dimecres, 3 de juny de 2020

Por, temor, paüra

Quan jo era un vailet, als setanta i part dels vuitanta del segle passat, l'amenaça era la guerra nuclear, i tots els "progres" lluitaven per la pau mundial. Acabada aquesta amenaça va arribar-ne una de nova a nivell global: la SIDA, l'anomenat síndrome d'immuno-deficiència adquirida; i tots els esforços van anar dirigits a mirar d'inhibir bona part de les conductes sexuals. Quan l'impacte d'aquesta amenaça començava a minvar, un altre destí apocalíptic va fer la seva aparició triomfal: la regressió de la capa d'ozó. La bona gent d'arreu va posar-se a treballar, amb més innocència que no una altra cosa, per a què aquest gas circumdant no es deteriorés més; malgrat que les bones pràctiques van ser del tot insuficients i abundaven molt menys que les dolentes, els experts diuen que actualment la capa d'ozó està regenerada. Ben a finals dels noranta, la tecnologia digital, en forma de mòbils o internet, va començar a introduir-se a totes les llars; però els materials necessaris per a la seva fabricació durien a guerres globals, similars a la dels hutus contra els tutsis a Ruanda, així de greus. Més tard, entrant ja al nou segle, oblidant per art de màgia les massacres de Ruanda i la guerra del coltan, la bona gent del món va ser educada per a què es fes conscient d'una nova amenaça definitiva: la degradació del medi ambient. Són innumerables els esforços, associacions, càrrecs, pressupostos i portaveus que aquesta imminent autodestrucció ha generat, malgrat que els Estats del món són encara reticents, ves per on, a generar sinergies per a doblegar aquesta amenaça. L'any 2020, la bona gent d'arreu, esgotada potser per l'hercúlia tasca de vèncer el canvi climàtic, va veure aparèixer una nova amenaça desoladora, tot i que disfressada de grip: el covid-19. Més enllà d'aquest daltabaix i confinaments realment destructius -de llibertats i rendes- s'augurà una "nova normalitat" que faria desaparèixer el món com el coneixíem fins aleshores -tret, és evident, d'una nova i futura amenaça inevitable: la guerra química, la guerra bacteriològica, la guerra virològica.

És intrigant que tots aquests apocalipsis siguin tan ordenats i vagin solapant-se un rere l'altre, sense la temptació de donar-se al mateix temps, com si el malvat destí de l'univers tingués preparat un conjunt de desgràcies en cadena per a la Humanitat. D'entrada, m'atreveixo a dir, faríem bé de veure-ho més aviat sospitós que no pas intrigant. A mi, l'univers no em sembla tan pèrfid ni tan malvat, ni carregat d'aquestes intencions. Les desgràcies humanes en cadena tenen una llarga tradició: podem pensar, per exemple, en les deu plagues d'Egipte que ja testimonia l'Antic Testament. Tanmateix, a mi em sembla que, culpar-ne Déu o un univers malvat ve a ser la mateixa cosa. La qüestió és que, si d'alguna cosa ha hagut de servir la Il·lustració, que sigui pel seu desig d'alliberament de la superstició i del mite i, alhora, pel ferm adveniment de la raó com a única via exegètica dels fets. I la raó ens diu, si realment és raó, que, una vegada eliminats Déu i el pèrfid univers de l'equació, aital encadenament d'amenaces continuades, mai sense treva, no poden tenir el seu origen sinó en l'esperit mateix de l'home. Des de l'Antic Testament, l'home mateix és la causa de la por, del temor, de la paüra, del càstig, de totes les amenaces, de les plagues. Hauríem d'afinar més, ho reconec: no n'és tant l'home la causa, sinó més aviat, el poder.

Als homes i les dones que no tenen poder efectiu, se'ls ha de sotmetre a la por. El poder -delerós de mantenir-se com a tal, també encarnat en homes i dones- exigeix la por, el temor i la paüra en aquells que, sense tenir poder, viuen sotmesos en un ordre establert que ells no han establert. La por afebleix, immobilitza, du l'home i la dona de carn i ossos a protegir-se, només a protegir-se, a fugir. Als homes, sota l'efecte de la por, se'ls desperta l'instint més profund, se'ls agita el pols, amb facilitat denuncien el del costat -que, com ells, tampoc és posseïdor del poder. La por no fa pensar; fa actuar; i fa actuar en una direcció inadequada, i focalitza l'enemic: la guerra nuclear, la SIDA, l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19; no hi ha altres coses en què pensar quan la por d'aquestes amenaces arriba a l'interior de l'home. No hi ha temps per pensar, ja pensarem després, cal actuar. Així és com la por a què el poder sotmet als desapoderats li retribueix el més gran dels beneficis: anul·la el pensament. No diré res que no sabem: el poder es manté com a poder perquè els desapoderats no pensen més. Mentre els humans tinguin pors, temors i paüres, el poder mai serà l'enemic focalitzat.

Eren falsos la guerra nuclear, la SIDA, la degradació de l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19? No, molt segurament no. Però aquí no s'està jugant la veracitat o no d'aquests enemics, no és aquesta l'arrel de la qüestió. L'arrel no és la veracitat; és el control sobre què s'ha de pensar i què no. Des de fa anys, la immensa majoria dels meus alumnes són ferms i actius gladiadors contra el canvi climàtic -la qual cosa pot dir molt de la seva bona voluntat; però puc assegurar que gairebé cap d'ells té com a fites fonamentals d'una societat l'educació, la política o el rigor en la informació. Pel poder mateix, sempre tan poc visible, han estat educats per a convertir-se en no lectors, en menysprear el coneixement si no és en alguna parcel·la professional inocua per a guanyar diners, en convertir-se en apolítics -perquè la política és una estafa-, educats en la postveritat i dèbils davant una allau d'informació que no saben discernir fins a quin punt haurien de digerir. Éssers humans així, per molt gladiadors benvolents que siguin envers el canvi climàtic, no tenen cap possibilitat de deixar d'estar sotmesos al poder i a la seva manipulació.

La guerra nuclear passa; el SIDA es cura; l'ozó es regenera; el canvi climàtic serà superat; la covid-19 serà vacunada. Però l'esclavitud del no-pensar, sota la cadena d'amenaces, se solidifica i persevera en gregarismes denigrants. El poder sap ben bé que no hi ha apocalipsis; però els desapoderats mai no ho han de saber. El poder coneix a la perfecció quan i com ha d'aparèixer una nova plaga; els mitjans de comunicació -que són estris del poder- decidiran què ens ha d'ocupar properament. Exageraran, mentiran, ocultaran dades, en faran aparèixer del no-res, derivaran el problema o el pseudoproblema fins a la magnitud que creguin apropiada per a què ella torni a regnar: la por. Doncs, envers què dirigirien llur mirada els homes i les dones si no tinguessin por? L'enginyeria social amb què el poder es manté com a tal haurà d'incloure també, primer, la ridiculització i, després, la persecució si és que cal, dels qui, a cegues, mirin d'obrir una escletxa en aquest cel tan encapotat: són conspiranoics. Per què aquesta paraula i per què no els anomenen, potser més senzillament, "conspiradors"? Perquè al "conspirador", la raó del qual no és sospitosa d'estar afeblida, algú podria considerar-lo digne de ser escoltat en algun moment. En canvi, al conspiranoic no paga la pena escoltar-lo: no és tracta d'un conspirador, només és un trastornat, un malalt.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada