dijous, 11 de juny del 2020

Els gira-sols jolius

Avui, ella fa anys, per molts anys, i el dia es torna especial. Ell ha mirat de felicitar-la per correu electrònic, però no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. No és que no en tingui, ell, de paraules: sempre li ha agradat ballar amb elles. Però avui, se li ha fet costerut trobar-ne les adequades, aquelles que la poguessin fer somriure, avui que ella fa anys. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella potser creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Tanmateix, res de res: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa.

Ella ja no viu a la ciutat, viu fora, lluny. Ja no viu amb ell, viu amb un altre home. Ja fa quatre anys que no es veuen. Al principi que ella marxés, ell encara li enviava alguna flor o algun llibre pel fet que necessitava sentir que encara estaven units; però mai no va obtenir-ne resposta. El silenci d'ella estava ben justificat: no només buscava encetar una nova vida, sinó que, encara duta per les ombres de l'amor, desitjava que ell engegués de nou alguna cosa que el tornés a fer feliç. Quan ell va adonar-se que ja no era l'home d'abans, sinó un obstacle, ja no li va enviar cap flor ni cap llibre més. Els fils materials es van trencar, segurament ja per sempre. Ella es va sentir alleugerida; i ell, decidit per fi a no lluitar més pel que havia cregut ser l'únic i veritable amor, va saber renàixer i vèncer els dolors del desamor. Ella té ara una vida joiosa fora de la ciutat. Ell, una vida agradable a la ciutat.

Entre ells dos, doncs, no hi ha més que silenci, des de fa anys. Sempre silenci. Com si no existissin l'un per a l'altre. Ja no existeixen l'un per a l'altre. Tots dos, des que ja no existeixen l'un per a l'altre, han anat patint mutacions: sense voler tornar enrere, ella gaudeix ara millor dels bons records i és més indulgent amb les patinades de les flors i els llibres, comeses per la follia de l'amor. Ell gaudeix ara de la seva memòria i somriu quan la imagina amb els seus projectes, lluny de la ciutat, tota forta i reconstruïda. Des que ja no existeixen l'un per a l'altre, cadascú ha vençut també aquells molestos sentiments de culpabilitat, ell per unes coses, ella per unes altres, ves a saber. Les coses van com van, i, si foren belles, sempre cal estimar-les tal com van passar. I com que el temps ha anat esborrant l'element situacional, ja només queda la persona; i amb els ulls de la imaginació, ara es poden mirar l'un a l'altre amb tendresa i amistat.

Però no parlen. No es veuen, ni es truquen. Duen vides distintes i llunyanes. Si alguna cosa comparteixen és el sentiment que és el silenci, precisament, allò que els uneix. Tots dos tenen, de fet, un estrany temor a retrobar-se: no perquè no sabessin què dir-se -més aviat al contrari: són xerraires de mena i es delirien per explicar-se coses; ni perquè s'obrissin velles ferides -cap dels dos sent cap rancúnia, ni una; ni perquè l'amor els pogués unir de nou -no ho perceben gens possible i, a més, quin ser humà tindria en el fons temor d'això?; ni perquè no siguin dignes d'una mútua amistat -tots dos la tindrien en alta estima. No. No es veuen ni es truquen ni parlen perquè, un cop van decidir els seus camins, la màgia de la seva vella història la va heretar el silenci. I si el silenci s'esmicolés, podria esmicolar-se també del tot la màgia amb què ell encara els uneix.

Tot i que la vida, amb bona dosi de seguretat, els ha separat per a sempre, pensen algun cop l'un amb l'altre. Fins i tot s'entrecreuen pensaments, i fins i tot ho sospiten. Uns pensaments tranquils, podríem dir, inofensius: amb certa dolcesa, sense somnis, no queden preguntes per respondre, assumeixen que tot està bé com està, però són pensaments del cor, d'una amistat difícilment situada en el ventall de les amistats, quelcom poc definible. Quan cadascú d'ells pensa en com seria una retrobada, per fer aquell cafè renovador, els assalta cert vertigen, entre mandra i excitació; mandra perquè ja van decidir cloure un temps que els va esgotar; i excitació perquè, d'alguna manera, duent com duen dins un forat que no comprenen, se saben en un afecte mutu gairebé immortal. Si serà la mandra o l'excitació el que les seves noves vides faran vèncer, és quelcom que gairebé ni s'atreveixen a preguntar-se.

En tot això, avui, ella fa els anys. I ell, que mai oblida el dia que ella fa els anys, s'ha assegut davant de l'ordinador per desitjar-li un bon dia, tot escrivint-li un correu. Probablement, ell mai no podrà confessar-se que potser encara l'estima; i ella, satisfeta en el seu món, mai no podrà confessar-se a si mateixa que potser espera aquest correu. Però ell no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Però no ha trobat la manera: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa. I esperant que les forces del silenci actuessin màgicament, ell s'ha aixecat de la cadira, ha tancat el correu sense haver escrit res i, somrient amb noblesa, ha dit, per dins seu, per molts anys.

dimecres, 3 de juny del 2020

Por, temor, paüra

Quan jo només era un vailet, als setanta i part dels vuitanta del segle passat, l'amenaça global era la guerra nuclear, i tots els "progres" maldaven per la pau mundial. Un cop dissipada parcialment aquesta amenaça, en va aparèixer una de nova, devastadora: la SIDA, l'anomenat síndrome d'immuno-deficiència adquirida, i tota la maquinària mediàtica va anar dirigida a mirar d'inhibir-nos bona part de les nostres conductes sexuals. Quan l'impacte d'aquesta amenaça va començar a minvar, un altre destí apocalíptic va fer la seva aparició triomfal: la regressió de la capa d'ozó. La bona gent d'arreu va posar-se a treballar, amb més innocència que no una altra cosa, per a què aquest gas circumdant no es deteriorés més; malgrat que les bones pràctiques van ser del tot insuficients i abundaven molt menys que les dolentes, els experts informen ara que actualment la capa d'ozó està satisfactòriament regenerada. Ben a finals dels noranta, la tecnologia digital, en forma de mòbils o internet, va començar a introduir-se a totes les llars; però va saltar de nou una alarma: els materials necessaris per a la seva fabricació durien a guerres globals autodestructives, com la dels hutus contra els tutsis a Ruanda, així de greus. Més tard, entrant ja al nou segle, oblidant per art de màgia les massacres de Ruanda i la guerra del coltan, la bona gent d'arreu del món va ser educada a conscienciar-se d'una nova amenaça definitiva: la degradació del medi ambient. Són quasi innumerables els esforços, associacions, càrrecs, pressupostos i portaveus que aquesta imminent autodestrucció ha generat, malgrat que els Estats del món són encara reticents, ves tu per on, a generar sinergies per a doblegar aquesta amenaça. L'any 2020, la bona gent d'arreu, esgotada potser per l'hercúlia tasca de vèncer el canvi climàtic, va veure aparèixer una nova amenaça desoladora, tot i que disfressada de grip: el covid-19. Més enllà d'aquest daltabaix i confinaments realment destructius -de llibertats i rendes- s'augurà una "nova normalitat" que faria desaparèixer del tot el món tal i com el coneixíem fins aleshores -tret, és evident, d'una nova i futura amenaça inevitable: la guerra química, la guerra bacteriològica, la guerra virològica.

És ben intrigant que tots aquests apocalipsis s'ordenin tan acuradament en el temps i vagin solapant-se un rere l'altre sense la temptació de donar-se al mateix temps, com si el pervers destí de l'univers preparés amb malícia notable una cadena de desgràcies per a destruir la Humanitat. Això de les desgràcies humanes en cadena té, al cap i a la fi, una ben llarga tradició: podem pensar, per exemple, en les deu plagues d'Egipte que ja testimonia l'Antic Testament. És tan sòlida la tradició que, quan un hi posa un pèl de seny, la cosa, m'atreveixo a dir, sembla més aviat sospitosa que no pas intrigant. A mi, ni l'Univers em sembla tan pèrfid, ni malvat ni carregat de tan funestes intencions, ni puc imaginar-me un Déu -tan generós en perfeccions- que maldi amb tota cura per a putejar ininterropudament el pobre personal. Al cap i a la fi, doncs, apel·lar a Déu o al pèrfid Univers com a culpables dels nostres mals concatenats em sembla ben bé la mateixa cosa. Vista així la cosa, jo caic més del costat de la mentalitat il·lustrada i el seu desig d'alliberament de la superstició i del mite, orientada a l'adveniment de la raó com a única via exegètica dels fets. I la raó ens diu, si realment és raó, que, un cop eliminats Déu i el malèvol univers de l'equació, aital encadenament d'amenaces continuades, mai sense treva, no pot tenir per origen sinó el malaltís esperit de l'home mateix. Des de l'Antic Testament, l'home mateix és doncs la causa de la por, del temor, de la paüra, del càstig, de totes les amenaces, de les plagues. Encara ho podem afinar més: l'home no n'és merament la causa, sinó més aviat, aquell poder creador.

Als homes i les dones que no tenen poder efectiu, se'ls ha de sotmetre a la por. El poder -delerós de mantenir-se com a tal i encarnat també en homes i dones invisibles- exigeix la por, el temor i la paüra per a aquells que, sense tenir el poder, viuen sotmesos en un ordre establert que ells no han dissenyat. La por afebleix, immobilitza, du l'home i la dona de carn i ossos a protegir-se, només a protegir-se, a fugir. Als homes i les dones, sota l'efecte de la por, se'ls desperta l'instint més profund, se'ls agita el pols, denuncien amb facilitat aquell del costat que, com ells, tampoc és posseïdor del poder. La por no fa pensar; fa actuar, focalitzant l'enemic en una direcció esbiaixada: la guerra nuclear, la SIDA, l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19. No hi ha altre enemic ni res més en què pensar quan la por davant d'aquestes amenaces arriba a l'interior de l'home. No hi ha temps per pensar, ja pensarem després, ara cal actuar. Així és com la por a què el poder sotmet els desapoderats li retribueix el més gran dels beneficis: anul·la el pensament. No diré res que no sabem: el poder es manté com a poder perquè els desapoderats no pensen més. Mentre els homes i les dones tinguin pors, temors i paüres, mai focalitzaran adequadament el poder com a enemic i font del seu malestar.

Eren invencions la guerra nuclear, la SIDA, la degradació de l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19? No, molt segurament no. Però aquí la cosa no va realment de la veracitat o no d'aquests suposats enemics, no és pas aquesta l'arrel de la qüestió. El nucli de la qüestió no és en cap cas la veracitat; és el control sobre què s'ha de pensar i què no. Des de fa anys, la immensa majoria dels meus alumnes són ferms i actius gladiadors contra el canvi climàtic -la qual cosa pot dir molt de la seva bona voluntat; però puc assegurar que gairebé cap d'ells inverteix les seves energies de joventut a transformar i millorar aspectes fonamentals en una societat avançada de benestar: l'educació, la política o el rigor en la informació. Pel poder mateix, sempre tan poc visible, han estat educats per a convertir-se en no lectors, en menysprear el coneixement i el creixement intel·lectual si no és en alguna parcel·la professional inocua per a simplement guanyar diners, en convertir-se en apolítics -perquè la política és una estafa-, educats en la postveritat i dèbils davant una allau d'informació que no saben discernir fins a quin punt han de digerir. Éssers humans així, per molt gladiadors benvolents que siguin del canvi climàtic, no tenen cap possibilitat de deixar d'estar sotmesos al poder i a la seva manipulació.

La guerra nuclear passa; el SIDA es cura; l'ozó es regenera; el canvi climàtic serà superat; la covid-19 serà vacunada. Però l'esclavitud del no-pensar, sota la cadena d'amenaces, se solidifica i persevera en gregarismes denigrants. Sap ben bé el poder que no hi ha apocalipsis; però els desapoderats mai no ho han de saber. El poder coneix a la perfecció quan i com ha d'aparèixer una nova plaga; els mitjans de comunicació -que són estris del poder- decidiran què ens ha d'ocupar properament. Exageraran, mentiran, ocultaran dades, en faran aparèixer del no-res, dissenyaran el problema o pseudoproblema fins a aquella magnitud que considerin l'apropiada per a què ella, la por, torni a regnar. Perquè, cap a què dirigirien llur mirada els homes i les dones si no visquessin amb pors? L'enginyeria social amb què el poder es manté com a tal ha de promoure també i sobretot la ridiculització primer i la persecució després, si és que cal, dels qui, a cegues, mirin d'obrir una escletxa en aquest cel tan encapotat: són conspiranoics. Per què l'ús d'aquest neologisme i per què no els anomenen, potser més senzillament i per exemple, conspiradors? Perquè al conspirador, la raó del qual no és sospitosa d'estar necessàriament afeblida, algú podria considerar-lo digne de ser escoltat en algun moment. En canvi, al conspiranoic no paga la pena escoltar-lo: no és tracta d'un conspirador, només és un trastornat, un malalt.