dijous, 11 de juny de 2020

Els gira-sols jolius

Avui, ella fa anys, per molts anys, i el dia es torna especial. Ell ha mirat de felicitar-la per correu electrònic, però no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. No és que no en tingui, ell, de paraules: sempre li ha agradat ballar amb elles. Però avui, se li ha fet costerut trobar-ne les adequades, aquelles que la poguessin fer somriure, avui que ella fa anys. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella potser creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Tanmateix, res de res: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa.

Ella ja no viu a la ciutat, viu fora, lluny. Ja no viu amb ell, viu amb un altre home. Ja fa quatre anys que no es veuen. Al principi que ella marxés, ell encara li enviava alguna flor o algun llibre pel fet que necessitava sentir que encara estaven units; però mai no va obtenir-ne resposta. El silenci d'ella estava ben justificat: no només buscava encetar una nova vida, sinó que, encara duta per les ombres de l'amor, desitjava que ell engegués de nou alguna cosa que el tornés a fer feliç. Quan ell va adonar-se que ja no era l'home d'abans, sinó un obstacle, ja no li va enviar cap flor ni cap llibre més. Els fils materials es van trencar, segurament ja per sempre. Ella es va sentir alleugerida; i ell, decidit per fi a no lluitar més pel que havia cregut ser l'únic i veritable amor, va saber renàixer i vèncer els dolors del desamor. Ella té ara una vida joiosa fora de la ciutat. Ell, una vida agradable a la ciutat.

Entre ells dos, doncs, no hi ha més que silenci, des de fa anys. Sempre silenci. Com si no existissin l'un per a l'altre. Ja no existeixen l'un per a l'altre. Tots dos, des que ja no existeixen l'un per a l'altre, han anat patint mutacions: sense voler tornar enrere, ella gaudeix ara millor dels bons records i és més indulgent amb les patinades de les flors i els llibres, comeses per la follia de l'amor. Ell gaudeix ara de la seva memòria i somriu quan la imagina amb els seus projectes, lluny de la ciutat, tota forta i reconstruïda. Des que ja no existeixen l'un per a l'altre, cadascú ha vençut també aquells molestos sentiments de culpabilitat, ell per unes coses, ella per unes altres, ves a saber. Les coses van com van, i, si foren belles, sempre cal estimar-les tal com van passar. I com que el temps ha anat esborrant l'element situacional, ja només queda la persona; i amb els ulls de la imaginació, ara es poden mirar l'un a l'altre amb tendresa i amistat.

Però no parlen. No es veuen, ni es truquen. Duen vides distintes i llunyanes. Si alguna cosa comparteixen és el sentiment que és el silenci, precisament, allò que els uneix. Tots dos tenen, de fet, un estrany temor a retrobar-se: no perquè no sabessin què dir-se -més aviat al contrari: són xerraires de mena i es delirien per explicar-se coses; ni perquè s'obrissin velles ferides -cap dels dos sent cap rancúnia, ni una; ni perquè l'amor els pogués unir de nou -no ho perceben gens possible i, a més, quin ser humà tindria en el fons temor d'això?; ni perquè no siguin dignes d'una mútua amistat -tots dos la tindrien en alta estima. No. No es veuen ni es truquen ni parlen perquè, un cop van decidir els seus camins, la màgia de la seva vella història la va heretar el silenci. I si el silenci s'esmicolés, podria esmicolar-se també del tot la màgia amb què ell encara els uneix.

Tot i que la vida, amb bona dosi de seguretat, els ha separat per a sempre, pensen algun cop l'un amb l'altre. Fins i tot s'entrecreuen pensaments, i fins i tot ho sospiten. Uns pensaments tranquils, podríem dir, inofensius: amb certa dolcesa, sense somnis, no queden preguntes per respondre, assumeixen que tot està bé com està, però són pensaments del cor, d'una amistat difícilment situada en el ventall de les amistats, quelcom poc definible. Quan cadascú d'ells pensa en com seria una retrobada, per fer aquell cafè renovador, els assalta cert vertigen, entre mandra i excitació; mandra perquè ja van decidir cloure un temps que els va esgotar; i excitació perquè, d'alguna manera, duent com duen dins un forat que no comprenen, se saben en un afecte mutu gairebé immortal. Si serà la mandra o l'excitació el que les seves noves vides faran vèncer, és quelcom que gairebé ni s'atreveixen a preguntar-se.

En tot això, avui, ella fa els anys. I ell, que mai oblida el dia que ella fa els anys, s'ha assegut davant de l'ordinador per desitjar-li un bon dia, tot escrivint-li un correu. Probablement, ell mai no podrà confessar-se que potser encara l'estima; i ella, satisfeta en el seu món, mai no podrà confessar-se a si mateixa que potser espera aquest correu. Però ell no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Però no ha trobat la manera: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa. I esperant que les forces del silenci actuessin màgicament, ell s'ha aixecat de la cadira, ha tancat el correu sense haver escrit res i, somrient amb noblesa, ha dit, per dins seu, per molts anys.

Cap comentari:

Publica un comentari