dimarts, 20 d’agost del 2019

Sísif i Ganímedes

La saviesa més antiga vol que no oblidem ni el còlera ni tampoc els capricis de Zeus. Narra Homer que, per algun motiu que no ens és del tot conegut -potser per haver descobert que havia estat Zeus qui havia raptat Egina, potser per un ús pervers de la seva gran astúcia-, Zeus va condemnar Sísif, rei de Corint i lluitador incansable, al més humiliant i esgotador dels càstigs: arrossegar amb els seus braços una pedra colossal fins el cim d'un costerut turó de l'inframon. Quan, ja a prop del cim, Sísif era a punt d'aconseguir-ho, la feixuga pedra rodolava de nou cap a baix, cap a la falda del turó, i Sísif descendia novament per tornar-la a pujar. Tanmateix, Zeus mai no permet que Sísif aconsegueixi dur la pedra fins al cim, i el condemna eternament a la mateixa operació. Sísif lluita, hi posa sempre més esforç, resisteix sempre la seva ànima humana; però Zeus, que té un gran poder i és implacable, no té pietat: sense que suposi cap esforç per a ell, maleeix Sísif i constreny el seu esperit a repetir una vegada i una altra el seu gran sacrifici. El mite de Sísif -títol també del celebèrrim assaig de Camus-, expressa prou bé la lectura existencialista de la realitat humana: la vida està desprovista de sentit, el rerefons que oculta l'escenari de la vida dels homes i les dones no és altra cosa que un absurd quefer. La vida no ens duu enlloc, si no és a ser condemnats a pujar pedres i tornar-les a pujar.

Malgrat tot, en el cor de Zeus, els capricis són tan punyents com el seu còlera. Narra Homer que Zeus es va enamorar de Ganímedes, fill del rei Tros de Troia i de la nimfa Cal·lírroe. Ganímedes, que duia una vida relaxada i que era jove i no encara un guerrer, pasturava un dia els ramats del seu pare, a prop de la ciutat, quan Zeus el va raptar i se'l va endur als palaus de l'Olimp. Tot i que Ganímedes no havia fet mai encara res lloable ni susceptible dels favors del déu, l'enamorament de Zeus esdevingué fervorós i donat a tota mena d'afalagaments, carantoines i moixaines. Allà a l'Olimp, Ganímedes era el catamita de Zeus; i quan els déus es reunien en assemblea, sigui per oci o qüestions divines, el jove servia a la copa del déu el nèctar i l'ambrosia, mentre que Hebe, la deessa de la joventut que havia estat desplaçada en aquesta tasca, i Hera, l'esposa de Zeus, sentien créixer dins seu tant la ira envers el seu amfitrió com la gelosia cap al vailet. Quan Tros, el rei de Troia, implorava Zeus que li tornés el fill, el déu li envià, en compensació, dos cavalls divins que podien galopar per sobre de les aigües. Tu, Tros, que ja saps el preu d'un fill, galopa dret sobre les aigües!

L'home Sísif sua, té el cos adolorit, l'anima buidada, no perd l'esperança, pobre, tot i saber el designi i el còlera de Zeus; l'afortunat vailet, Ganímedes, té la pell fina, el cos satisfet, l'ànima esplèndida, no sap què és la vertadera esperança, gaudint com gaudeix de les delícies dels cels. L'home Sísif sent la seva soledat al mig de l'Hades, els vents que envolten la muntanya, entre els roquissars rellisquen els seus peus; Ganímedes el vailet, somriu cofoi pel beneplàcit de tots els déus, olora perfums empiris, entre núvols de maduixa desplaça el seu cos. Segurament, aquest és el destí de tots dos: per a un, la tortura; per a l'altre, el plaer. Vana és la pregunta pel sentit del destí i per les giragonses a la ment d'aquells qui, en trons d'or i de plata, habiten les alçades de l'Olimp i assenyalen amb el dit.

Però estarem d'acord que l'eternitat és bastant llarga. El temps va carregat de malícia i carregat de bondat. A mesura que transcorri l'eternitat, entre badalls, les copes d'ivori dels déus seran per a Ganímedes com gots de terrissa, ja no més resplendents que els atuells de fang de les mestresses de Troia; i els núvols de maduixa, o de préssec, o de mora, ja no li semblaran més preuats que la foscor de la nit que envaeix les terres on viuen els homes. A mesura que transcorri l'eternitat, entre becaines, el nèctar caigut dins de la copa serà per a Zeus com qualsevol aigua de qualsevol font; i la pell fina de Ganímedes no li semblarà més valuosa que la carn endurida d'un porc senglar. Només els badalls i les becaines ompliran els seus cors. I, en canvi, què li espera a Sísif en el seu càstig sense fi? A mesura que transcorri l'eternitat, entre somnis, la pedra feixuga serà per a ell com l'esperit de les papallones, que s'enlaira en colors a l'espai; i el pendent del tossal, sempre tan feréstec i tan pertinaç, no li semblarà més agrest que una platja de sorra blanca a la vora del mar. Són només els somnis allò que omplirà el seu cor. Aquesta és l'altra saviesa, la de l'eternitat: per a Ganímedes i Zeus badalls i becaines; i per a Sísif, somnis, molts somnis de colors que no saben esvair-se.

divendres, 7 de juny del 2019

La bicicleta

Hi ha homes i dones que tenen ambicions, projectes, fites, diguem-ne somnis si es vol, que són ben bé d'alta volada. Confien que aquests somnis, que són in abstracto, són prou poderosos, en cas de ser acomplits, per a aconseguir tot allò que vulguin in concreto. Així de mena verosímil, anhelen el poder, per exemple; o la riquesa, o la salut, o la fama, que és com la glòria; de mena quimèrica, potser una vida sense treballar, d'oci permanent; o potser l'amor vertader -que, per molt que un s'esforci a creure-hi, la vida és tossuda en mirar de prohibir-lo. Són ambicions, projectes, fites, somnis també n'hem dit, que són com una gran esfera, immensa; una esfera que abraçaria tota la seva vida en ordre a una gran missió que els ha estat encomanada: l'arribada a la felicitat. Que són somnis que descansen sobre certa ingenuïtat? No direm que sí, si els ha de fer feliços.

Tanmateix, sigui perquè un està fet d'una pasta poc fantasiosa o perquè els anys es van esmicolant i apareixen massa arrugues o massa canes, el fet és que hi ha qui té ambicions, projectes, fites o somnis que semblen més modestos. Que siguin més modestos no els fa pas més menyspreables, sinó més aviat tot el contrari: la seva modèstia, curiosament, els dona una capa de vernís que els converteix en més tel·lúrics, més madurs i admirables, molt més bells, i, al cap i a la fi, més humans. Al ben llarg de la meva vida, he conegut somnis d'aquesta mena, més senzills i, si es vol, de no pas tan alta volada, a l'interior d'alguns éssers humans que m'han deixat petjada. Quan jo era estudiant a Alemanya, vaig poder participar en uns seminaris de traducció alemany-català a un nivell literari i filològic; ja es pot ben endevinar que no érem gaires, tot just cinc. Però cinc ja era suficient per a què jo pogués conèixer l'Agnieszka, una noia de Cracòvia, com oblidar-me'n, que, així rodoneta com era i amb unes galtes sempre vermellenques i unes ulleres sense pretensions, que desprenia a dojo bonhomia, no m'acabava d'encaixar amb l'assumpte que ens reunia en aquella aula. Van començar les classes; però, al tercer dia, no vaig voler allargar-ho més: li vaig preguntar què hi feia ella allí, una jove de Cracòvia, sense cap lligam amb Catalunya, aprenent gramàtica avançada i fullejant diccionaris, per sota de les seves ulleres i amb aquella cara atrafegada, de la nostra vella i bella llengua catalana. I em va respondre: "Jo només tinc un somni a la vida. I és traduir al polonès tota l'obra del vostre estimat Josep Foix". No sé si se'n va sortir. Però, de veritat, crec que això potser és el de menys.

En una època de certes tristeses que no em deixaven viure amb mi mateix de manera perllongada, vaig sortir un dia de casa, entre setmana, amb l'esperança de trobar un bar arregladet on, en silenci i assegut a la barra, pogués fer volar els corbs que planaven pel meu cervell i pel meu cor. Estava ben convençut que una conversa passatgera amb els cambrers i unes gotes destil·lades medicinals, podria curar eventualment el meu esperit. Vaig entrar al tercer bar que vaig temptejar. L'ambient era un pèl oriental, molt agradable; dues cambreres rialleres que de seguida t'oferien confiança. Com que no hi havia ningú més, em va semblar el lloc ideal i em vaig asseure a la barra. Les cambreres van fer una bona feina: en menys de vint minuts, potser també per les aigües de carabanya, em sentia joiós i amb ganes de riure eternament. Tanmateix, just aleshores, va entrar un home de la meva mateixa edat més o menys. Buscava exactament el mateix que jo. Les cambreres ens van presentar i, des d'aleshores, ja érem quatre que rèiem, malgrat que el Ricard, que aquest és el seu nom, semblava més aviat taciturn i reservat. Però poc a poc vaig anar acostumant-me als seus moviments lents, a les seves paraules sempre mesurades, a la seva gran intel·ligència dissimulada, a unes maneres seves que no deixaven de reflectir cansament i solitud. Quan, passats uns dies de retrobar-nos, se'm va ocórrer preguntar-li si tenia algun somni, es va quedar pensatiu i, amb una seriositat que no puc oblidar, em va dir que sí: que el faria molt content de poder veure, ara que ja n'havia plantat les llavors, com d'esvelts creixien els seus arbres a l'hortet del poble.

Des de fa un temps, valoro molt, dut per l'admiració, els somnis de l'Agnieszka i el Ricard, que ara és amic meu. Potser perquè he començat a entrar en un estat on els somnis in abstracto d'alta volada ja fa dies que s'han convertit en sospitosos, altament sospitosos. I potser també, perquè ha anat creixent en mi un somni d'aquests que a molts els pot semblar de poc calat. Veig en els meus records, i em somric, una bicicleta d'un color verd pastís, amb una petita franja ataronjada en el seu tub inferior, amb el manillar folrat de cinta blanca, i una caixa negra de tomàquets com a portaequipatges. I ve ara al cas perquè l'altre dia el Ricard, mentre seiem junts amb una copa de vi negre, em va preguntar, molt temps més tard d'aquella meva primera pregunta, si en tenia algun de somni, jo. També em vaig quedar pensatiu, prenent un temps per despullar-me de coses que em poguessin fer confondre. I al final el vaig poder respondre: "Crec que sí, Ricard. Crec que, encara que només fos per un sol dia, si el geni m'oferís un desig, voldria pedalar amb la meva bicicleta, sense cap pressa, per carreteres secundàries o terciàries i camins envoltats de prats, mentre al meu costat circula amb mi, al mateix ritme, la bicicleta de color verd pastís, de franja ataronjada, manillar folrat de cinta blanca i, just al darrera, una caixa negra de tomàquets. I si fos plena de tomàquets, millor".