diumenge, 28 de maig del 2017

L'illa

Charlton Heston, al Planeta dels simis (1968), és l'últim home. Totes les seves aventures en un món que ja no és el seu, malgrat la seva lluita, només el duen a la soledat i a l'extinció. Les seves últimes lamentacions no poden tenir cap eco a l'eternitat. Maleeix els homes per haver destruit un futur que ells mateixos havien mirat de forjar a força de sacrificis i esperances que, a l'últim moment, sense massa llums, es converteixen en un fum que s'esvaeix a l'aire com a l'aire s'esvaeix el baf. Ell, George Taylor, cavalca vora el mar envers la nua veritat, envers la descarnada imatge última: no hi ha més homes ni més dones, ja no hi ha més història, ni hi ha nous horitzons que conquerir. S'agenolla sobre les onades eternes de la mare Terra i condemna el destí de la seva espècie. La seva companya accidental, la salvatge Nova, la suposada segona Eva, ni fa el gest de descavalcar del cavall, perquè, agradi o no, George Taylor està sol, definitivament sentenciat a una vida que és un epíleg, una vida que ja és un epitafi, un testament, un adéu que ningú escoltarà i que no rebrà cap obsequi de comiat. L'última casa de l'últim home és com una illa que ningú més, sinó ell, podrà trepitjar. Els seus records, l'aflicció.
.
Això ens recorda que un novembre oblidat per tothom es va esfondrar el Fortuna Maris. Czeknarf Tökwas, un caucàsic indomable, en fou l'únic supervivent perquè l'amargós destí el va gitar a una sorrenca platja d'una illa diminuta i estranya, amenaçadora i solitària, únicament conquerida per tota mena d'arbres que donen fruita, tota mena de cucots poc visibles i algunes salvatgines fugisseres que regiraven els matolls. Va esdevenir un nàufrag, i com a nàufrag va viure a l'illa tot vivint-hi, on l'ahir, l'avui i el demà s'amanyagaven com l'aigua salada amanyaga la sorra ardent. Es duia a la boca alguns cocos, que acaronen el gust com el vellut, i pessigava força baies de per aquí i de per allà; bevia aigua dolça d'una font serena que, caient d'un senzill roquissar, viatjava oberta fins a l'aigua salada; mirava d'obturar una minsa llengua de mar que entrava a l'illot per a empresonar-hi els peixos més badocs; va córrer sovint rere alguna llebre que, seduïda per la trencadissa de les onades, sortia de la selva encuriosida per l'espai obert i per la calda del Sol; remenava la sorra per sota de l'aigua turquesa i hi trobava petxines que tenien gust a sal; els dies de ventura podia fer-se, a cops de pedra, algun esquirol poc atent o algun ocell que, potser de melangia, havia perdut les ganes de volar.
.
Quan el Sol tenia son i llepava l'horitzó, en Tökwas s'asseia a la sorra, creuava els braços al voltant dels genolls i, davant la imminent arribada de la fosca nit, la por li enfilava la carcanada i els seus sentits tan vigilants oïen la gatzara de les bèsties i tota espècie de brogits fantasmals, i tot un món d'ombres silencioses se li enganxaven a la pell i el travessaven com un llampec de fredor. Apretava les dents i oprimia més fort els genolls, i es convencia que la més absoluta immobilitat el faria del tot inadvertit. Una nit de lluna generosa, posat el cap entre les cames com tenia i dut per la sospita que naixia d'aquella quietud abismal, va advertir una presència propera que li va accelerar el batec del seu cor castigat i, per una valentia gens conscient, va atrevir-se a girar el coll: una guineu, la fera més gran que havia vist fins ara, romania palplantada a uns pocs metres sobre la sorra, immòbil com els pedrissars, ferma sobre les seves potes, amb els ulls platejats com espurnes en la nit, dues espurnes que el fitaven sense un instant de distracció, sense un mínim parpelleig, sense cap símptoma de pietat. Quan en Tökwas va fer un lleu moviment, la guineu, com si fos un déu sorneguer, va arrencar a córrer d'una volada i va desaparèixer entre les tenebres. En Tökwas va pensar que ben pla sobre la sorra dibuixaria menys embalum i es faria menys visible; i així és com va jaure i, mirant els estels encara amb paüra, va adormir-se. Aquella nit, el seu últim pensament fou que ell era, justament, l'últim home.
.
Quan en Tökwas va despertar-se, el Sol ja badallava i matinava, i ja li havia assecat l'humitat del cos. Ressonen amb trompetes les paraules de Nietzsche: "La terra, doncs, s'ha empetitit, i sobre seu fa saltirons l'últim home, que tot ho empetiteix". Una profunda tristesa l'envaïa i va posar-se dempeus. Va mirar més enllà de la fi dels mars, on l'última línia perfila el paradís que no podia ni tocar amb la seva mà. Amb els llavis closos i mirada infinita va fer presents els seus amors: els camps farcits de gira-sols, els bassals del riu d'una aigua gèlida, l'olor d'uns cabells que oloraven a blat, els volcans muts que dominen la badia, els camins explorats en bicicleta, les cançons a la guitarra, el gust intens dels formatges, els mercats de les paradetes, les ciutats de barris gòtics, les superfícies colossals on compraven melmelada de maduixa, els cavalls promesos, les cartes de les bústies, els trens amb mirades còmplices, les paraules i les veus, els èxtasis inconfessables de la carn, la vertadera vida. I mentre en Tökwas es posava les mans a la cara i s'agenollava i l'aigua l'ensabonava ara sí i ara no, les trompetes de Nietzsche tornaven a xisclar: "Arriba el temps que l'home deixarà de llençar la fletxa dels seus desitjos més enllà de l'home i que la corda del seu arc ja no sabrà vibrar". I en aquell moment, un fort vent per tota l'illa reia al seu darrera.
.
Anys més tard, els integrants del Quo Vadis, un vaixell de recerca científica procedent del més enllà de la línia del paradís va desembarcar a la platja de l'illot. Carregats de quaderns i aparells van iniciar l'exploració d'aquella petita terra, i de les primeres coses que hi van trobar va ser l'esquelet perfecte d'en Tökwas, en un verd replà davant d'una entrada a la roca que feia de cova. No el van tocar, però se'n van endur el crani. Era el crani d'un home qualsevol, sense cap interès per la ciència, però van pensar que el crani d'aquell últim home els donaria sort si el penjaven en algun lloc dins del vaixell.