats de prats, mentre al meu costat circula amb mi, al mateix ritme, la bicicleta de color verd pastís, de franja ataronjada, manillar folrat de cinta blanca i, just al darrera, una caixa negra de tomàquets. I si fos plena de tomàquets, millor".
