La vida d'en Ferran Golmaredes i Fontanola és una vida plàcida i feliç. Allò que cada matí desperta aquest escriptor que ja passa dels cinquanta és una brisa que penetra pels finestrals i que li llepa la cara amb cura i tendresa, com si fossin petons. Abans que els ulls, se li obren les orelles i sent com sermonegen els pardals que envolten l'olivera. Els llençols que li cobreixen el cos, per l'humitat de l'albada, li semblen més freds que no pas eren la nit abans, quan es va ficar al llit. No obre els ulls fins que, sense adonar-se'n, se li ha dibuixat sota el nas un somriure dissimulat, autònom, com si fossin els llavis mateixos els que han pres aquesta decisió. I el nas; el nas també se li desperta, i com cada matí del món li arriba la flaire dels camps i les flors que envolten la solitària masia on viu des que va deixar enrere els clàxons i el formigó. Aquest garbuix d'olors salvatges, com cada matí, excita la seva imaginació i, sense haver obert els ulls encara, la seva ment veu arreu el color verd. Quan, per fi, els obre, veu el rellotge antic que no funciona sobre la tauleta de nit i, movent el cap a banda i banda, veu la fusta vernissada que domina tota la seva cambra.
En Ferran Golmaredes i Fontanola s'aixeca i va al bany que li queda al costat de la porta. Orina. Es mira al mirall, somriu, badalla, es renta les dents, arrufa el nas i es toca el cabell. Després es dutxa: li dóna especial plaer sentir la força de l'aigua que cau sobre el seu cap, immòbil. Es posa desodorant, es perfuma. S'asseca el cos amb la tovallola i, despullat, torna a mirar-se al mirall. Es mira els genitals, encuriosit. Es posa de perfil i es mira la panxa: calcula que ja només li queden tres quilets a perdre. Torna a la cambra i es vesteix. Gaudint dels grinyols familiars de la làmina de fusta que cobreix el terra, travessa aleshores el passadís i baixa les escales. Es dirigeix a la porta del casalot, en desferma el forrellat i surt al jardí. Mira a l'horitzó i respira fons i somriu de nou i mira les camèlies i torna a somriure. Dóna un tomb sencer al casalot i, com cada matí, mira els prats llunyans a totes bandes, que verds aquí, groguencs allà, tacats d'alguna arbrada i també de l'estany, semblen onades d'herba o de vellut. S'allunya unes passes de la casa i mira dins de la bústia que, com si estigués dempeus, planta vora els esbarzers del costat de la porta de la finca. És buida.
En Ferran Golmaredes i Fontanola esmorça. Pa, formatge, suc de taronja i llet. Esmorza a una taula rodona al bell mig de la cuina, i mentre mossega i degusteja, mira a l'infinit i pensa coses: algunes molt elevades, altres només són pensaments sobre els quefers del dia. Quan ha acabat d'esmorzar, surt de la masia i passa fins a l'hort, on rega la terra, acarona els enciams, els tomàquets, les albergínies i tot mena d'hortalisses. No li agraden gaire, però gaudeix de com creixen. Quan tot li sembla que està en ordre es dirigeix al despatx i comença a treballar. Escriu, i escriu, i escriu. Paraules, lletres, idees, emocions, frases, imatges: tot se li barreja en un univers infinit de possibilitats, de fantasies, de records, de bellesa, de grandesa, de petitesa i d'estirabots que li brollen de l'ànima. Només s'atura per dinar alguna cosa: sempre menjaria carn, però sovint menja fessols, amanides, purés de verdures, arròs i, vet aquí, només els dies que ha baixat al poble, aprofita per menjar peix fresc. Després fa una migdiada; i després, es cuida de les flors, neteja la piscina, talla la gespa i repara algun desperfecte de la casa, que sempre sovintegen. En acabat de tot això, torna escriure fins a les vuit del vespre.
En Ferran Golmaredes i Fontanola sopa. Mentre fa el sopar escolta Brahms o Wagner, depèn de com se sent. Com avui és estiu fa l'àpat a la taula de defora, on rondinen els mosquits i les bestioles campestres. Quan ha endreçat la taula i tot torna a ser a lloc, s'asseu a la cadira on ha sopat. Mira la volta celeste i ensuma les olors. Fuma llavors l'única cigarreta que ara es permet, i en acabat, amb delicadesa i un estrany amor, agafa la guitarra. I les melodies que toca i la seva veu ressonen pels prats, ara que el sol ja fa estona que s'ha post. Quan s'ha divertit amb les seves cançons, deixa la guitarra sobre la taula amb delicadesa i un estrany amor, i s'aixeca. Sap que aviat és hora d'anar al llit. Però abans que el casalot l'aculli fins demà, camina unes passes més enllà del jardí i s'asseu en una pedra gran i arrodonida que anuncia un desnivell. I cada nit, a aquella pedra, mentre se somriu i sent dins seu una immensa joia, mira a l'horitzó envaït per la foscor, i respira fort, i torna a mirar la llunyania infinita, i aleshores, mossegant-se el llavi i escoltant els batecs del seu cor, s'atreveix a pronunciar en veu baixa el nom d'aquella dona que viatja pel món i que ell enyora i estima.