dimecres, 5 de juliol de 2017

L'home ex machina

Les conegudíssimes novel·les d'aventures i ciencia ficció de Jules Verne, de caire tan utòpic, revelen una profunda admiració pels nous coneixements científics i pels recents avenços tecnològics que dominen la segona part del segle XIX i el tombant cap al nou segle. L'eufòria científica, que Verne recull finament, va convertir els científics i inventors en herois populars: les invencions de la llum eléctrica, el telèfon, el telègraf, l'automòbil o les càmeres de fotografiar proclamaven llurs creadors com una mena de mags o nous semidéus que, dibuixant el vertader progrés, dominaven els misteris més profunds de la naturalesa. L'Exposició Universal del 1900 a Paris fou un autèntic aparador de la nova modernitat, tan extravagant i alhora tan fascinant: màquines amb motors, màquines de raigs X, il·lusions òptiques de la llum i, al Palau de l'Electricitat -il·luminat per cinc mil bombetes elèctriques- grues immenses, dinamos descomunals, éssers de metall que descarregaven forces i energies que mai abans els éssers humans, de carn i d'ossos, haurien gosat d'imaginar. Els vols espacials a la Lluna, els viatges al centre de la Terra o les 20.000 llegües d'immersió submarina de Jules Verne escenificaven per al públic un fantàstic i profètic futur proper al que els havia de dur la victoria del ser humà sobre les lleis de la realitat física.

Però entrat el nou segle, aquest sentiment d'admiració va deixar pas també a un altre sentiment que havia romàs ocult rere la magnificència: el sentiment de temor. Un dels visitants de la gran exposició, l'alemany Jean Sauvage, professor de secundària a Berlin, ja va deixar-ne un primerenc testimoni: "Si aquest poder s'allibera, desintegrarà un diminut ésser humà en àtoms individuals". La màquina no només era un artilugi admirable sinó que, sospitant les seves infinites capacitats, també podia ser vista com l'última amenaça, com un poder inextingible. Fou aquesta vivència del temor la que, al llarg del nou segle, va donar forma a tot el fenomen de la literatura distòpica: obres que plantegen un futur en què l'home és dominat, manipulat, empetitit, esclavitzat o humiliat pels que posseeixen el poder de la tecnología. Ja inicialment, l'escriptor alemany d'aventures Karl May va mostrar un clar escepticisme davant les màgiques performances de la ciencia i la tecnología, convençut que, tard o d'hora, les forces tel·lúriques més profundes acabarien per ensorrar la nova civilització. Tanmateix, el llistat de la mirada distòpica no va deixar de créixer al llarg del segle, i és rellevant i conegut: Metròpoli (1927) de Fritz Lang, Un món feliç (1932) d'Aldous Huxley, 1984 (1949) de George Orwell, Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury, Sóc llegenda (1954) de Richard Matheson, La taronja mecánica (1962) d'Anthony Burgess, El planeta dels simis (1963) de Pierre Boulle, Matrix (1999) dels germans Wachowski. La llista és del tot incompleta, cosa que dóna fe de l'èxit incontestable de la distopia.

En l'art musical, la síntesi més perfecta entre l'admiració i el temor per la màquina és, sense dubte, la proposta cibernètica i minimalista de Kraftwerk. Apareguts l'any 1970 -i actius fins als nostres dies, com a gairebé l'únic referent imprescindible de tota la música electrònica-, Kraftwerk expressa la devoció per l'estètica maquinal i digital, pel missatge futurista que ens ha de permetre racionalitzar les més perverses passions humanes; una devoció pel progrés, un progrés que no pot deixar-se en mans d'humans constrets inevitablement per l'error, una devoció per la perfecció, per la neutralitat de la màquina, per un so que va més enllà de la contingencia humana i que expressa l'eternitat del cosmos. Tanmateix, qui hagi estat captivat per l'experiència Kraftwerk, s'adonarà que tota aquesta admirable devoció, paradoxalment, no pot amagar una angoixa per la petitesa de l'ésser humà, per la mort de la calidesa més íntima, per un futur que mai arriba i que sempre és expectativa, no pot amagar el temor a la deshumanització, no pot amagar el temor a la trivialització maquinal de les experiències humanes més quotidianes. Avisa que ja no som homes que posseixen màquines: ben al contrari, som i vivim en la màquina, i en aquest sentit, ja no som plenament humans ni plenament autònoms. Ja som la màquina, the man machine.

No és massa difícil entendre el perquè de l'admiració que ens produeix la màquina: l'ésser humà queda absort davant de l'impossible, davant del miracle, davant allò que no és només una novetat sinó que supera els límits del sentit comú a què ens aboca el que ens és conegut i quotidià. No hi ha mirada més espiritualment explicable que la de l'estimat Jules Verne, la mirada optimista que produeix l'esperança de deixar enrere les limitacions humanes i que fomenta el viatge a un futur millor. Però no és tan fácil de poder entendre què s'oculta rere el temor que provoca el món maquinal. M'atreveixo a dir que aquest temor no va dirigit cap a l'existència mateixa de l'artefacte mecànic que, en si mateix, només pot aportar beneficis en la nostra vita practica. El temor a la màquina és el temor a l'ésser humà mateix, a les seves ambicions, a la seva manca d'escrúpols, és el temor a la possibilitat que un animal defectuós domini les lleis més profundes de la naturalesa, que s'apoderi del foc de Zeus, que es faci amo dels elements. I és biològicament explicable el temor a què l'algoritme mental dugui a la desaparició de la carn, a la desgenitalització, l'extinció de la víscera, la por a que el "jo" sigui "un altre", l'aversió a la desindividuació, convertir-nos en cosmos legal. La distopia no és res més que la manifestació de les pors més atàviques i ancestrals dels éssers humans. És la dificultat de poder aceptar que som, com deia Sartre, "éssers per a la mort".

Cap comentari:

Publica un comentari