dimecres, 5 de juliol del 2017

L'home ex machina

Les conegudíssimes novel·les d'aventures i ciencia ficció de Jules Verne, de caire tan utòpic, revelen una profunda admiració pels nous coneixements científics i pels recents avenços tecnològics que dominen la segona part del segle XIX i el tombant cap al nou segle. L'eufòria científica, que Verne recull finament, va convertir els científics i inventors en herois populars: les invencions de la llum eléctrica, el telèfon, el telègraf, l'automòbil o les càmeres de fotografiar proclamaven llurs creadors com una mena de mags o nous semidéus que, dibuixant el vertader progrés, dominaven els misteris més profunds de la naturalesa. L'Exposició Universal del 1900 a Paris fou un autèntic aparador de la nova modernitat, tan extravagant i alhora tan fascinant: màquines amb motors, màquines de raigs X, il·lusions òptiques de la llum i, al Palau de l'Electricitat -il·luminat per cinc mil bombetes elèctriques- grues immenses, dinamos descomunals, éssers de metall que descarregaven forces i energies que mai abans els éssers humans, de carn i d'ossos, haurien gosat d'imaginar. Els vols espacials a la Lluna, els viatges al centre de la Terra o les 20.000 llegües d'immersió submarina de Jules Verne escenificaven per al públic un fantàstic i profètic futur proper al que els havia de dur la victoria del ser humà sobre les lleis de la realitat física.

Però entrat el nou segle, aquest sentiment d'admiració va deixar pas també a un altre sentiment que havia romàs ocult rere la magnificència: el sentiment de temor. Un dels visitants de la gran exposició, l'alemany Jean Sauvage, professor de secundària a Berlin, ja va deixar-ne un primerenc testimoni: "Si aquest poder s'allibera, desintegrarà un diminut ésser humà en àtoms individuals". La màquina no només era un artilugi admirable sinó que, sospitant les seves infinites capacitats, també podia ser vista com l'última amenaça, com un poder inextingible. Fou aquesta vivència del temor la que, al llarg del nou segle, va donar forma a tot el fenomen de la literatura distòpica: obres que plantegen un futur en què l'home és dominat, manipulat, empetitit, esclavitzat o humiliat pels que posseeixen el poder de la tecnología. Ja inicialment, l'escriptor alemany d'aventures Karl May va mostrar un clar escepticisme davant les màgiques performances de la ciencia i la tecnología, convençut que, tard o d'hora, les forces tel·lúriques més profundes acabarien per ensorrar la nova civilització. Tanmateix, el llistat de la mirada distòpica no va deixar de créixer al llarg del segle, i és rellevant i conegut: Metròpoli (1927) de Fritz Lang, Un món feliç (1932) d'Aldous Huxley, 1984 (1949) de George Orwell, Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury, Sóc llegenda (1954) de Richard Matheson, La taronja mecánica (1962) d'Anthony Burgess, El planeta dels simis (1963) de Pierre Boulle, Matrix (1999) dels germans Wachowski. La llista és del tot incompleta, cosa que dóna fe de l'èxit incontestable de la distopia.

En l'art musical, la síntesi més perfecta entre l'admiració i el temor per la màquina és, sense dubte, la proposta cibernètica i minimalista de Kraftwerk. Apareguts l'any 1970 -i actius fins als nostres dies, com a gairebé l'únic referent imprescindible de tota la música electrònica-, Kraftwerk expressa la devoció per l'estètica maquinal i digital, pel missatge futurista que ens ha de permetre racionalitzar les més perverses passions humanes; una devoció pel progrés, un progrés que no pot deixar-se en mans d'humans constrets inevitablement per l'error, una devoció per la perfecció, per la neutralitat de la màquina, per un so que va més enllà de la contingencia humana i que expressa l'eternitat del cosmos. Tanmateix, qui hagi estat captivat per l'experiència Kraftwerk, s'adonarà que tota aquesta admirable devoció, paradoxalment, no pot amagar una angoixa per la petitesa de l'ésser humà, per la mort de la calidesa més íntima, per un futur que mai arriba i que sempre és expectativa, no pot amagar el temor a la deshumanització, no pot amagar el temor a la trivialització maquinal de les experiències humanes més quotidianes. Avisa que ja no som homes que posseixen màquines: ben al contrari, som i vivim en la màquina, i en aquest sentit, ja no som plenament humans ni plenament autònoms. Ja som la màquina, the man machine.

No és massa difícil entendre el perquè de l'admiració que ens produeix la màquina: l'ésser humà queda absort davant de l'impossible, davant del miracle, davant allò que no és només una novetat sinó que supera els límits del sentit comú a què ens aboca el que ens és conegut i quotidià. No hi ha mirada més espiritualment explicable que la de l'estimat Jules Verne, la mirada optimista que produeix l'esperança de deixar enrere les limitacions humanes i que fomenta el viatge a un futur millor. Però no és tan fácil de poder entendre què s'oculta rere el temor que provoca el món maquinal. M'atreveixo a dir que aquest temor no va dirigit cap a l'existència mateixa de l'artefacte mecànic que, en si mateix, només pot aportar beneficis en la nostra vita practica. El temor a la màquina és el temor a l'ésser humà mateix, a les seves ambicions, a la seva manca d'escrúpols, és el temor a la possibilitat que un animal defectuós domini les lleis més profundes de la naturalesa, que s'apoderi del foc de Zeus, que es faci amo dels elements. I és biològicament explicable el temor a què l'algoritme mental dugui a la desaparició de la carn, a la desgenitalització, l'extinció de la víscera, la por a que el "jo" sigui "un altre", l'aversió a la desindividuació, convertir-nos en cosmos legal. La distopia no és res més que la manifestació de les pors més atàviques i ancestrals dels éssers humans. És la dificultat de poder aceptar que som, com deia Sartre, "éssers per a la mort".

diumenge, 28 de maig del 2017

L'illa

Charlton Heston, al Planeta dels simis (1968), és l'últim home. Totes les seves aventures en un món que ja no és el seu, malgrat la seva lluita, només el duen a la soledat i a l'extinció. Les seves últimes lamentacions no poden tenir cap eco a l'eternitat. Maleeix els homes per haver destruit un futur que ells mateixos havien mirat de forjar a força de sacrificis i esperances que, a l'últim moment, sense massa llums, es converteixen en un fum que s'esvaeix a l'aire com a l'aire s'esvaeix el baf. Ell, George Taylor, cavalca vora el mar envers la nua veritat, envers la descarnada imatge última: no hi ha més homes ni més dones, ja no hi ha més història, ni hi ha nous horitzons que conquerir. S'agenolla sobre les onades eternes de la mare Terra i condemna el destí de la seva espècie. La seva companya accidental, la salvatge Nova, la suposada segona Eva, ni fa el gest de descavalcar del cavall, perquè, agradi o no, George Taylor està sol, definitivament sentenciat a una vida que és un epíleg, una vida que ja és un epitafi, un testament, un adéu que ningú escoltarà i que no rebrà cap obsequi de comiat. L'última casa de l'últim home és com una illa que ningú més, sinó ell, podrà trepitjar. Els seus records, l'aflicció.
.
Això ens recorda que un novembre oblidat per tothom es va esfondrar el Fortuna Maris. Czeknarf Tökwas, un caucàsic indomable, en fou l'únic supervivent perquè l'amargós destí el va gitar a una sorrenca platja d'una illa diminuta i estranya, amenaçadora i solitària, únicament conquerida per tota mena d'arbres que donen fruita, tota mena de cucots poc visibles i algunes salvatgines fugisseres que regiraven els matolls. Va esdevenir un nàufrag, i com a nàufrag va viure a l'illa tot vivint-hi, on l'ahir, l'avui i el demà s'amanyagaven com l'aigua salada amanyaga la sorra ardent. Es duia a la boca alguns cocos, que acaronen el gust com el vellut, i pessigava força baies de per aquí i de per allà; bevia aigua dolça d'una font serena que, caient d'un senzill roquissar, viatjava oberta fins a l'aigua salada; mirava d'obturar una minsa llengua de mar que entrava a l'illot per a empresonar-hi els peixos més badocs; va córrer sovint rere alguna llebre que, seduïda per la trencadissa de les onades, sortia de la selva encuriosida per l'espai obert i per la calda del Sol; remenava la sorra per sota de l'aigua turquesa i hi trobava petxines que tenien gust a sal; els dies de ventura podia fer-se, a cops de pedra, algun esquirol poc atent o algun ocell que, potser de melangia, havia perdut les ganes de volar.
.
Quan el Sol tenia son i llepava l'horitzó, en Tökwas s'asseia a la sorra, creuava els braços al voltant dels genolls i, davant la imminent arribada de la fosca nit, la por li enfilava la carcanada i els seus sentits tan vigilants oïen la gatzara de les bèsties i tota espècie de brogits fantasmals, i tot un món d'ombres silencioses se li enganxaven a la pell i el travessaven com un llampec de fredor. Apretava les dents i oprimia més fort els genolls, i es convencia que la més absoluta immobilitat el faria del tot inadvertit. Una nit de lluna generosa, posat el cap entre les cames com tenia i dut per la sospita que naixia d'aquella quietud abismal, va advertir una presència propera que li va accelerar el batec del seu cor castigat i, per una valentia gens conscient, va atrevir-se a girar el coll: una guineu, la fera més gran que havia vist fins ara, romania palplantada a uns pocs metres sobre la sorra, immòbil com els pedrissars, ferma sobre les seves potes, amb els ulls platejats com espurnes en la nit, dues espurnes que el fitaven sense un instant de distracció, sense un mínim parpelleig, sense cap símptoma de pietat. Quan en Tökwas va fer un lleu moviment, la guineu, com si fos un déu sorneguer, va arrencar a córrer d'una volada i va desaparèixer entre les tenebres. En Tökwas va pensar que ben pla sobre la sorra dibuixaria menys embalum i es faria menys visible; i així és com va jaure i, mirant els estels encara amb paüra, va adormir-se. Aquella nit, el seu últim pensament fou que ell era, justament, l'últim home.
.
Quan en Tökwas va despertar-se, el Sol ja badallava i matinava, i ja li havia assecat l'humitat del cos. Ressonen amb trompetes les paraules de Nietzsche: "La terra, doncs, s'ha empetitit, i sobre seu fa saltirons l'últim home, que tot ho empetiteix". Una profunda tristesa l'envaïa i va posar-se dempeus. Va mirar més enllà de la fi dels mars, on l'última línia perfila el paradís que no podia ni tocar amb la seva mà. Amb els llavis closos i mirada infinita va fer presents els seus amors: els camps farcits de gira-sols, els bassals del riu d'una aigua gèlida, l'olor d'uns cabells que oloraven a blat, els volcans muts que dominen la badia, els camins explorats en bicicleta, les cançons a la guitarra, el gust intens dels formatges, els mercats de les paradetes, les ciutats de barris gòtics, les superfícies colossals on compraven melmelada de maduixa, els cavalls promesos, les cartes de les bústies, els trens amb mirades còmplices, les paraules i les veus, els èxtasis inconfessables de la carn, la vertadera vida. I mentre en Tökwas es posava les mans a la cara i s'agenollava i l'aigua l'ensabonava ara sí i ara no, les trompetes de Nietzsche tornaven a xisclar: "Arriba el temps que l'home deixarà de llençar la fletxa dels seus desitjos més enllà de l'home i que la corda del seu arc ja no sabrà vibrar". I en aquell moment, un fort vent per tota l'illa reia al seu darrera.
.
Anys més tard, els integrants del Quo Vadis, un vaixell de recerca científica procedent del més enllà de la línia del paradís va desembarcar a la platja de l'illot. Carregats de quaderns i aparells van iniciar l'exploració d'aquella petita terra, i de les primeres coses que hi van trobar va ser l'esquelet perfecte d'en Tökwas, en un verd replà davant d'una entrada a la roca que feia de cova. No el van tocar, però se'n van endur el crani. Era el crani d'un home qualsevol, sense cap interès per la ciència, però van pensar que el crani d'aquell últim home els donaria sort si el penjaven en algun lloc dins del vaixell.