tag:blogger.com,1999:blog-34136550732737566012024-02-08T15:28:53.631+01:00 Khrónos kaí biós Quaderns, cròniques i batalles perdudes. Francesc SauquetFrancesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.comBlogger23125tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-12390652769072894092022-04-11T21:53:00.000+02:002022-04-11T21:53:39.046+02:00Ocupar-se d'un mateix<p style="text-align: justify;">Ja des dels seus inicis més tímids, el pensament filosòfic anava fonamentalment orientat a allò que els mateixos grecs van anomenar l'<i>epimeléia heautou</i> i que, més tard, la cultura llatina, tan hel·lenitzada, va traduir per <i>cura sui</i>. Això és: la<i> cura d'un mateix</i>, la <i>inquietud de si</i>, la <i>praxi</i> de l'autorregulació de l'ànima, ben estretament vinculada al mandat de l'oracle de Delfos que recull la tasca socràtica, el <i>gnothi seauton</i> -el coneixement d'un mateix, l'autoconeixement- i, tal i com havia establert clarament Epicur, a l'articulació sanatòria de la filosofia en tant que medecina, com a <i>pharmakón</i>. Al <i>Primer Alcibíades</i> de Plató, Sòcrates, com a bon <i>maieutés</i>, empeny Alcibíades a la tasca de l'<i>epimeléia heautou </i>si el que pretén és governar la ciutat d'Atenes: com podria Alcibíades pretendre governar els altres si abans no és capaç de governar-se a si mateix? Els joves valuosos de la ciutat, destinats als grans càrrecs polítics i militars un cop superada llur adolescència, haurien de veure's obligats a la tasca de la cura de la pròpia ànima i a l'autoconeixement si, en efecte, els homes i les dones de la ciutat han de posar a les seves mans el seu propi destí.</p><p style="text-align: justify;">L'obligatorietat d'aquesta tasca de creixement intern per als aristòcrates atenencs va convertir-se en una activitat del tot generalitzable durant els segles romans de l'Imperi: la <i>cura sui</i>, hereva de l'<i>epimeléia heautou</i>, esdevingué, en principi, universalitzable a tots els homes i les dones de totes les edats i totes les condicions, malgrat que, per qüestions de tipus crematístic, només aquells adinerats i benestants podien retirar-se a dur aquesta vida de tractament espiritual i consolidació del propi subjecte. Aquest <i>ocupar-se de si mateix</i>, aquest <i>preocupar-se de si</i>, aquesta constant actitud de vigilància d'un mateix en tant que camí esforçat cap a la plenitud, el coneixement, l'eticitat i l'autoperfeccionament del jo no sembla massa compatible amb la distracció del treball alienat: l'espartà Alexandrides, ens informa Plutarc, va ser preguntat un dia: "Vosaltres, els lacedemonis, que teniu tantes terres, per què no les conreeu vosaltres mateixos en lloc que ho facin els vostres ilotes?" A la qual cosa, Alexandrides respon: "Nosaltres els lacedemonis no podem treballar la terra perquè hem d'<i>ocupar-nos de nosaltres mateixos</i>". En qualsevol cas, que ja des de ben antic hi hagués la sospita que aquesta cura de si exigeix una plena <i>atenció sobre un mateix</i> i una plena <i>propietat de si</i> que l'esclavitud del treball alienat no permet, no implica que aquesta autocura, a partir de l'època llatina de l'Imperi, no es convertís almenys en principi o exigència universal. Musonius Rufus, l'estoic, declararà que <i>ocupar-se de si mateix</i> és la tasca que ens ha de guiar tota la vida (<i>aei therapeuontes</i>); Marc Aureli ens convida a la <i>anakhoresis eis heuaton</i>: l'anacoresi sobre si mateix, la retirada i el tancament sobre un mateix al llarg de l'existència; Epictet obre l'escola i es presenta com a vertader formador dels cors i els caps de tots els homes; Filó d'Alexandria informa del grup dels <i>terapeutes</i>, aquells que es retiraven de la societat a la recerca de la curació de l'ànima.</p><p style="text-align: justify;">Però al cap i a la fi, què és exactament aquesta <i>epimeléia heautou</i>, aquesta cura d'un mateix? Hem vist que apel·la a alguna cosa com el recolliment sobre si, el tancament de si, la solidificació ètica i, sobretot, un compromís intel·lectual profund amb un mateix. Nogensmenys, ningú com Sèneca ha estat mai capaç de fer entreveure amb tanta claredat què demanda aquesta tasca: al principi de la seva carta 52, Sèneca alliçona Lucillius que la <i>cura sui</i> ha de raure fonamentalment a erradicar en nosaltres l'agitació del pensament i la irresolució en la qual l'home es troba quan duu una vida de <i>stultitia</i>. L'estultícia ve a ser la manera de viure de l'home totalment oposada a la que reclama la <i>cura sui</i>. Per estultícia, <i>stultitia</i>, entenem habitualment <i>estupidesa</i>. Però el sentit de la paraula llatina és molt més ric: l'estult no és un estúpid; és aquell qui duu una vida sense reflexió, sense consciència de la necessitat del creixement intel·lectual, sense competència sobre les vertaderes prestacions de l'ànima; és aquell que s'exposa obertament al món extern, al flux informatiu, qui deixa entrar sense filtres a la seva ànima tot allò que el defora li ofereix; és qui <i>mai no s'ocupa de res</i> que no siguin els seus ingressos, els seus consums, els seus plaers més bàsics, les seves pors més immediates; aquell qui identifica i resol problemes operatius del seu dia a dia, però incapaç d'adonar-se que la seva ànima mateixa és el veritable problema que demanda al llarg de tota una vida els seus màxims esforços; és aquell qui deixa que la seva vida passi en la dispersió del temps, que no és capaç de constituir-se com a unitat de sentit duradera i fora del temps; és qui no llegeix, qui no vibra amb l'art, qui no comprèn <i>realment</i>, i que, no obstant això, creu comprendre i creu honestament no ésser ignorant; en definitiva, l'<i>home pràctic</i> que menysprea l'<i>home teòric</i> que duu dins seu perquè desconeix els veritables beneficis d'una vida filosòfica.</p><p style="text-align: justify;">L'<i>epimeléia heautou</i>, la <i>cura sui</i>, ens ha de traure, doncs, de l'estultícia en la que els homes vivim de manera natural. Però el missatge més rellevant de la carta 52 de Sèneca a Lucillius és la convicció que aquest estat d'estultícia mai podrà ser superat pels esforços d'un mateix. En tant que l'estultícia és l'estat natural de l'home, aquest serà incapaç de captar-ne la seva existència, i encara més, de reconèixer-la en si mateix. L'estult ha de ser arrencat per<i> altri</i> del seu estat hipnòtic: <i>oportet aliquis educat. </i>És <i>un altre</i> qui pot obrir els ulls de l'estult, només és <i>un altre </i>qui pot educar en el reconeixement de l'estultícia en general i en el si d'un mateix. Per a aquest <i>altre </i>no és una situació senzilla: l'estult, com la bestiola davant del veterinari que vol <i>curar-la</i>, oposa resistència perquè <i>no sap</i>, perquè <i>desconfia</i>, perquè <i>té orgull</i>, perquè <i>no vol</i> reconèixer humilment en aquest <i>altre </i>els camins de la saviesa, perquè no vol reconèixer en aquest altre al <i>filòsof</i>, que és l'operador d'aquesta emergència. Quan Sòcrates, per via de la<i> ironia</i> que trobem en els diàlegs platònics, descobreix a l'interlocutor la debilitat dels seus pensaments i el duu fins al punt de buidor que significa el reconèixer en si mateix el no-saber, aconsella humilitat i força per davant de la supèrbia i l'autoestima si vol iniciar el veritable camí cap a la plenitud. La incapacitat per a deixar-se agafar de la mà no és res més, doncs, que l'insondable batec feréstec d'una <i>stultitia</i> que, en tant que vici natural o morbiditat, no deixa vèncer-se fàcilment.</p><p style="text-align: justify;">Actualment, la igualtat que ha promocionat la democratització imperant és només una igualtat de la <i>stultitia</i>. Cap altra igualtat més. Primera fase: aquest <i>altre </i>operador de la desactivació de l'estultícia, el docent, el filòsof, el pensador, l'intel·lectual, ha estat desactivat ell mateix: res hi ha que pugui dir i pensar que no estigui al mateix nivell del que diu o pensa qui encara és immers en l'estultícia que no reconeix. Tots som iguals. La seriositat i profunditat sanatòria dels filòsofs de l'Antiguitat -que van escriure les lletres d'or més grans de tots els temps- ha estat eficaçment degradada, maquiavèlicament degradada, a vacuïtat. Segona fase: els reiterats intents per part de l'administració d'eliminar la vida filosòfica a les escoles no té altra determinació que perpetuar la <i>stultitia</i>. Per a les fonts del poder, una societat estulta és una societat disciplinada i homogènia: treballa, paga impostos, fa vacances, consumeix oci i no interroga. Per a les fonts del poder, una societat els individus de la qual maldessin per <i>ocupar-se de si, </i>una societat que vol combatre l'estultícia, és una societat insubmissa i heterogènia: per via de la <i>cura sui</i>, interroga, decideix, jutja i relativitza fins al punt que cadascun dels individus comprèn que els interessos de les fonts del poder són totalment contraris al veritable perfeccionament de les seves ànimes. </p><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;"><br /></p>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-78480199589908305472020-06-11T01:34:00.000+02:002020-06-11T01:34:20.126+02:00Els gira-sols jolius<div style="text-align: justify;">
Avui, ella fa anys, per molts anys, i el dia es torna especial. Ell ha mirat de felicitar-la per correu electrònic, però no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. No és que no en tingui, ell, de paraules: sempre li ha agradat ballar amb elles. Però avui, se li ha fet costerut trobar-ne les adequades, aquelles que la poguessin fer somriure, avui que ella fa anys. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella potser creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Tanmateix, res de res: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Ella ja no viu a la ciutat, viu fora, lluny. Ja no viu amb ell, viu amb un altre home. Ja fa quatre anys que no es veuen. Al principi que ella marxés, ell encara li enviava alguna flor o algun llibre pel fet que necessitava sentir que encara estaven units; però mai no va obtenir-ne resposta. El silenci d'ella estava ben justificat: no només buscava encetar una nova vida, sinó que, encara duta per les ombres de l'amor, desitjava que ell engegués de nou alguna cosa que el tornés a fer feliç. Quan ell va adonar-se que ja no era l'home d'abans, sinó un obstacle, ja no li va enviar cap flor ni cap llibre més. Els fils materials es van trencar, segurament ja per sempre. Ella es va sentir alleugerida; i ell, decidit per fi a no lluitar més pel que havia cregut ser l'únic i veritable amor, va saber renàixer i vèncer els dolors del desamor. Ella té ara una vida joiosa fora de la ciutat. Ell, una vida agradable a la ciutat.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Entre ells dos, doncs, no hi ha més que silenci, des de fa anys. Sempre silenci. Com si no existissin l'un per a l'altre. Ja no existeixen l'un per a l'altre. Tots dos, des que ja no existeixen l'un per a l'altre, han anat patint mutacions: sense voler tornar enrere, ella gaudeix ara millor dels bons records i és més indulgent amb les patinades de les flors i els llibres, comeses per la follia de l'amor. Ell gaudeix ara de la seva memòria i somriu quan la imagina amb els seus projectes, lluny de la ciutat, tota forta i reconstruïda. Des que ja no existeixen l'un per a l'altre, cadascú ha vençut també aquells molestos sentiments de culpabilitat, ell per unes coses, ella per unes altres, ves a saber. Les coses van com van, i, si foren belles, sempre cal estimar-les tal com van passar. I com que el temps ha anat esborrant l'element situacional, ja només queda la persona; i amb els ulls de la imaginació, ara es poden mirar l'un a l'altre amb tendresa i amistat.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Però no parlen. No es veuen, ni es truquen. Duen vides distintes i llunyanes. Si alguna cosa comparteixen és el sentiment que és el silenci, precisament, allò que els uneix. Tots dos tenen, de fet, un estrany temor a retrobar-se: no perquè no sabessin què dir-se -més aviat al contrari: són xerraires de mena i es delirien per explicar-se coses; ni perquè s'obrissin velles ferides -cap dels dos sent cap rancúnia, ni una; ni perquè l'amor els pogués unir de nou -no ho perceben gens possible i, a més, quin ser humà tindria en el fons temor d'això?; ni perquè no siguin dignes d'una mútua amistat -tots dos la tindrien en alta estima. No. No es veuen ni es truquen ni parlen perquè, un cop van decidir els seus camins, la màgia de la seva vella història la va heretar el silenci. I si el silenci s'esmicolés, podria esmicolar-se també del tot la màgia amb què ell encara els uneix.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tot i que la vida, amb bona dosi de seguretat, els ha separat per a sempre, pensen algun cop l'un amb l'altre. Fins i tot s'entrecreuen pensaments, i fins i tot ho sospiten. Uns pensaments tranquils, podríem dir, inofensius: amb certa dolcesa, sense somnis, no queden preguntes per respondre, assumeixen que tot està bé com està, però són pensaments del cor, d'una amistat difícilment situada en el ventall de les amistats, quelcom poc definible. Quan cadascú d'ells pensa en com seria una retrobada, per fer aquell cafè renovador, els assalta cert vertigen, entre mandra i excitació; mandra perquè ja van decidir cloure un temps que els va esgotar; i excitació perquè, d'alguna manera, duent com duen dins un forat que no comprenen, se saben en un afecte mutu gairebé immortal. Si serà la mandra o l'excitació el que les seves noves vides faran vèncer, és quelcom que gairebé ni s'atreveixen a preguntar-se.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En tot això, avui, ella fa els anys. I ell, que mai oblida el dia que ella fa els anys, s'ha assegut davant de l'ordinador per desitjar-li un bon dia, tot escrivint-li un correu. Probablement, ell mai no podrà confessar-se que potser encara l'estima; i ella, satisfeta en el seu món, mai no podrà confessar-se a si mateixa que potser espera aquest correu. Però ell no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Però no ha trobat la manera: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa. I esperant que les forces del silenci actuessin màgicament, ell s'ha aixecat de la cadira, ha tancat el correu sense haver escrit res i, somrient amb noblesa, ha dit, per dins seu, per molts anys.</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-49967892276188693162020-06-03T10:51:00.003+02:002022-09-15T21:08:45.333+02:00Por, temor, paüra<div style="text-align: justify;">
Quan jo només era un vailet, als setanta i part dels vuitanta del segle passat, l'amenaça global era la guerra nuclear, i tots els "progres" maldaven per la pau mundial. Un cop dissipada parcialment aquesta amenaça, en va aparèixer una de nova, devastadora: la SIDA, l'anomenat síndrome d'immuno-deficiència adquirida, i tota la maquinària mediàtica va anar dirigida a mirar d'inhibir-nos bona part de les nostres conductes sexuals. Quan l'impacte d'aquesta amenaça va començar a minvar, un altre destí apocalíptic va fer la seva aparició triomfal: la regressió de la capa d'ozó. La bona gent d'arreu va posar-se a treballar, amb més innocència que no una altra cosa, per a què aquest gas circumdant no es deteriorés més; malgrat que les bones pràctiques van ser del tot insuficients i abundaven molt menys que les dolentes, els experts informen ara que actualment la capa d'ozó està satisfactòriament regenerada. Ben a finals dels noranta, la tecnologia digital, en forma de mòbils o internet, va començar a introduir-se a totes les llars; però va saltar de nou una alarma: els materials necessaris per a la seva fabricació durien a guerres globals autodestructives, com la dels hutus contra els tutsis a Ruanda, així de greus. Més tard, entrant ja al nou segle, oblidant per art de màgia les massacres de Ruanda i la guerra del coltan, la bona gent d'arreu del món va ser educada a conscienciar-se d'una nova amenaça definitiva: la degradació del medi ambient. Són quasi innumerables els esforços, associacions, càrrecs, pressupostos i portaveus que aquesta imminent autodestrucció ha generat, malgrat que els Estats del món són encara reticents, ves tu per on, a generar sinergies per a doblegar aquesta amenaça. L'any 2020, la bona gent d'arreu, esgotada potser per l'hercúlia tasca de vèncer el canvi climàtic, va veure aparèixer una nova amenaça desoladora, tot i que disfressada de grip: el covid-19. Més enllà d'aquest daltabaix i confinaments realment destructius -de llibertats i rendes- s'augurà una "nova normalitat" que faria desaparèixer del tot el món tal i com el coneixíem fins aleshores -tret, és evident, d'una nova i futura amenaça inevitable: la guerra química, la guerra bacteriològica, la guerra virològica.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
És ben intrigant que tots aquests apocalipsis s'ordenin tan acuradament en el temps i vagin solapant-se un rere l'altre sense la temptació de donar-se al mateix temps, com si el pervers destí de l'univers preparés amb malícia notable una cadena de desgràcies per a destruir la Humanitat. Això de les desgràcies humanes en cadena té, al cap i a la fi, una ben llarga tradició: podem pensar, per exemple, en les deu plagues d'Egipte que ja testimonia l'Antic Testament. És tan sòlida la tradició que, quan un hi posa un pèl de seny, la cosa, m'atreveixo a dir, sembla més aviat sospitosa que no pas intrigant. A mi, ni l'Univers em sembla tan pèrfid, ni malvat ni carregat de tan funestes intencions, ni puc imaginar-me un Déu -tan generós en perfeccions- que maldi amb tota cura per a putejar ininterropudament el pobre personal. Al cap i a la fi, doncs, apel·lar a Déu o al pèrfid Univers com a culpables dels nostres mals concatenats em sembla ben bé la mateixa cosa. Vista així la cosa, jo caic més del costat de la mentalitat il·lustrada i el seu desig d'alliberament de la superstició i del mite, orientada a l'adveniment de la raó com a única via exegètica dels fets. I la raó ens diu, si realment és raó, que, un cop eliminats Déu i el malèvol univers de l'equació, aital encadenament d'amenaces continuades, mai sense treva, no pot tenir per origen sinó el malaltís esperit de l'home mateix. Des de l'Antic Testament, l'home mateix és doncs la causa de la por, del temor, de la paüra, del càstig, de totes les amenaces, de les plagues. Encara ho podem afinar més: l'home no n'és merament la causa, sinó més aviat, aquell poder creador.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Als homes i les dones que no tenen poder efectiu, se'ls ha de sotmetre a la por. El poder -delerós de mantenir-se com a tal i encarnat també en homes i dones invisibles- exigeix la por, el temor i la paüra per a aquells que, sense tenir el poder, viuen sotmesos en un ordre establert que ells no han dissenyat. La por afebleix, immobilitza, du l'home i la dona de carn i ossos a protegir-se, només a protegir-se, a fugir. Als homes i les dones, sota l'efecte de la por, se'ls desperta l'instint més profund, se'ls agita el pols, denuncien amb facilitat aquell del costat que, com ells, tampoc és posseïdor del poder. La por no fa pensar; fa actuar, focalitzant l'enemic en una direcció esbiaixada: la guerra nuclear, la SIDA, l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19. No hi ha altre enemic ni res més en què pensar quan la por davant d'aquestes amenaces arriba a l'interior de l'home. No hi ha temps per pensar, ja pensarem després, ara cal actuar. Així és com la por a què el poder sotmet els desapoderats li retribueix el més gran dels beneficis: anul·la el pensament. No diré res que no sabem: el poder es manté com a poder perquè els desapoderats no pensen més. Mentre els homes i les dones tinguin pors, temors i paüres, mai focalitzaran adequadament el poder com a enemic i font del seu malestar.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Eren invencions la guerra nuclear, la SIDA, la degradació de l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19? No, molt segurament no. Però aquí la cosa no va realment de la veracitat o no d'aquests suposats enemics, no és pas aquesta l'arrel de la qüestió. El nucli de la qüestió no és en cap cas la veracitat; és<i> el control sobre què s'ha de pensar i què no</i>. Des de fa anys, la immensa majoria dels meus alumnes són ferms i actius gladiadors contra el canvi climàtic -la qual cosa pot dir molt de la seva bona voluntat; però puc assegurar que gairebé cap d'ells inverteix les seves energies de joventut a transformar i millorar aspectes fonamentals en una societat avançada de benestar: l'educació, la política o el rigor en la informació. Pel poder mateix, sempre tan poc visible, han estat educats per a convertir-se en no lectors, en menysprear el coneixement i el creixement intel·lectual si no és en alguna parcel·la professional inocua per a simplement guanyar diners, en convertir-se en apolítics -perquè la política és una estafa-, educats en la postveritat i dèbils davant una allau d'informació que no saben discernir fins a quin punt han de digerir. Éssers humans així, per molt gladiadors benvolents que siguin del canvi climàtic, no tenen cap possibilitat de deixar d'estar sotmesos al poder i a la seva manipulació.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La guerra nuclear passa; el SIDA es cura; l'ozó es regenera; el canvi climàtic serà superat; la covid-19 serà vacunada. Però l'esclavitud del no-pensar, sota la cadena d'amenaces, se solidifica i persevera en gregarismes denigrants. Sap ben bé el poder que no hi ha apocalipsis; però els desapoderats mai no ho han de saber. El poder coneix a la perfecció <i>quan</i> i <i>com</i> ha d'aparèixer una nova plaga; els mitjans de comunicació -que són estris del poder- decidiran què ens ha d'ocupar properament. Exageraran, mentiran, ocultaran dades, en faran aparèixer del no-res, dissenyaran el problema o pseudoproblema fins a aquella magnitud que considerin l'apropiada per a què <i>ella</i>, la por, torni a regnar. Perquè, cap a què dirigirien llur mirada els homes i les dones si no visquessin amb pors? L'enginyeria social amb què el poder es manté com a tal ha de promoure també i sobretot la ridiculització primer i la persecució després, si és que cal, dels qui, a cegues, mirin d'obrir una escletxa en aquest cel tan encapotat: <i>són conspiranoics</i>. Per què l'ús d'aquest neologisme i per què no els anomenen, potser més senzillament i per exemple, <i>conspiradors</i>? Perquè al <i>conspirador</i>, la raó del qual no és sospitosa d'estar necessàriament afeblida, algú podria considerar-lo digne de ser escoltat en algun moment. En canvi, al <i>conspiranoic</i> no paga la pena escoltar-lo: no és tracta d'un conspirador, només és un trastornat, un malalt.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-6631890116900953042019-08-20T18:56:00.001+02:002019-10-21T07:30:32.876+02:00Sísif i Ganímedes<div style="text-align: justify;">
La saviesa més antiga vol que no oblidem ni el còlera ni tampoc els capricis de Zeus. Narra Homer que, per algun motiu que no ens és del tot conegut -potser per haver descobert que havia estat Zeus qui havia raptat Egina, potser per un ús pervers de la seva gran astúcia-, Zeus va condemnar Sísif, rei de Corint i lluitador incansable, al més humiliant i esgotador dels càstigs: arrossegar amb els seus braços una pedra colossal fins el cim d'un costerut turó de l'inframon. Quan, ja a prop del cim, Sísif era a punt d'aconseguir-ho, la feixuga pedra rodolava de nou cap a baix, cap a la falda del turó, i Sísif descendia novament per tornar-la a pujar. Tanmateix, Zeus mai no permet que Sísif aconsegueixi dur la pedra fins al cim, i el condemna <i>eternament</i> a la mateixa operació. Sísif lluita, hi posa sempre més esforç, resisteix sempre la seva ànima humana; però Zeus, que té un gran poder i és implacable, no té pietat: sense que suposi cap esforç per a ell, maleeix Sísif i constreny el seu esperit a repetir una vegada i una altra el seu gran sacrifici. El mite de Sísif -títol també del celebèrrim assaig de Camus-, expressa prou bé la lectura existencialista de la realitat humana: la vida està desprovista de sentit, el rerefons que oculta l'escenari de la vida dels homes i les dones no és altra cosa que un absurd quefer. La vida no ens duu enlloc, si no és a ser condemnats a pujar pedres i tornar-les a pujar.<br />
<br />
Malgrat tot, en el cor de Zeus, els capricis són tan punyents com el seu còlera. Narra Homer que Zeus es va enamorar de Ganímedes, fill del rei Tros de Troia i de la nimfa Cal·lírroe. Ganímedes, que duia una vida relaxada i que era jove i no encara un guerrer, pasturava un dia els ramats del seu pare, a prop de la ciutat, quan Zeus el va raptar i se'l va endur als palaus de l'Olimp. Tot i que Ganímedes no havia fet mai encara res lloable ni susceptible dels favors del déu, l'enamorament de Zeus esdevingué fervorós i donat a tota mena d'afalagaments, carantoines i moixaines. Allà a l'Olimp, Ganímedes era el catamita de Zeus; i quan els déus es reunien en assemblea, sigui per oci o qüestions divines, el jove servia a la copa del déu el nèctar i l'ambrosia, mentre que Hebe, la deessa de la joventut que havia estat desplaçada en aquesta tasca, i Hera, l'esposa de Zeus, sentien créixer dins seu tant la ira envers el seu amfitrió com la gelosia cap al vailet. Quan Tros, el rei de Troia, implorava Zeus que li tornés el fill, el déu li envià, en compensació, dos cavalls divins que podien galopar per sobre de les aigües. Tu, Tros, que ja saps el preu d'un fill, galopa dret sobre les aigües!<br />
<br />
L'home Sísif sua, té el cos adolorit, l'anima buidada, no perd l'esperança, pobre, tot i saber el designi i el còlera de Zeus; l'afortunat vailet, Ganímedes, té la pell fina, el cos satisfet, l'ànima esplèndida, no sap què és la vertadera esperança, gaudint com gaudeix de les delícies dels cels. L'home Sísif sent la seva soledat al mig de l'Hades, els vents que envolten la muntanya, entre els roquissars rellisquen els seus peus; Ganímedes el vailet, somriu cofoi pel beneplàcit de tots els déus, olora perfums empiris, entre núvols de maduixa desplaça el seu cos. Segurament, aquest és el destí de tots dos: per a un, la tortura; per a l'altre, el plaer. Vana és la pregunta pel sentit del destí i per les giragonses a la ment d'aquells qui, en trons d'or i de plata, habiten les alçades de l'Olimp i assenyalen amb el dit.<br />
<br />
Però estarem d'acord que l'eternitat és bastant llarga. El temps va carregat de malícia i carregat de bondat. A mesura que transcorri l'eternitat, entre badalls, les copes d'ivori dels déus seran per a Ganímedes com gots de terrissa, ja no més resplendents que els atuells de fang de les mestresses de Troia; i els núvols de maduixa, o de préssec, o de mora, ja no li semblaran més preuats que la foscor de la nit que envaeix les terres on viuen els homes. A mesura que transcorri l'eternitat, entre becaines, el nèctar caigut dins de la copa serà per a Zeus com qualsevol aigua de qualsevol font; i la pell fina de Ganímedes no li semblarà més valuosa que la carn endurida d'un porc senglar. Només els badalls i les becaines ompliran els seus cors. I, en canvi, què li espera a Sísif en el seu càstig sense fi? A mesura que transcorri l'eternitat, entre somnis, la pedra feixuga serà per a ell com l'esperit de les papallones, que s'enlaira en colors a l'espai; i el pendent del tossal, sempre tan feréstec i tan pertinaç, no li semblarà més agrest que una platja de sorra blanca a la vora del mar. Són només els somnis allò que omplirà el seu cor. Aquesta és l'altra saviesa, la de l'eternitat: per a Ganímedes i Zeus badalls i becaines; i per a Sísif, somnis, molts somnis de colors que no saben esvair-se.</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-55807932638301312622019-06-07T21:27:00.000+02:002019-06-09T17:13:27.691+02:00La bicicleta<div style="text-align: justify;">
Hi ha homes i dones que tenen ambicions, projectes, fites, diguem-ne somnis si es vol, que són ben bé d'alta volada. Confien que aquests somnis, que són <i>in abstracto</i>, són prou poderosos, en cas de ser acomplits, per a aconseguir tot allò que vulguin <i>in concreto</i>. Així de mena verosímil, anhelen el poder, per exemple; o la riquesa, o la salut, o la fama, que és com la glòria; de mena quimèrica, potser una vida sense treballar, d'oci permanent; o potser l'amor vertader -que, per molt que un s'esforci a creure-hi, la vida és tossuda en mirar de prohibir-lo. Són ambicions, projectes, fites, somnis també n'hem dit, que són com una gran esfera, immensa; una esfera que abraçaria tota la seva vida en ordre a una gran missió que els ha estat encomanada: l'arribada a la felicitat. Que són somnis que descansen sobre certa ingenuïtat? No direm que sí, si els ha de fer feliços.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tanmateix, sigui perquè un està fet d'una pasta poc fantasiosa o perquè els anys es van esmicolant i apareixen massa arrugues o massa canes, el fet és que hi ha qui té ambicions, projectes, fites o somnis que semblen més modestos. Que siguin més modestos no els fa pas més menyspreables, sinó més aviat tot el contrari: la seva modèstia, curiosament, els dona una capa de vernís que els converteix en més tel·lúrics, més madurs i admirables, molt més bells, i, al cap i a la fi, més humans. Al ben llarg de la meva vida, he conegut somnis d'aquesta mena, més senzills i, si es vol, de no pas tan alta volada, a l'interior d'alguns éssers humans que m'han deixat petjada. Quan jo era estudiant a Alemanya, vaig poder participar en uns seminaris de traducció alemany-català a un nivell literari i filològic; ja es pot ben endevinar que no érem gaires, tot just cinc. Però cinc ja era suficient per a què jo pogués conèixer l'Agnieszka, una noia de Cracòvia, com oblidar-me'n, que, així rodoneta com era i amb unes galtes sempre vermellenques i unes ulleres sense pretensions, que desprenia a dojo bonhomia, no m'acabava d'encaixar amb l'assumpte que ens reunia en aquella aula. Van començar les classes; però, al tercer dia, no vaig voler allargar-ho més: li vaig preguntar què hi feia ella allí, una jove de Cracòvia, sense cap lligam amb Catalunya, aprenent gramàtica avançada i fullejant diccionaris, per sota de les seves ulleres i amb aquella cara atrafegada, de la nostra vella i bella llengua catalana. I em va respondre: "Jo només tinc un somni a la vida. I és traduir al polonès tota l'obra del vostre estimat Josep Foix". No sé si se'n va sortir. Però, de veritat, crec que això potser és el de menys.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En una època de certes tristeses que no em deixaven viure amb mi mateix de manera perllongada, vaig sortir un dia de casa, entre setmana, amb l'esperança de trobar un bar arregladet on, en silenci i assegut a la barra, pogués fer volar els corbs que planaven pel meu cervell i pel meu cor. Estava ben convençut que una conversa passatgera amb els cambrers i unes gotes destil·lades medicinals, podria curar eventualment el meu esperit. Vaig entrar al tercer bar que vaig temptejar. L'ambient era un pèl oriental, molt agradable; dues cambreres rialleres que de seguida t'oferien confiança. Com que no hi havia ningú més, em va semblar el lloc ideal i em vaig asseure a la barra. Les cambreres van fer una bona feina: en menys de vint minuts, potser també per les aigües de carabanya, em sentia joiós i amb ganes de riure eternament. Tanmateix, just aleshores, va entrar un home de la meva mateixa edat més o menys. Buscava exactament el mateix que jo. Les cambreres ens van presentar i, des d'aleshores, ja érem quatre que rèiem, malgrat que el Ricard, que aquest és el seu nom, semblava més aviat taciturn i reservat. Però poc a poc vaig anar acostumant-me als seus moviments lents, a les seves paraules sempre mesurades, a la seva gran intel·ligència dissimulada, a unes maneres seves que no deixaven de reflectir cansament i solitud. Quan, passats uns dies de retrobar-nos, se'm va ocórrer preguntar-li si tenia algun somni, es va quedar pensatiu i, amb una seriositat que no puc oblidar, em va dir que sí: que el faria molt content de poder veure, ara que ja n'havia plantat les llavors, com d'esvelts creixien els seus arbres a l'hortet del poble.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Des de fa un temps, valoro molt, dut per l'admiració, els somnis de l'Agnieszka i el Ricard, que ara és amic meu. Potser perquè he començat a entrar en un estat on els somnis <i>in abstracto</i> d'alta volada ja fa dies que s'han convertit en sospitosos, altament sospitosos. I potser també, perquè ha anat creixent en mi un somni d'aquests que a molts els pot semblar de poc calat. Veig en els meus records, i em somric, una bicicleta d'un color verd pastís, amb una petita franja ataronjada en el seu tub inferior, amb el manillar folrat de cinta blanca, i una caixa negra de tomàquets com a portaequipatges. I ve ara al cas perquè l'altre dia el Ricard, mentre seiem junts amb una copa de vi negre, em va preguntar, molt temps més tard d'aquella meva primera pregunta, si en tenia algun de somni, jo. També em vaig quedar pensatiu, prenent un temps per despullar-me de coses que em poguessin fer confondre. I al final el vaig poder respondre: "Crec que sí, Ricard. Crec que, encara que només fos per un sol dia, si el geni m'oferís un desig, voldria pedalar amb la meva bicicleta, sense cap pressa, per carreteres secundàries o terciàries i camins envoltats de prats, mentre al meu costat circula amb mi, al mateix ritme, la bicicleta de color verd pastís, de franja ataronjada, manillar folrat de cinta blanca i, just al darrera, una caixa negra de tomàquets. I si fos plena de tomàquets, millor".</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-37482005042793780212018-11-29T22:18:00.002+01:002018-11-30T07:57:08.250+01:00Carlota a Weimar<div style="text-align: justify;">
El mes de maig de 1772, Johann W. von Goethe es trasllada a la petita ciutat de Wetzlar per a dur a terme les pràctiques d'advocacia a la Cambra de Justícia. Sorprès per l'amistosa bonhomia dels vilatans, Goethe, que d'entrada no s'havia fet massa expectatives, es veu impulsat a una vida joiosa i senzilla, pròpia de les ciutats rurals alemanyes, rodejades de masos i camps, de prats i arbrades, de bucòlics camins de terra per on passegen els nens i els pobletans. En aquest entorn, Goethe coneix Johann Ch. Kestner, el secretari de legació de Bremen a Wetzlar. La seva amistat es fa ferma en poc temps, i Kestner no tarda a presentar-li la seva promesa, Charlotte Buff. Des d'aquell moment, la vida de Goethe canviarà per a sempre: l'amor més profund s'instal·la en el cor de Goethe i troba una dolça alcova en el cor de Charlotte. Goethe i Lotte es fan inseparables, i Kestner, que sovint -quan les seves tasques li ho permeten- se'ls uneix en llurs passejades, no s'adona de l'amor secret que s'ha encès en aquells dos pits. La febrada del desig i la força de l'amor mai paren de créixer; però la decència de Lotte, la promesa, mai permet sinó una lleu carícia, una mirada ensordidora, paraules que amaguen missatges inconfessables, silencis tortuosos. Finalment, Goethe es veu obligat a fugir de Wetzlar: 'vaig prendre la decisió d'allunyar-me voluntàriament, abans que més endavant m'expulsés el que és més insuportable' (<i>Poesia i veritat</i>, XII). Goethe deixa una carta de comiat a Lotte: "si hagués romàs entre vosaltres un instant més, no m'hauria pogut contenir". Goethe, a l'allunyar-se, veu com s'allunya l'amor que reconeix com a vertader i irrepetible, i ja mai més podrà oblidar-la, fins als últims dies de la seva vellesa.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Goethe torna a Frankfurt, la seva ciutat natal. Kestner es casa amb Lotte i obté el càrrec de conseller àulic a Hannover. Els dies de Goethe a Frankfurt transcorren adolorits, rodejat de societats anodines, balls pomposos que mai poden dur Lotte a l'oblit, dames que no poden substituir Lotte, sentiments efímers que no poden competir amb Lotte. Goethe, desconsolat per la soledat i la distància, s'asseu a una cadira i escriu <i>Les desventures del jove Werther</i> (1774): Werther -el transsumpte de Goethe- abandona la seva ciutat i es trasllada a la petita vila de Wahlheim, on es dedica a la pintura, la lectura de poesia i la conversa amb els vilatans. En un ball coneix Lotte, la promesa de n'Albert -el transsumpte de Kestner-, i l'amor més fervorós s'instal·la en llur moll de l'os; Werther i Lotte no poden separar-se, pels caminois de la contrada, a les fonts d'aigua gèlida, entre els versos d'Ossian i Klopstock, rodejats de la mainada, els petits germans de Lotte, que els serveixen de coartada; "ella, la meva dona! Si pogués abraçar la criatura més bella sota el Sol!", li diu per carta al seu amic Wilhelm; "Calfreds recorren tot el meu cos, Wilhelm, quan l'Albert li abraça l'esvelta figura"; "posseeixo tantes coses! I el sentiment per ella les devora totes. Posseeixo tantes coses! Però, sense ella, tot queda reduït al no res". Lotte i Albert es casen, i Werther creu enfollir. Però en una de les seves trobades, malgrat tots els esforços de Lotte per no reconèixer la veritat, malgrat voler sempre minimitzar el lligam còsmic que els uneix, Werther sent l'amor de Lotte, confessat sense paraules, només amb tremolors, al fons de les seves negres ninetes, en els silencis, sempre amagat en la prudència, pur com el de Werther. "M'estima! M'estima!", "Sabia que m'estimaves, ho vaig saber des de les primeres ullades que ens fèiem!". Tanmateix, el destí és implacable: Werther pren les pistoles de l'Albert i es vola el cervell. El sepulten de nit, a les onze, i cap sacerdot va estar-hi present. L'èxit del <i>Werther</i> va ser tan gran com l'escàndol. Tots els lectors d'Alemanya sabien que la Lotte del <i>Werther</i> era la Lotte de Goethe a Wetzlar. Des de Hannover, Johann Ch. Kestner va haver de sofrir en silenci i dignitat; i Charlotte Buff es va convertir en la dona més admirada i estimada de tota Alemanya.<br />
<br />
Hi ha unes aranyes siderals, capricioses, que teixeixen amors que mai desapareixen de les ments i dels pits dels amants, malgrat que s'amaguin. L'estiu de 1816, quan Goethe ja feia anys que residia a Weimar com a reconegut home d'estat i ja era la gran llum de la prosa i la poesia universals -i quan ja gairebé no tenia dents-, Charlotte Buff, ja vídua, viatja a Weimar, mig d'incògnit, per poder tornar a veure un sol cop l'home que havia estimat silenciosament a Wetzlar quaranta-quatre anys enrere i que l'havia dut als cims més alts de la literatura alemanya. Lotte Buff va instal·lar-se a les rodalies de Weimar uns quants dies abans i va fer-se anunciar al poeta. Els cabells rossos i juganers de la noia de Wetzlar havien empal·lidit cap a un gris resplendent i la pell fina i de marbre ja era un record rere les arrugues intel·ligents. Tanmateix, els seus ulls blaus lluïen com en les flors de la joventut, i la seva boca menuda i rosenca, tan ben cisellada, mantenia la frescor dels petons joves. Quan Charlotte Buff va ser convocada, va pujar a un landó que la va dur fins a la casa de Goethe. Diuen que, quan el landó la va deixar dempeus davant la casa, va restar immòbil uns instants i va aixecar els ulls per veure bé aquell immoble que li apareixia estrany i desconegut; "som vells, però estem aquí"; "fins aquí ens ha dut la nostra història, tu, Goethe". "Som-hi", i es veu que el servei li va obrir la porta, la va ben rebre i la va conduir per unes escales amunt, fins a una ampla i elevada portalada que estava tancada. El majordom va posar la mà al pom i va mig obrir-la. "Endavant, senyora". Charlotte Buff va tancar els ulls i va entrar, tancant rere seu la porta. El terra estava enrajolat. Les parets estaven pintades del color del blat. El que Lotte i Goethe van dir-se, mai ho ha sabut ningú.</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-16705285070191290622017-07-05T10:54:00.000+02:002017-07-05T10:54:30.381+02:00L'home ex machina<div style="text-align: justify;">
Les conegudíssimes novel·les d'aventures i ciencia ficció de Jules Verne, de caire tan utòpic, revelen una profunda <i>admiració</i> pels nous coneixements científics i pels recents avenços tecnològics que dominen la segona part del segle <span style="font-size: x-small;">XIX</span> i el tombant cap al nou segle. L'eufòria científica, que Verne recull finament, va convertir els científics i inventors en herois populars: les invencions de la llum eléctrica, el telèfon, el telègraf, l'automòbil o les càmeres de fotografiar proclamaven llurs creadors com una mena de mags o nous semidéus que, dibuixant el vertader progrés, dominaven els misteris més profunds de la naturalesa. L'Exposició Universal del 1900 a Paris fou un autèntic aparador de la nova modernitat, tan extravagant i alhora tan fascinant: màquines amb motors, màquines de raigs <span style="font-size: x-small;">X</span>, il·lusions òptiques de la llum i, al Palau de l'Electricitat -il·luminat per cinc mil bombetes elèctriques- grues immenses, dinamos descomunals, éssers de metall que descarregaven forces i energies que mai abans els éssers humans, de carn i d'ossos, haurien gosat d'imaginar. Els vols espacials a la Lluna, els viatges al centre de la Terra o les 20.000 llegües d'immersió submarina de Jules Verne escenificaven per al públic un fantàstic i profètic futur proper al que els havia de dur la victoria del ser humà sobre les lleis de la realitat física.<br />
<br />
Però entrat el nou segle, aquest sentiment d'<i>admiració</i> va deixar pas també a un altre sentiment que havia romàs ocult rere la magnificència: el sentiment de <i>temor</i>. Un dels visitants de la gran exposició, l'alemany Jean Sauvage, professor de secundària a Berlin, ja va deixar-ne un primerenc testimoni: "Si aquest poder s'allibera, desintegrarà un diminut ésser humà en àtoms individuals". La màquina no només era un artilugi admirable sinó que, sospitant les seves infinites capacitats, també podia ser vista com l'última amenaça, com un poder inextingible. Fou aquesta vivència del temor la que, al llarg del nou segle, va donar forma a tot el fenomen de la literatura distòpica: obres que plantegen un futur en què l'home és dominat, manipulat, empetitit, esclavitzat o humiliat pels que posseeixen el poder de la tecnología. Ja inicialment, l'escriptor alemany d'aventures Karl May va mostrar un clar escepticisme davant les màgiques <i>performances</i> de la ciencia i la tecnología, convençut que, tard o d'hora, les forces tel·lúriques més profundes acabarien per ensorrar la nova civilització. Tanmateix, el llistat de la mirada distòpica no va deixar de créixer al llarg del segle, i és rellevant i conegut: <i>Metròpoli</i> (1927) de Fritz Lang, <i>Un món feliç</i> (1932) d'Aldous Huxley, <i>1984</i> (1949) de George Orwell, <i>Fahrenheit 451</i> (1953) de Ray Bradbury, <i>Sóc llegenda</i> (1954) de Richard Matheson, <i>La taronja mecánica</i> (1962) d'Anthony Burgess, <i>El planeta dels simis</i> (1963) de Pierre Boulle, <i>Matrix</i> (1999) dels germans Wachowski. La llista és del tot incompleta, cosa que dóna fe de l'èxit incontestable de la distopia.<br />
<br />
En l'art musical, la síntesi més perfecta entre l'<i>admiració</i> i el <i>temor</i> per la màquina és, sense dubte, la proposta cibernètica i minimalista de Kraftwerk. Apareguts l'any 1970 -i actius fins als nostres dies, com a gairebé l'únic referent imprescindible de tota la música electrònica-, Kraftwerk expressa la devoció per l'estètica maquinal i digital, pel missatge futurista que ens ha de permetre racionalitzar les més perverses passions humanes; una devoció pel progrés, un progrés que no pot deixar-se en mans d'humans constrets inevitablement per l'error, una devoció per la perfecció, per la neutralitat de la màquina, per un so que va més enllà de la contingencia humana i que expressa l'eternitat del cosmos. Tanmateix, qui hagi estat captivat per l'experiència Kraftwerk, s'adonarà que tota aquesta <i>admirable devoció</i>, paradoxalment, no pot amagar una <i>angoixa</i> per la petitesa de l'ésser humà, per la mort de la calidesa més íntima, per un futur que mai arriba i que sempre és expectativa, no pot amagar el <i>temor</i> a la deshumanització, no pot amagar el temor a la trivialització maquinal de les experiències humanes més quotidianes. Avisa que ja no som homes que posseixen màquines: ben al contrari, som i vivim <i>en la màquina</i>, i en aquest sentit, ja no som plenament humans ni plenament autònoms. Ja som la màquina, <i>the man machine</i>.<br />
<br />
No és massa difícil entendre el perquè de l'<i>admiració</i> que ens produeix la màquina: l'ésser humà queda absort davant de l'impossible, davant del miracle, davant allò que no és només una novetat sinó que supera els límits del sentit comú a què ens aboca el que ens és conegut i quotidià. No hi ha mirada més espiritualment explicable que la de l'estimat Jules Verne, la mirada optimista que produeix l'esperança de deixar enrere les limitacions humanes i que fomenta el viatge a un futur millor. Però no és tan fácil de poder entendre què s'oculta rere el <i>temor</i> que provoca el món maquinal. M'atreveixo a dir que aquest temor no va dirigit cap a l'existència mateixa de l'artefacte mecànic que, en si mateix, només pot aportar beneficis en la nostra <i>vita practica</i>. El temor a la màquina és el temor a l'ésser humà mateix, a les seves ambicions, a la seva manca d'escrúpols, és el temor a la possibilitat que un animal defectuós domini les lleis més profundes de la naturalesa, que s'apoderi del foc de Zeus, que es faci amo dels elements. I és biològicament explicable el temor a què l'algoritme mental dugui a la desaparició de la carn, a la <i>desgenitalització</i>, l'extinció de la víscera, la por a que el "jo" sigui "un altre", l'aversió a la <i>desindividuació</i>, convertir-nos en cosmos legal. La distopia no és res més que la manifestació de les pors més atàviques i ancestrals dels éssers humans. És la dificultat de poder aceptar que som, com deia Sartre, "éssers per a la mort".<i></i></div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-31541530967030043982017-05-28T13:03:00.003+02:002017-06-10T11:51:50.385+02:00L'illa<div style="text-align: justify;">
Charlton Heston, al <em>Planeta dels simis </em>(1968), és l'últim home. Totes les seves aventures en un món que ja no és el seu, malgrat la seva lluita, només el duen a la soledat i a l'extinció. Les seves últimes lamentacions no poden tenir cap eco a l'eternitat. Maleeix els homes per haver destruit un futur que ells mateixos havien mirat de forjar a força de sacrificis i esperances que, a l'últim moment, sense massa llums, es converteixen en un fum que s'esvaeix a l'aire com a l'aire s'esvaeix el baf. Ell, George Taylor, cavalca vora el mar envers la nua veritat, envers la descarnada imatge última: no hi ha més homes ni més dones, ja no hi ha més història, ni hi ha nous horitzons que conquerir. S'agenolla sobre les onades eternes de la mare Terra i condemna el destí de la seva espècie. La seva companya accidental, la salvatge Nova, la suposada segona Eva, ni fa el gest de descavalcar del cavall, perquè, agradi o no, George Taylor està sol, definitivament sentenciat a una vida que és un epíleg, una vida que ja és un epitafi, un testament, un adéu que ningú escoltarà i que no rebrà cap obsequi de comiat. L'última casa de l'últim home és com una illa que ningú més, sinó ell, podrà trepitjar. Els seus records, l'aflicció.<br />
<span style="color: #134f5c;">.</span><br />
Això ens recorda que un novembre oblidat per tothom es va esfondrar el <em>Fortuna Maris</em>. Czeknarf Tökwas, un caucàsic indomable, en fou l'únic supervivent perquè l'amargós destí el va gitar a una sorrenca platja d'una illa diminuta i estranya, amenaçadora i solitària, únicament conquerida per tota mena d'arbres que donen fruita, tota mena de cucots poc visibles i algunes salvatgines fugisseres que regiraven els matolls. Va esdevenir un nàufrag, i com a nàufrag va viure a l'illa tot vivint-hi, on l'ahir, l'avui i el demà s'amanyagaven com l'aigua salada amanyaga la sorra ardent. Es duia a la boca alguns cocos, que acaronen el gust com el vellut, i pessigava força baies de per aquí i de per allà; bevia aigua dolça d'una font serena que, caient d'un senzill roquissar, viatjava oberta fins a l'aigua salada; mirava d'obturar una minsa llengua de mar que entrava a l'illot per a empresonar-hi els peixos més badocs; va córrer sovint rere alguna llebre que, seduïda per la trencadissa de les onades, sortia de la selva encuriosida per l'espai obert i per la calda del Sol; remenava la sorra per sota de l'aigua turquesa i hi trobava petxines que tenien gust a sal; els dies de ventura podia fer-se, a cops de pedra, algun esquirol poc atent o algun ocell que, potser de melangia, havia perdut les ganes de volar.<br />
<span style="color: #134f5c;">.</span><br />
Quan el Sol tenia son i llepava l'horitzó, en Tökwas s'asseia a la sorra, creuava els braços al voltant dels genolls i, davant la imminent arribada de la fosca nit, la por li enfilava la carcanada i els seus sentits tan vigilants oïen la gatzara de les bèsties i tota espècie de brogits fantasmals, i tot un món d'ombres silencioses se li enganxaven a la pell i el travessaven com un llampec de fredor. Apretava les dents i oprimia més fort els genolls, i es convencia que la més absoluta immobilitat el faria del tot inadvertit. Una nit de lluna generosa, posat el cap entre les cames com tenia i dut per la sospita que naixia d'aquella quietud abismal, va advertir una presència propera que li va accelerar el batec del seu cor castigat i, per una valentia gens conscient, va atrevir-se a girar el coll: una guineu, la fera més gran que havia vist fins ara, romania palplantada a uns pocs metres sobre la sorra, immòbil com els pedrissars, ferma sobre les seves potes, amb els ulls platejats com espurnes en la nit, dues espurnes que el fitaven sense un instant de distracció, sense un mínim parpelleig, sense cap símptoma de pietat. Quan en Tökwas va fer un lleu moviment, la guineu, com si fos un déu sorneguer, va arrencar a córrer d'una volada i va desaparèixer entre les tenebres. En Tökwas va pensar que ben pla sobre la sorra dibuixaria menys embalum i es faria menys visible; i així és com va jaure i, mirant els estels encara amb paüra, va adormir-se. Aquella nit, el seu últim pensament fou que ell era, justament, l'últim home.<br />
<span style="color: #134f5c;">.</span><br />
Quan en Tökwas va despertar-se, el Sol ja badallava i matinava, i ja li havia assecat l'humitat del cos. Ressonen amb trompetes les paraules de Nietzsche: "La terra, doncs, s'ha empetitit, i sobre seu fa saltirons l'últim home, que tot ho empetiteix". Una profunda tristesa l'envaïa i va posar-se dempeus. Va mirar més enllà de la fi dels mars, on l'última línia perfila el paradís que no podia ni tocar amb la seva mà. Amb els llavis closos i mirada infinita va fer presents els seus amors: els camps farcits de gira-sols, els bassals del riu d'una aigua gèlida, l'olor d'uns cabells que oloraven a blat, els volcans muts que dominen la badia, els camins explorats en bicicleta, les cançons a la guitarra, el gust intens dels formatges, els mercats de les paradetes, les ciutats de barris gòtics, les superfícies colossals on compraven melmelada de maduixa, els cavalls promesos, les cartes de les bústies, els trens amb mirades còmplices, les paraules i les veus, els èxtasis inconfessables de la carn, la vertadera vida. I mentre en Tökwas es posava les mans a la cara i s'agenollava i l'aigua l'ensabonava ara sí i ara no, les trompetes de Nietzsche tornaven a xisclar: "Arriba el temps que l'home deixarà de llençar la fletxa dels seus desitjos més enllà de l'home i que la corda del seu arc ja no sabrà vibrar". I en aquell moment, un fort vent per tota l'illa reia al seu darrera.<br />
<span style="color: #134f5c;">.</span><br />
Anys més tard, els integrants del <em>Quo Vadis</em>, un vaixell de recerca científica procedent del més enllà de la línia del paradís va desembarcar a la platja de l'illot. Carregats de quaderns i aparells van iniciar l'exploració d'aquella petita terra, i de les primeres coses que hi van trobar va ser l'esquelet perfecte d'en Tökwas, en un verd replà davant d'una entrada a la roca que feia de cova. No el van tocar, però se'n van endur el crani. Era el crani d'un home qualsevol, sense cap interès per la ciència, però van pensar que el crani d'aquell últim home els donaria sort si el penjaven en algun lloc dins del vaixell.</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-4302809823212092042015-10-08T19:07:00.000+02:002017-06-03T15:04:40.899+02:00És tardor<ol class="_2t4u clearfix" data-pnref="story" data-referrer="pagelet_timeline_recent_ocm" id="u_jsonp_2_f_story"><div class="_5pcb _4b0l">
<div aria-labelledby="js_b js_c js_d" class="_4-u2 mbm _5jmm _5pat _5v3q _4-u8" data-ft="{"top_level_post_id":"10206294820663199","tl_objid":"10206294820663199","fbfeed_location":10,"thid":"1046707656:306061129499414:2:0:1446361199:-8106376607133853220"}" data-insertion-position="0" data-time="1444321053" id="tl_unit_-8106376607133853220">
<div class="_3ccb" data-gt="{"type":"click2canvas","fbsource":703,"ref":"nf_generic"}" id="u_jsonp_2_x">
<div aria-label="Història" class="userContentWrapper _5pcr" role="article">
<div class="_1dwg">
<div class="_5pbx userContent" data-ft="{"tn":"K"}" id="js_d">
<div class="text_exposed_root text_exposed" id="id_56169d4d8efa97c27662770">
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><b>És tardor. El temps dels carrers plens</b></span></div>
</div>
</div>
</div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><b>d'aigua, temps de mans a la butxaca, de silenci i amor. </b></span></div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">And he thinks now by dancing, dancing, dancing:</span></div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;"><br /></span></div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">"I wish I had told her these Billie's words</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">that remote party in spring 2007,</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">as she wore that red-white print dress.</span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">So far babe we are, in spite of distance, </span><br />
<span style="font-family: "verdana" , sans-serif;">sometime, somewhere, close again we'll dance".</span></div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/qHl63TproNE/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/qHl63TproNE?feature=player_embedded" width="320"></iframe></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><br /></span></div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
"Some day, when I'm awfully low</div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
When the world is cold</div>
<div style="text-align: center;">
I will feel a glow just thinking of you</div>
<div style="text-align: center;">
And the way you look tonight</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Yes, you're lovely, with your smile so warm</div>
<div style="text-align: center;">
And your cheeks so soft</div>
<div style="text-align: center;">
There is nothing for me but to love you</div>
<div style="text-align: center;">
And the way you look tonight</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
With each word your tenderness grows</div>
<div style="text-align: center;">
Tearin' my fear apart</div>
<div style="text-align: center;">
And that laugh..wrinkles your nose</div>
<div style="text-align: center;">
Touches my foolish heart</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Lovely ... Never, never change</div>
<div style="text-align: center;">
Keep that breathless charm</div>
<div style="text-align: center;">
Won't you please arrange it? 'Cause I love you</div>
<div style="text-align: center;">
Just the way you look tonight</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
And that laugh that wrinkles your nose</div>
<div style="text-align: center;">
It touches my foolish heart</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Lovely ... Don't you ever change</div>
<div style="text-align: center;">
Keep that breathless charm</div>
<div style="text-align: center;">
Won't you please arrange it? 'Cause I love you</div>
<div style="text-align: center;">
a-just the way you look tonight</div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
Mm, Mm, Mm, Mm,</div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
Just the way you look tonight</div>
</div>
<div class="_5pcb _4b0l">
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;"><b>(Billie Holiday, <i>The way you look tonight</i>)</b></span></div>
<span style="font-family: "georgia" , "times new roman" , serif;">
<span class="text_exposed_show"><br /></span></span></div>
</ol>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-62818148964289803772015-08-26T03:39:00.001+02:002017-06-03T15:05:20.554+02:00Els prats de la senzillesa<div style="text-align: justify;">
La vida d'en Ferran Golmaredes i Fontanola és una vida plàcida i feliç. Allò que cada matí desperta aquest escriptor que ja passa dels cinquanta és una brisa que penetra pels finestrals i que li llepa la cara amb cura i tendresa, com si fossin petons. Abans que els ulls, se li obren les orelles i sent com sermonegen els pardals que envolten l'olivera. Els llençols que li cobreixen el cos, per l'humitat de l'albada, li semblen més freds que no pas eren la nit abans, quan es va ficar al llit. No obre els ulls fins que, sense adonar-se'n, se li ha dibuixat sota el nas un somriure dissimulat, autònom, com si fossin els llavis mateixos els que han pres aquesta decisió. I el nas; el nas també se li desperta, i com cada matí del món li arriba la flaire dels camps i les flors que envolten la solitària masia on viu des que va deixar enrere els clàxons i el formigó. Aquest garbuix d'olors salvatges, com cada matí, excita la seva imaginació i, sense haver obert els ulls encara, la seva ment veu arreu el color verd. Quan, per fi, els obre, veu el rellotge antic que no funciona sobre la tauleta de nit i, movent el cap a banda i banda, veu la fusta vernissada que domina tota la seva cambra.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En Ferran Golmaredes i Fontanola s'aixeca i va al bany que li queda al costat de la porta. Orina. Es mira al mirall, somriu, badalla, es renta les dents, arrufa el nas i es toca el cabell. Després es dutxa: li dóna especial plaer sentir la força de l'aigua que cau sobre el seu cap, immòbil. Es posa desodorant, es perfuma. S'asseca el cos amb la tovallola i, despullat, torna a mirar-se al mirall. Es mira els genitals, encuriosit. Es posa de perfil i es mira la panxa: calcula que ja només li queden tres quilets a perdre. Torna a la cambra i es vesteix. Gaudint dels grinyols familiars de la làmina de fusta que cobreix el terra, travessa aleshores el passadís i baixa les escales. Es dirigeix a la porta del casalot, en desferma el forrellat i surt al jardí. Mira a l'horitzó i respira fons i somriu de nou i mira les camèlies i torna a somriure. Dóna un tomb sencer al casalot i, com cada matí, mira els prats llunyans a totes bandes, que verds aquí, groguencs allà, tacats d'alguna arbrada i també de l'estany, semblen onades d'herba o de vellut. S'allunya unes passes de la casa i mira dins de la bústia que, com si estigués dempeus, planta vora els esbarzers del costat de la porta de la finca. És buida.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En Ferran Golmaredes i Fontanola esmorça. Pa, formatge, suc de taronja i llet. Esmorza a una taula rodona al bell mig de la cuina, i mentre mossega i degusteja, mira a l'infinit i pensa coses: algunes molt elevades, altres només són pensaments sobre els quefers del dia. Quan ha acabat d'esmorzar, surt de la masia i passa fins a l'hort, on rega la terra, acarona els enciams, els tomàquets, les albergínies i tot mena d'hortalisses. No li agraden gaire, però gaudeix de com creixen. Quan tot li sembla que està en ordre es dirigeix al despatx i comença a treballar. Escriu, i escriu, i escriu. Paraules, lletres, idees, emocions, frases, imatges: tot se li barreja en un univers infinit de possibilitats, de fantasies, de records, de bellesa, de grandesa, de petitesa i d'estirabots que li brollen de l'ànima. Només s'atura per dinar alguna cosa: sempre menjaria carn, però sovint menja fessols, amanides, purés de verdures, arròs i, vet aquí, només els dies que ha baixat al poble, aprofita per menjar peix fresc. Després fa una migdiada; i després, es cuida de les flors, neteja la piscina, talla la gespa i repara algun desperfecte de la casa, que sempre sovintegen. En acabat de tot això, torna escriure fins a les vuit del vespre.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En Ferran Golmaredes i Fontanola sopa. Mentre fa el sopar escolta Brahms o Wagner, depèn de com se sent. Com avui és estiu fa l'àpat a la taula de defora, on rondinen els mosquits i les bestioles campestres. Quan ha endreçat la taula i tot torna a ser a lloc, s'asseu a la cadira on ha sopat. Mira la volta celeste i ensuma les olors. Fuma llavors l'única cigarreta que ara es permet, i en acabat, amb delicadesa i un estrany amor, agafa la guitarra. I les melodies que toca i la seva veu ressonen pels prats, ara que el sol ja fa estona que s'ha post. Quan s'ha divertit amb les seves cançons, deixa la guitarra sobre la taula amb delicadesa i un estrany amor, i s'aixeca. Sap que aviat és hora d'anar al llit. Però abans que el casalot l'aculli fins demà, camina unes passes més enllà del jardí i s'asseu en una pedra gran i arrodonida que anuncia un desnivell. I cada nit, a aquella pedra, mentre se somriu i sent dins seu una immensa joia, mira a l'horitzó envaït per la foscor, i respira fort, i torna a mirar la llunyania infinita, i aleshores, mossegant-se el llavi i escoltant els batecs del seu cor, s'atreveix a pronunciar en veu baixa el nom d'aquella dona que viatja pel món i que ell enyora i estima.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-1708787745978314782010-07-12T13:47:00.000+02:002010-07-12T19:07:52.924+02:00Lorddarlingtons i pétains<div style="text-align: justify;">James Ivory, basant-se en la novel·la de Kazuo Ishiguro, retrata a "El que queda del dia" (1993) com la corona britànica va haver de patir les maquinacions polítiques que el seu ciutadà Lord Darlington va dur a terme tot col·laborant amb els nobles alemanys i la cúpula nazi abans de la segona guerra mundial. El general francès Philippe Pétain, cap visible de tot el règim de Vichy, va ser condemnat a mort el 1945 acusat també de col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi; la pena de mort li va ser commutada per la cadena perpètua, i mesos abans de la seva mort, per problemes de salut, va ser tret de la presó i dut a una residència on, a la fi, va morir sota l'estigma de traïdor a la pàtria. No ens enganyem: de col·laboracionistes, traïdors, trinxeraires i titelles tots els països n'han tingut alguna dosi, i per tant, es pot dir que es tracta d'un fenomen universal que delata la volubilitat i feblesa de l'espècie humana. Àdhuc Jesús de Natzaret, tot un fill d'un Déu, va tenir el seu traidoret particular que, com no podia ser d'altra manera, va acabar penjat d'una figuera solitària.</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #ffe599;">.</span></div><div style="text-align: justify;">Tanmateix, mereix especial atenció la casuística que ofereix la nació catalana. Degut potser a la seva mil·lenària tradició grecofenícia de comerciants, canvistes, usurers, buscadors de tresors i tecnòcrates de la crematística, el cert és que ha estat tan gran la munió de traïdors que ha xopat sempre el poble català que la pròpia paraula 'traïdor', per excessivament general o universal, o per poc adequada a l'hàbit i el costum catalans, ha estat reforçada per un altre brot semàntic: botifler. Si bé els col·laboracionistes d'arreu del món sempre foren individus puntuals a qui el poble va acabar menyspreant i arraconant, el botifler català podria arribar a definir-se com una part homogènia del corpus popular a la que algún o altre membre de totes les famílies catalanes hi ha contribuït amb poca vergonya i assenyada impunitat. El botifler català ha esdevingut un club; un club transversal de col·laboracionistes amb l'enemic de la seva terra al que s'ha acceptat plenament com a perversió inevitable d'una història comuna dedicada a les virtuts de l'oci i del negoci.</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #ffe599;">.</span></div><div style="text-align: justify;">Una anàlisi freudiana de la psicosi botiflera seria extensa i intempestiva. Però, a mode de pinzellada, són diversos els motius, conscients o inconscients, que viatgen per la ment traïdora del botifler o botiflera: por a l'enemic, conformisme, interès pecuniari personal, esquizofrènia sentimental, ignorància d'identitat, manca de personalitat, debilitat o innocència publicitària, practicitat alienadora, i d'altres. Tanmateix, com tota psicosi, el botiflerisme es diagnostica per un tret fonamental: la incapacitat individual per a reconèixer la seva dualitat, el seu trencament o escapçament, la seva bipolaritat; i com a tota psicosi, si algun cop el botifler és capaç d'identificar-la, la cobreix de justificacions que sonen a políticament correctes, com ara universalitat, riquesa identitària, federalisme psíquic o, en el pitjor dels casos, la buidor nihilista i demagògica del discurs de la ciutadania del món.</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #ffe599;">.</span></div><div style="text-align: justify;">El que és realment sorprenent, fent ara de sociòlegs, és que un país i una nació com Catalunya hagi pogut sobreviure mil·lenàriament a tot aquest immens reguitzell de lorddarlingtons i pétains. Lorddarlingtons i pétains que, gràcies al tarannà integrador i democràtic dels catalans que no practiquen l'autofàgia, poden viure com a persones i conformar part del teixit nacional sense massa més consideracions que articles com aquest, quan, de fet, en altres comunitats nacionals, malauradament, haurien estat perseguits i injuriats. Doncs sí, és sorprenent l'esmentada supervivència: si tot organisme viu és fruit d'un equilibri exacte de les parts que el conformen, haurem de concloure que la força i la voluntat que al capdavall han hagut de compensar la psicosi negadora del botiflerisme, il·lustrat o no, com són les forces positives i identitàries dels catalans no duals, dels catalans ferms davant l'usureria política i dels catalans enamorats de la seva naturalesa gens ambigua, han hagut de ser tan punyents, tan excelses i tan èpiques que no podem fer altra cosa que felicitar-los i encoratjar-los a resistir a tan grans despropòsits polítics, morals i mentals.</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-12312571293905622932010-05-06T22:03:00.000+02:002010-05-06T23:40:22.581+02:00Les belles arrels del Tribunal Constitucional<div style="text-align: justify;">A partir del decret <em>Ad abolendam</em> del Papa Llucià III l'any 1184, el Papat va posar en marxa un procediment, anomenat <em>inquisitio</em>, per tal de poder combatre les florides heretgies dels càtars. Es tractava d'una acusació directa per part de l'autoritat eclesiàstica sense que hi hagués formalment cap instància de part. Atenint-se a una llei general com era el dret canònic, els bisbes van reafirmar a partir del IV concili de Laterà la seva autoritat sobre suposats heretges, i a partir de la butlla <em>Excomunicamus</em> de Gregori IX (1231) la Inquisició va quedar ben formalitzada. Si passat un any de l'acusació, l'heretge no aconseguia un aixecament de la denúncia, podia ser castigat a pena de mort, així com altres cristianes bondats, com ara la prohibició a apel·lar a tribunals superiors, la confiscació de béns propis o la prohibició de catòlica sepultura. Com que tot plegat a l'heretge li semblava un preu raonable pel seu infame crim, l'any 1254 va autoritzar-se la tortura, i així, tots quedaven més a gust. Els millors inquisidors, joiosos, foren espanyols.</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #fce5cd;">.</span></div><div style="text-align: justify;">A mitjan segle XIV aquesta Inquisició medieval, curiosament, va tornar-se tan laxa que gairebé va desaparèixer. Tot psicòpata necessita un temps de reflexió per gaudir de la seva obra. Però no ens enganyem, quan n'hi ha prou, n'hi ha prou. Així que, tornem a agafar l'aixada i l'any 1478 als reis catòlics d'Espanya se'ls va concedir per part del Papa Sixte IV (que dius, quines coses de demanar) la possibilitat de revitalitzar la Inquisició a Castella. Es va nomenar Tomás de Torquemada, home sant, pietós i magnànim, de cognom gens sospitós i ben agradable, com a inquisidor general sobre tots els regnes, i així va encetar-se el fecund <em>Consejo de la General y Suprema Inquisición</em>. En quaranta anys, aquest home d'ànima excelsa va condemnar aproximadament 50.000 desgraciats, literalment desgraciats, que no és poca cosa, ni tampoc els deuria semblar massa, però com que l'afer es va allargar durant tres segles i mig més, al cap i a la fi, van acabar fent números, i en veritat us dic, que ja els va semblar bé.</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span></div><div style="text-align: justify;">Quan es van donar per satisfets, en ple segle XVIII, quan la cosa que es portava era ser un il·lustrat, ser home de fe, però també de llums i de raó, i quan ja sortien veus d'alta alcúrnia i pedigrí a favor d'un món més o menys laic, la llarga tradició espanyola del prohibir, del censurar, de l'arraconar i del cremar, es va quedar una mica orfe. Com que a Amèrica ja no hi quedaven massa indis ni índies (gent malèfica i perifèrica), i les que quedaven ja havien estat prenyades pels sacerdots, van pensar que els catalans eren gent que feien de bon turmentar, i el 1714, el rei castellà Felip V, després de la Guerra de Successió va prohibir tota cosa que tingués una mica d'accent catàlà, des de les institucions, el model polític, la llengua, i fins i tot la història. No fos cas que això del prohibir i del decretar passés a millor vida. No fos cas que se'l titllés d'anticastellà. No fos cas que perseguir i decapitar passés de moda. Què més bonic podria haver-hi que una Santa Inquisició laica i de la pàtria? </div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span></div><div style="text-align: justify;">Passat un temps, l'any 1939, un general il·legítim deroga, prohibeix, l'Estatut de Catalunya; l'Institut d'Estudis Catalans passa a dir-se <em>Instituto de la Hispanidad de Barcelona</em>; s'assalta i es crema la casa de Pompeu Fabra, del qual se'n va prohibir la publicació de la seva mort, així com de qualsevol possible esquela; els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i destinats a la clandestinitat; les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol; Bel·larmí Rodríguez Arias és detingut a la Universitat per fer classes en català; se segresta la revista <em>Aplec</em>; un llarg etcètera. Passat el mal son, i ja en democràcia, l'any 2001, el rei Juan Carlos I d'Espanya afirmà que "mai fou la nostra una llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà". Què poc tradicional aquest home! Què maques són les llargues tradicions, mil·lenàries, incorruptibles, invencibles. Res hi ha millor que una bonica prohibició. I si, per sort, a més a més, és anticonstitucional, aleshores ja és esplèndida.</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-61123931540151410712009-11-21T11:18:00.000+01:002009-11-21T11:23:05.207+01:00Una manera de matar el missatger<div style="text-align: justify;">Sòcrates d'Atenes tenia una interessant teoria que ha acabat sent anomenada <em>intel·lectualisme moral</em>. Resulta que, per a Sòcrates, no hi ha manera d'assolir una societat justa, basada en el Bé, si no és dóna prèviament un procés cognoscitiu en cadascun dels ciutadans que conformen la comunitat. En altres paraules, que, per exemple, hom no pot <em>fer</em> el bé si prèviament no <em>coneix</em> què és la bondat, que hom no pot <em>ser</em> just si no s'ha <em>conegut </em>abans què és la justicia, o que ningú no pot <em>ser</em> pietós si <em>desconeix </em>què és la pietat. De la qual cosa se'n dedueix que el fonament de tot <em>fer</em> i de tot <em>ser</em> amb rectitud no és altre que un previ <em>conèixer</em>. El coneixement, la cultura, l'estudi, la filosofia, la recerca de la veritat, la ciència, i l'actitud amorosa respecte al saber són la base de tota virtut moral. No podem esperar virtuts morals si no hi ha hagut abans virtut cognoscitiva, de manera que una societat sense virtuts morals ve donada, necessàriament, per una clara mancança educativa.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Diuen ara que són temps de corrupció política. Tota corrupció, política o no, és una mena de crim, una varietat de la multiplicitat de maneres d'actuar sense rectitud. Davant de l'actual devessall de conductes d'aquesta mena, els ciutadans s'enutgen i reclamen justícia. Però el fet que deixaria impàvid Sòcrates és, precisament, el que és sorprenent en la sorpresa general. Ens diria l'atenenc que ningú s'hauria de sorprendre d'aquestes corruptes actuacions, i qualsevol altra acció criminal, si fem una ullada als fonaments educatius globals de la nostra societat: utilitarisme desmesurat basat en una sobrevaloració del diner, adoració a les conductes pràctiques fàcils per davant de les que demanen esforç, lectures de xirigota i bestsellers de pixarrí, desvaloració social de la figura del professor i idolatria de l'èxit de futbolistes i estrelles de no sé què, admiració per a aquell qui copula cinc vegades setmanals i riures continguts per a qui es passa cinc dies setmanals a la biblioteca, banda horària magnífica per a programes televisius farcits de personatges que tot just saben escriure, plans d'estudi que fan pena de veure impulsats per polítics que fan pena de veure, superficialitat rotunda en comptes de profunditat no ingènua, en definitiva, un xup xup global que entra a totes les cases i a tots els caps, un xup xup que impregna tots els valors socials, una incultura generalitzada que és vista amb despreocupació i tolerància i felicitat. Que no, que no, que Sòcrates diria que podem estar ben contents de la corrupció que tenim i el crim registrat. Els ciutadans demanen justícia, i amb prou feines no <em>coneixen</em> ni què és.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Però aquí, si els professors es queixen de moltes coses, no passa res; si les universitats van malament, no és el nostre problema; si mor un esportista és el final d'un heroi, i si mor un científic o un escriptor, canviem de canal; si posen bombes ens indignem, però ningú sap res d'història, simplement és l'eix del mal; ens manifestem per prestacions socials, a veure si podem treballar menys i guanyar més, però ningú no es manifesta per la ridícula taxa de subvencions a la investigació i al coneixement; daltabaix per la prohibició del 2 x 1, oïdes sordes i mudes davant les poques oportunitats d'escriptors i investigadors novells; visca els homes que no estimaven les dones i a l'estant, podrint-se i ple de pols, un important tractat sobre els orígens del fonamentalisme; mil oportunitats per a millorar el cos, cap interès en millorar el cap, o millor dit, la ment. I l'amic Sòcrates diria: però de què collons us queixeu els ciutadans? De la corrupció? Sou els primers en fomentar-la, perquè si robes tindràs més facilitat per a gaudir d'això que tots vosaltres mateixos venereu.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">El pobre deixeble de Sòcrates, Aristocles, més conegut com a Plató, també es quedaria de pedra. El pobre il·lús va arribar a dir que només té dret a manar el savi, o sigui: el que sap, el que coneix, i per tant el que pot fer realment el Bé. Va escriure <em>La república</em>, el seu famós diàleg on es posen les pedres d'una ciutat ideal, entre d'altres coses, no corrupta, però, qui es preocupa de llegir-la? Se l'ha anomenada la primera <em>utopia </em>de la història (<em>ou</em> en grec significa <em>no</em>, <em>tópos</em> significa <em>lloc</em>, és a dir <em>utopia</em> significa <em>no-lloc</em>, és a dir que <em>no es troba enlloc</em>). Evidentment que no es troba enlloc, no podria ser d'altra manera, perquè coses com la seva República fan que els ciutadans arrufin el nas i diguin que prefereixen sortir de compres. I, en fi, allí estan, tots dos, el senyor Sòcrates i el senyor Plató, atònits i mirant-nos com volen dir: ciutadans, deixeu-vos de demanar justícia, presons i venjances legals i comenceu a conrear una mica l'esperit, perquè el problema no són els corruptes, sinó la ignorància que s'escampa arreu.<br />
</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-31858359331708117742009-10-26T19:41:00.000+01:002009-10-29T17:36:24.982+01:00Sobre viatjants i pindolaires<div style="text-align: justify;">Un cop acabada la guerra de Troia, en la boira del temps, Odisseu emprèn el viatge de tornada a Ítaca. Homer ho explica com una autèntica aventura del gènere del <em>nóstos</em>, és a dir: el viatge de <em>retorn</em> a allò que es va deixar enrere, a allò que no s'oblida, a allò que dóna sentit a la nostra vida, a casa nostra. Odisseu troba obstacles que van retardant el seu somni anhelat: passa per Esqueria dels feacis, i allí explica que des que va sortir de Troia, ha hagut de visitar les terres dels cicons, dels lotòfags i els cíclops; van trepitjar l'illa d'Eolos, el país dels lestrigons, l'illa de Cal·lipso, l'illa de Circe, i d'allí, navegaren fins als cimeris, i després va haver de baixar als inferns, a l'Hades, que no és poca cosa. Però després encara va haver de no caure en els paranys de les Sirenes, fugir d'Escil·la i Caribdis, i deixar enrere l'illa d'Helios. Tota una aventura, un autèntic viatge. El viatge dels viatges, el primer viatge de la Humanitat, el viatge modèlic per a sempre. L'any 2000, els germans Coen van presentar al públic el film <em>O Brother</em>!, i Anthony Minghella, tres anys després, Cold Mountain: ambdues obres viuen de la inspiració en Homer, i es revitalitza en un cinema d'actualitat aquest gènere homèric.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Goethe, el gran geni alemany, el gran exponent de la literatura europea, emprèn el seu viatge a Itàlia al setembre de 1786, fugint de la vida fatigosa i plena d'avorrits formalismes de la cort de Weimar. És un viatge que havia de durar dos anys i que acabà esdevenint un mirall de formació i iniciació personals per a tots els astres de la literatura europea: Byron, Shelley, Stendhal, Ruskin, Keats, Heinse i un llarg etcètera. Pam a pam, vall a vall, riu a riu, poble a poble, Goethe va anar desgranant l'aventura de l'home que surt de la seva vida i s'enfronta al flux del desconegut, i així reconeix, en una dèria nòmada, els paratges més recòndits, celebrant un ideal de vida cognoscitiva, de plaers mundans, de trobada intercultural, d'experiència vital i de plenitud espiritual i artística. El seu viatge no té cap altre motiu que el viatge mateix: no anhela un destí, una fita, un lloc d'arribada, sinó que entén l'essència del viatge com a un pur traslladar-se, com a pura aventura, com a treball anímic d'omplir un anecdotari, unes experiències. La grandesa del seu viatge, com el d'Homer, no és altra que el culte a l'antisedentarisme, explicitat a través d'un <em>fer camí</em> que no hem de comprendre com un <em>arribar</em>. De fet, quan Odisseu arriba a Ítaca, hi arriba disfressat i la major part del seu retrobament amb la seva terra estimada només pot entendre's com un <em>encara no ser-hi</em> en tant que la disfressa ve a al·legar que l'autèntic Odisseu encara està ocult a la mirada dels altres: sí, hi és, però encara com a viatjant.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Tinc coneguts i amics que, en l'actualitat, diuen que viatgen molt. La qual cosa vol dir, en la majoria del casos, que adquireixen un bitllet d'avió on podran anar ben asseguts mentre els serveixen alguns àpats de caràcter plasticoide. Volen unes poques hores, durant les quals, si poden, aprofitaran per dormir, i si no els surt de natural, és possible que duguin a sobre alguna píndola inductora del son, no fos cas que perdessin el temps veient núvols, patint turbulències o preguntant-se què ha estat aquest catacrec que ha fet la màquina. Dormiran plàcidament, perquè han pagat unes senyoretes que els estaran vetllant com a àngels de la guàrdia, i si necessiten un glopet d'aigua, o alguna altra pindoleta contra un lleu mal de cap, o un refrigeri reparador, el tindran sense haver-se de deslliurar d'un cinturó que els atrapa en la seva optativa immobilitat. Quan despertaran del son, preguntaran si falta molt <em>per arribar</em>, perqué el camí se'ls està fent llarg. En fi, són uns viatgers professionals; i si algun d'ells se sent orgullós d'aquesta professionalitat, és molt probable que ens recomani fins i tot fer-nos una assegurança. No cal dir que el somni d'aquests <em>viatjants</em> encara és ficció però els excita moltíssim: el trasllat mitjançant descomposició i recomposició de partícules.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ja no ens importa el <em>fer camí</em>. O potser sí que ens importa, però ens l'han robat. El camí s'ha convertit en un tràmit, en un obstacle en si mateix, en la part indesitjable del viatge mateix, quanta contradicció. El camí s'ha convertit en una morfina. Només es desitja l'arribada, aquella ciutat, aquell hotel, aquell afer, aquell amor. Ja només es té en compte <em>l'aquí i l'allà</em>, sense fer cap mena de cas al <em>d'aqui a allà</em>. Fins i tot, hi ha uns establiments que una vegada estàs <em>allà</em>, et programen <em>l'amunt i avall</em>, per tal de no haver de pensar, per tal de no haver d'esforçar-se ni preguntar. Quatre dies d'hotel, molt bo, gran menjar, grans piscines, quatre sortides a unes piràmides, uns temples o algun volcà, i cap a casa, el més ràpid possible, amb la píndola si pot ser. Poden ser moltes coses, no ho dubto, però si alguna cosa realment no són aquests establiments és agències de viatges. I ja és trist que els professionals del viatges no vinguin a saber què és realment un viatge. Però ens ho hem de dir: viatjar és retrobar-se cadascú amb el seus passos, parar-se a cada entorn, mirar de fit a fit aquell arbre que no tenim al jardí, i sobretot, ser ben conscients que no hi ha arribada, que no hi ha fi. Goethe ens diria: no viatjo a Roma, viatjo <em>cap a</em> Roma. <br />
</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-12333508978691842132009-10-10T19:40:00.000+02:002009-10-10T19:40:25.380+02:00Mutatis mutandis<div style="text-align: justify;">Com és ben conegut, fou Heràclit d'Efes. al segle VI a.C., qui va dir que tot passa i que res queda ni es manté. Després, va tornar a reafirmar el mateix pensament dient que mai no podrem banyar-nos dos cops en el mateix riu. Darrera d'aquestes idees hi havia la ferma convicció que en aquest món en què vivim, aquest estimat univers nostre, res hi ha que no sigui naixement i mort, res hi ha que no sigui primer una guspira d'existència i, uns instants després, un silenci etern, tal i com quan calla per a sempre la flama de l'espelma. Tot és un rierol d'esdeveniments que flueixen fins a la mar del que una vegada va passar. Tot és un ser i després un no-ser, tot un sí i després un no, tot és una cosa que no es repetirà i la única eternitat que s'albira és un canvi continu que mai se sent esgotat. Som i no tornarem a ser.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Pero tot això a les pedres no les afecta. Perquè ocorre que el fet que l'ésser humà, cadascun de nosaltres, siguem els únics éssers que tinguem consciència d'aquesta gran veritat d'Heràclit, converteix la nostra existència en una existència per a la mort. Saber que no només els estels tindran un final sinó que la nostra pròpia vida està condemnada a aquell etern silenci, saber tot això, dic, és, d'alguna manera, la tragèdia humana. Podem dir que el canvi etern no és tràgic en si: fins i tot estem segurs que aquesta inalterable mutació és font de la màxima bellesa; però <em>saber</em> el canvi etern és el que ens transforma en éssers que poden visualitzar un horitzó definitiu. Vell es fa el cos, es panseix, emprèn el cami de la desintegració, cèl·lula a cèl·lula, àtom a àtom, sense poder demanar una pausa relaxant; i la nostra ànima, l'observadora i nostàlgica, va sent conscient d'aquest enemic que és el temps que se'ns dóna. I amb el nostre cos, tot allò que ens envolta ha de seguir el mateix caminoi: malgrat que cadascun dels objectes que veiem ens semblen un preciós present, la veritat és que també es denigren, es perverteixen obstinadament, es degraden, es corquen, es desfan, es dilueixen i es descomposen a un nivell microscòpic que només el pas del temps ens deixarà poder copsar amb tota la seva magnitud.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Des d'una mirada científica ens referim a aquesta gran veritat d'Heràclit com a la <em>teoria del caos</em>: tota cosa que té una estructura, un ordre intern, tendeix a desestructurar-se i a desordenar-se. Diem que tota estructura pateix un augment d'<em>entropia</em>. Un gerro, que és una estructura ordenada, pot caure i trencar-se en mil bocins, però mil bocins no poden convertir-se per les pròpies lleis naturals en un gerro. Per a què això passi hem de prendre els mil bocins i tornar-los a recomposar: però per a poder fer això hem de gastar energia i aquesta pèrdua d'energia nostra és pèrdua d'estructura i desordre de nou. Tot l'Univers sencer tendeix a augmentar el caos i l'entropia. I això és més o menys el que va voler dir Heràclit quan encara no tenia les paraules per a dir-ho. <br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">No ho podem aturar. És una condemna. I, per tant, què s'amaga al darrera de tots els nostres somnis? Busquem l'amor per a sempre, busquem la immortalitat, busquem la seguretat en l'esdevenidor, busquem la salut inalterable, busquem una vida eterna en altres móns, en definitiva, sempre busquem poder dir-li al caos: atura't! Atura't un instant! Deixa'ns un moment d'eternitat! Que tot sigui immutable, que tot sigui quietud, pur ser sense mort, que tot sigui estàtic! Fes una excepció i que el que és pugui continuar sent! Són aquests els nostres somnis, els estats ideals, els grans referents inalterables, l'antídot a qualsevol mutació. I des d'aquí m'atreveixo a afirmar que, probablement, aquesta capacitat d'enfrontar-nos a l'essència heraclítea del món, sigui l'espurna de Divinitat que portem dins: com és possible que en un món on tot muta, fins i tot nosaltres mateixos, hi hagi aparegut el somni de la quietud? Només se m'ocorre, repeteixo, l'espurna de Divinitat. Tristesa divina, melangia sobrenatural, infelicitat humana.<br />
</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-51330061990483049092009-10-01T19:29:00.000+02:002009-10-09T09:08:16.935+02:00Informe antropològic de pobles desapareguts<div style="text-align: justify;">Ja fa temps que imparteixo classes d'Antropologia a la Universitat Africana de Iaoundé. És un honor pertànyer al cos pedagògic de la universitat de més renom del planeta Terra. Les possibilitats en Recerca i Investigació que s'hi donen són tantes i tan diverses que és per això que no és d'estranyar que en els últims tres-cents anys l'hegemonia científica i educativa de l'esmentada Universitat hagi estat certament aclaparadora. Ha estat una sort que tota la saviesa de la Humanitat s'hagi concentrat justament aquí, i per a mi ha estat una sort poder bescanviar impressions al llarg de la meva carrera amb els antropòlegs més curosos i enginyosos que aquesta gloriosa època ha donat. La meva tasca docent ha estat molt extensa, polifacètica i fructífera, i la dono com a bona i satisfactòria. He estudiat des de la psicologia funerària als principis de l'era cristiana fins a les actituds teòfobes pròpies de principis del s. XXIII. Des de la moda a la baixa Edat Mitjana fins als nous hàbits de vida que va produir la telekinèsia generalitzada al s. XXV. Aquesta vida meva dedicada a conèixer i interpretar la raça humana al llarg de tots els temps m'ha fet sentit ple i feliç amb mi mateix.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Malgrat tot, el passat octubre de 2837, vaig impartir una conferència que em va convèncer, com algun altre cop havia pensat, que res m'ha sorprès més que l'estudi d'una societat bàrbara que va aparèixer al sud d'Europa en el tombant entre els segles XX i XXI, quan arreu es va donar una conversió tecnològica que es considera la frontera entre l'Edat Contemporània i l'Edat Antiga. Un segle XXI en què es van posar les bases d'un nou model d'Humanitat, just aquell model somiat des de l'antigor: justícia social, tecnologia limitada a la correcció ètica, saviesa política, ciència per a la ciutadania, control efectiu del medi ambient i un llarg etcètera. D'acord: només n'eren les beceroles, uns primers passos indecisos, plens de defectes funcionals. Però el canvi de mentalitat va despertar una nova consciència que ens ha dut fins als nostres dies de cultura interplanetària. Però, repeteixo, tot i així no puc deixar de pensar com és possible que enmig d'aquesta època de canvi i d'evolució tan positives pogués tenir cabuda en el món una societat de caràcter bàrbar com la que, com a estudiós, mai deixa de sorprendre'm.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Era una societat l'espectacle preferit de la qual era el suplici fins a la mort d'uns braus als que els clavaven banderoles mentre la multitud babejava i aplaudia. El símbol nacional era un brau, se suposa que escenificava el proper que haurien de matar. Hi ha constància escrita que també se celebraven festes tot llençant cabres i bocs des d'un campanari. El cant de suport dels seguidors d'un esport que es practicava contra un altre rival era "A por ellos!". Registrem també aquests crits de suport entre les tribus germàniques del segle IV contra els exèrcits romans. Anomenàven també aquesta selecció esportiva "La roja" per tal de lliurar tribut al color de la sang. Àdhuc hi havia un club que es feia dir 'galàctic' que produïa la mofa i l'estupefacció als europeus d'aquell temps. Hi havia un sistema de govern centralista que expoliava els pobles fronterers que no volien participar de tal barbàrie, als que sigui dit de pas, anomenaven terroristes i insolidaris. Hi havia acudits incomprensibles ara per a nosaltres on es mofaven dels pobles treballadors. Es vanagloriaven d'una picaresca basada en l'abús i la irresponsabilitat. Les baixes laborals fraudulentes eren l'ordre del dia. Hi havia universitats molt arcaiques que titllaven de públiques i que, no obstant eren d'un cost elevadíssim que anava tot a un fons perdut sospitós. El Director del Banc Estatal robava els diners i no passava res. El cap de tota la policia i la seguretat havia fugit sense problemes per robaments. El govern havia instaurat grups terroristes. Hi havia l'índex de delinqüència més elevat de l'Europa d'aquells temps. I el que em sembla curiós, com a antropòleg, és que els ciutadans ho trobaven normal i fins i tot, els semblava molt propi del seu tarannà i retornaven a sentir-se orgullosos de la seva picaresca. Hi havia uns grups, anomenats falangistes, de difícil comprensió històrica, que intentaven sabotejar referèndums democràtics. I per si no n'hi ha prou per a quedar-nos ben bé amb la boca oberta, s'han trobat unes inscripcions de la lírica popular on s'hi llegeix literalment: "La cabra, la cabra, la puta de la cabra, la madre que la parió, yo tenía una cabra y la muy puta se murió".<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Han passat vuit segles i se'ns fa difícil de comprendre aquest estat de coses en una societat gairebé preinterplanetària. Però el cas és que, des d'un punt de vista antropològic, és una font d'estudis molt excitant per a poder saber més sobre les deficiències mentals transitòries en la genètica humana. Excavacions recents en aquell territori ens han proveït de cranis d'aquells antics pobladors que estan sent analitzats amb tecnologia gamma per tal de comprovar si hi havia irregularitats volumètriques de massa cerebral. Amb tecnologia d'alta fisió i reconstrucció hologràfica potser podrem reproduir un exemplar que tancarem a les gàbies de la Universitat. Això s'augura complicat. Però almenys no perdem l'esperança de trobar un cadàver ben conservat que podríem exposar al Museu de Prehistòria.<br />
</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-5762808821615659382009-09-24T14:17:00.000+02:002009-09-24T14:17:45.005+02:00Les aventures d'en Lenoir<div style="text-align: justify;">Quan el terror revolucionari va instal·lar-se a França, especialment a Paris, no només estaven sota greu amenaça molts dels prohoms francesos, sinó també tota la riquesa artística d'una de les nacions més prolífiques d'Europa. La massa revolucionària assaltava esglésies i palaus, i de manera vandàlica, assetjava i destruïa tot el llegat pictòric i escultòric de centúries i centúries sense cap mena de rubor. Fins i tot es profanaven cementiris on descansaven les despulles d'antigues personalitats de l'Antic Règim i s'estenia arreu la dèria de laïcitzar el nou status cultural: tota nova art havia d'estar desvinculada dels motius religiosos; i tota vella art que hi estigués vinculada, havia de ser destruïda fins a ésser pols. El 1791, davant d'aquesta onada de fervor destructiu, el propi Govern Revolucionari va designar Alexandre Lenoir en un nou càrrec que havia de dedicar tots els seus esforços a salvar, guarir, recuperar i preservar tot el patrimoni artístic que es trobava repartit aquí i allà per totes les esglésies i palaus de Paris. Se li va atorgar un gran magatzem a la vora mateix de la Sena i la feina que va fer mai podrem estar-li agraïts del tot.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f9cb9c;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">Ve a tomb tot això perquè la meva imaginació perversa m'ha portat a somiar despert que en un futur proper assolava el nostre món literari actual una nova revolució francesa. La meva imaginació perversa m'ha portat a visionar que un munt d'hordes del terror literari assaltava les biblioteques i calava foc a cadascuna de les seves lleixes; m'ha portat a preveure que uns encaputxats fanàtics assetjaven les nostres editorials i amb unes monstruoses màquines feien miques qualsevol plana impresa; m'ha portat a fer-me present que els nous revolucionaris desallotjaven totes les llibreries i, acte seguit, emprenien la tasca d'endur-se'n tots els llibres al carrer on hi havia preparada una enorme foguera. I clar, no podia ser d'una altra manera, la meva perversa imaginació i un cert ego heroic m'han dut a contemplar la possibilitat que el Nou Govern Revolucionari feia de mi un nou Lenoir, i que posava a la meva disposició prop del Llobregat un gran magatzem on haurien d'anar a parar totes aquelles obres que la Humanitat vegés com a imprescindibles. El nou Lenoir i els seus ajudants recorrerien Barcelona a la recerca de la immortalitat.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f6b26b;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">La gran responsabilitat i alhora el gran mal de cap d'aquest nou Lenoir seria la discriminació. Com que tot no es pot salvar, s'hauria de buscar un criteri que decidís què mereix ser transportat al Magatzem de la Immortalitat i què no. El nou Lenoir desallotjaria la llibreria i, act seguit, es trobaria tot solitari davant de bilions de paraules, de frases, de volums, de misteris. Però com que el nou Lenoir sempre ha estat decidit es dirigiria sense pensar-s'ho massa cap a les lleixes més ocultes, aquelles que, en termes relatius, poca gent visita i així, encoratjat, aniria omplint un carretó de dimensions poc imaginables. Amb cura, amb amor, amb un tacte nostàlgic deixaria al carretó cadascun dels volums que toquessin les seves mans, i així, amb paciència i melangia aniria desplomant aquella llibreria. Una vegada buides totes les lleixes, el nou Lenoir i els seus sequaços anirien cap a la part de la llibreria on, amuntegats a piles monumentals, s'hi troben uns llibres que deurien de tenir molt èxit, perquè n'hi ha cents i cents d'exemplars. N'hi ha tants que dóna la impressió que la gent els agafava sense pensar-s'ho, com aquell que compra tovallons de paper al supermercat. Llibres gruixuts, incomençables i inacabables: catedrals, àngels, dimonis, codis, sectes secretes, reliquies, santsgrials, cavallers risibles, templaris, homes que no estimaven dones, i en fi, un llarg etcètera espantós, terrorífic, de pur esglai. El nou Lenoir es para i, esperançat, en pren un exemplar i l'obre just pel mig, a l'atzar. En llegeix una plana. Poques subordinades, diàlegs sense cap qualitat literària, vocabulari bàsic, pobres jocs verbals, inexistència de la metàfora, manca absoluta d'esperit poètic, pura consumició, desvinculació de la gran literatura. Un dels sequaços li diu que són llibres de transport metropolità, de sala d'espera, de platja; que són llibres preparats per a homogeneitzar, paulatinament, un exèrcit d'illetrats; bestsellers, diu; tones i tones de paper dedicades a seduir per la seva simplicitat els ciutadans, no fos cas que se'ls passés pel cap triar un llibre que els ensenyés, que els fes pensar, que els fes mes autònoms, més crítics, més rics. No fos cas que el gruix dels ciutadans es tornés lletrat. Bestsellers, torna a dir; subvencionats, preparats, massificats, promocionats. Escrits, diu el sequaç, sense cap altre interés que l'autor i l'editorial es facin milionaris.<br />
</div><div style="text-align: justify;"><span style="color: #f6b26b;">.</span><br />
</div><div style="text-align: justify;">El nou Lenoir tanca el llibre. Pregunta on és la sortida. I aixeca el braç i llença el llibre per sobre de les seves espatlles i el llibre vola i vola fins a caure al terra. El seu amor a tot volum imprès li prohibeix de calar-hi foc, però els deixa allí, exposats al seu destí, a les hordes revolucionàries, als llops. No hi cap tot al magatzem. I aleshores empeny una mica el carretó i es posa en marxa. Però s'atura. A dalt de tot del carretó hi sobresurt un exemplar dels <em>Contes de Canterbury</em> de Geoffrey Chaucer. I va, i li dóna un petó.<br />
</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-30226341428553641602009-08-13T10:54:00.000+02:002009-08-13T11:49:20.057+02:00Mira i no toquis<div align="justify">A mi, la bellesa sempre m'ha semblat una qüestió platònica: com si la bellesa fos quelcom autònom, etern, immutable i transcendent que es posa constantment en les coses, i que és així com aquestes coses es converteixen en coses belles o naixen com a tals. D'aquesta manera, gran part de la tradició estètica occidental sempre ha considerat una bona diferència entre els termes 'allò bell' i 'la bellesa': 'allò bell' és allò que en aquest món nostre sensible se'ns mostra portador de 'la bellesa' i 'la bellesa' és la idea més pura que tria coses del nostre món sensible per tal de poder-s'hi posar. Darrera d'aquesta concepció sempre s'hi amaga una dualitat de visions: d'una banda, la visió eufòrica i eròtica de què només els éssers humans són capaços de transgredir la concreció de les coses belles i enlairar-se fins a la simplicíssima idea de bellesa. D'altra banda, la visió tràgica i commovedora de la impossibilitat eterna de poder posseir plenament la bellesa: quan un s'aproxima o posseeix alguna cosa bella només es capaç de posseir 'allò bell', mentre que 'la bellesa' se'ns esmuny a cadascuna de les nostres abraçades. 'La bellesa' només pot ser copsada a un nivell intel·lectual, si es vol, o emotiu. Als sentits només els queda la <em>baixesa </em>d''allò bell'.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify">A mi, que sóc un home, la bellesa em sembla haver-se posat en el rostre femení. Un rostre bell que participa de la bellesa immutable, pot fer-me sentir un enorme desig de possessió sempre insatisfet. Un rostre bell femení pot convulsionar-me algun sentit intern emotiu, de diferent intensitat, fins dur-me al plor, en alguns casos. La possessió és sempre insatisfactòria per impossible. Es pot posseir o viure acompanyat d'allò bell, però per molt proper que ens sigui sempre deixa inassolible l'acaronament de la bellesa mateixa deslligada del propi rostre. És una experiència, com dèiem, eufòrica i eròtica, però al mateix temps, altament tràgica. Algun designi incomprensible ha volgut que no poguem anar més enllà de l'acaronament de la cosa bella i ens ha deixat vedat, d'aquesta manera, la bellesa.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify">És aquesta una experiència universal. El gran Goethe acaba el seu "Faust" amb les paraules: <em>das Ewigweibliche zieht uns hinan</em>, o sigui: <em>l'etern femení ens eleva cap a dalt</em>. El que ens eleva realment cap a dalt no és la contemplació d'un rostre bell, o de dos rostres bells, o de molts rostres bells, sinó la bellesa en si mateixa que s'ha posat en tots els rostres. Els rostres bells femenins només són els portadors d'allò que s'anhela i que és inabastable. Val a dir, que la immortal perspicàcia i la indiscutible genialitat de Goethe, presenta en la seva afirmació una lectura més planera, grollera fins i tot, molt més arrelada a aquest món sensualista: l'etern femení no només seria una captació de l'esperit sinó també del membre erectil masculí, i així la poesia vibrant de Goethe, amb tota la seva finesa, acaba unint l'ideal espiritual amb la voluptuositat sensual. Vet aquí tan ben representada la visió joiosa i eufòrica de l'ideal de la bellesa.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify">A 'La mort a Venècia' de Thomas Mann, trobem que el seu protagonista, Gustav von Aschenbach, un home d'alta sensibilitat i del qual no se'n coneix anteriorment cap mena de tendència homosexual ni pedòfila, s'enamora d'un vailet, en Tadzio. Aquest enamorament és un enamorament totalment prohibit a la seva època, immoral, pervers, inacceptable. Però aquest és un missatge planer del lector poc experimentat. Mann escriu amb elevació de l'esperit i el seu Gustav von Aschenbach no s'enamora realment d'un nen de rostre bell, sinó que s'enamora de la bellesa eterna, immutable i transcendent. Tota condemna del personatge és una condemna injusta. L'enamorament de la bellesa no és una cosa per riure i condemnar; i d'aquesta manera apareix la visió tràgica a què fèiem referència: un enamorament elevadíssim que duu, com no, a la mort. És la mort desitjable? Si entenem que no ho és, potser el missatge de Mann és un advertiment contra els perills del desig de plena bellesa en un món, el nostre, tan summament imperfecte. No ho sé, però aquests ensenyaments m'han fet veure que davant la bellesa inassolible només podem postrar-nos amb serenitat i domini, sense ni tan sols intentar agafar-la amb la mà, perquè aleshores s'esmuny i es volatilitza. La bellesa només cau sobre un sol àmbit: la contemplació.</div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-42213401624501956612009-07-17T03:51:00.000+02:002009-07-17T04:51:04.301+02:00L'amor desinteressat<div align="justify">D'entrada, hem de ser sincers: hi ha gent que no té sort. "Sort". Un concepte, com a mínim, discutit i a voltes poc comprensible. Hi ha qui diu que la sort, i per tant la mala sort, no existeixen; diuen coses com que la sort es busca, o que tot té una causa, o que només l'esforç o la deixadesa guien el nostre destí. Però aquestes afirmacions són falses perquè realment no tenen res a veure amb el que significa <em>sort</em>. En primer lloc si la sort es busca, aleshores ja no és sort, ja que la persona ha donat alguns passos per a què la cosa desitjada aparegui; en segon lloc, que tot té una causa en el món natural, això ja ho sabem: però és que el concepte de sort no està fent referència a inexistència de causes, sinó a què la causa mai és la desitjada; en tercer lloc, aquell qui es refereix al concepte de sort tampoc està dient que no hi hagi hagut esforç o deixadesa, sinó que malgrat aquests hi ha elements incontrolables. No, res d'això. La sort és aleatorietat, independentment de si es busca o no, de que tot tingui una causa o de l'esforç i deixadesa. Sort és llençar un dau 5 vegades i que les 5 vegades surti el número desitjat. Mala sort és llençar 20 vegades el dau i que cap de les 20 ens ofereixi el nombre necessitat. Hi ha qui dirà que aquell que va llençar 5 vegades el dau i va encertar, va buscar la sort en tant que estava al casino aquell nit; però també estaven centenars d'assistents al casino que buscaven aquell resultat ; i ja no en parlem si l'afortunat mai havia anat al casino abans. "Sort", "alea" en llatí. </div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify">Mala sort és lluitar per una cita durant molt de temps i quan ho aconsegueixes arribes tard perquè aquell tren que mai s'espatlla, s'ha espatllat, i quan arribes la persona citada ja ha marxat. Just aquell dia t'has deixat el mòbil a casa, tu, que sempre el duus a sobre, a tot arreu, i que no saps viure sense ell. Sort és desitjar enormement una cita i tenir massa vergonya com per demanar-la; així que, entristit perquè no tens la valentia de demanar-la, vas a un bar on mai has anat, i quan duus cinc minuts solitari a la barra entra la persona desitjada i et saluda, i et diu que ha quedat alli amb una altra cita, que resulta ser el que s'ha deixat el mòbil i que no ha pogut trucar quan el tren s'ha espatllat. On és la sort buscada, on és l'esforç? No s'ha esforçat durant 5 anys el primer i el segon no ha tingut ni la valentia de demanar-la un sol cop? Què té a veure en l'esforç? Per si fos poc, resulta que el primer és un home íntegre, honest i amb bones intencions, i tu, que ets el segon, t'has comportat sempre de tal manera que, objectivament, no et mereixes la sort que has tingut. Doncs bé: hi ha gent que sempre estan en el primer grup; i no cal dir-ho, gent que sempre estan en el segon.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify">I és molt important el <em>sempre</em>. Perquè series poc noble si diguessis que ets un home sense sort perquè un cop et va passar allò del tren i el mòbil. Quan parlem d'aquells que no tenen sort, parlem d'aquells que <em>sempre</em> són víctimes de l'incontrolable, i quan parlem de gent amb sort, parlem d'aquells a qui l'incontrolable <em>sempre</em> estima. O gairebé sempre, ja que mai hi ha un sempre absolut. Producte de tot això és que, en el primer dels nostres casos, es genera un profund i greu sentiment d'injustícia i pèrdua de sentit; en el segon, un superficial i prepotent sentit de l'èxit. En el primer dels casos, per tal d'evitar la desfeta de nou, es dóna un major treball, esforç i atenció; en el segon dels casos, una despreocupació, una confiança en els elements i mancança de treball. Però no hi ha res a fer: a la segona cita, el nostre primer home es queda atrapat a l'ascensor (que, com diuen els veïns, és estrany, perquè era un ascensor caríssim i de qualitat que passa totes les revisions i mai s'havia aturat); i d'altra banda, el nostre segon home, que torna a casa perquè a última hora ha deixat plantada la seva cita, es troba a l'ascensor la noia que persegueix i amb qui mai s'atreveix a parlar.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify">Ja sé que la majoria dels qui llegiu això us identificareu amb el primer dels casos. Hi ha una tendència inequívoca a recordar el que no ha anat bé i a oblidar el que millor no podia anar. Però hi ha casos alarmants de mala sort que no calen ni tan sols estudiar perquè ja se'n sap la causa, és una qüestió d'aleatoritat: les circumstàncies són les que són, i sempre hi ha un tant per cent petit, prou petit, als qui les circumstàncies no els afavoreixen. I el problema és que no són meres estadístiques, sinó que són persones que pensen, viuen, senten i desitgen. I en les matemàtiques no hi ha ni premis, ni càstigs, ni redempcions ni lliçons morals. I algú alguna vegada em va preguntar: i aleshores, si això és així, què els queda a aquests primers, a aquests tocats per la més autèntica mala sort? I malgrat que solen posar-se com a feres en contra de la vida, em va semblar que la resposta més addient o que jo trobo més segura és que els queda allò que cap circumstància possible els podrà prendre, allò a què cap lladre del destí tindrà accés, allò que sempre quedara impolut i intocable. I em va semblar que és l'amor desinteressat. </div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-77493028484103132452009-07-15T10:28:00.000+02:002009-07-15T11:08:48.945+02:00Lliçons d'Isaac Asimov<div align="justify">No sé massa bé perquè, però sense que hi hagi massa lligams lògics, quan un senyor anomenat Florentino Pérez va comprar un altre senyor anomenat Cristiano Ronaldo al juny del 2009 per 100 milions d'euros em va venir al cap un article que el científic Isaac Asimov va escriure als anys setanta a la seva columna de la revista americana Science Digest. Un lector de la revista li preguntava si hi havia realment or a l'oceà i reprodueixo íntegrament la resposta d'Asimov:</div><div align="justify"></div><div align="justify">"Sí, és clar, per què no? L'aigua de la pluja, en el seu camí de tornada cap a l'oceà constantment es filtra dins la terra seca i així dissol una mica de tots els materials en els quals s'embeu i s'escola posteriorment. En conjunt no es dissol gaire i algunes substàncies són menys solubles que d'altres; un cop les substàncies dissoltes arriben a l'oceà, algunes fan el seu camí cap al fons marí. Tot i així, durant els milions de milions d'anys que ha existit l'oceà, hi ha estat abocat tant material dissolt que hi ha grans quantitats de tots elements en els compostos mesclats amb les molècules d'aigua de mar.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify"></div><div align="justify">Aproximadament el 3,25% del mar és materia sòlida dissolta. I hi ha 1,5x10 elevat a 18 metres cúbics d'aigua oceànica, contant-ho tot, que pesen un trilió i mig de tones. Si hom separés tota la matèria de l'aigua del mar, donaria un pes total de 50.000 bilions de tones. Més de les tres quartes parts de la matèria sòlida són, naturalment, sal comuna, però hi ha una mica de tot a la quarta part restant. Per exemple, hi ha prou compostos de magnesi per produir un total de mil nou-cents bilions (1.900.000.000.000.000) de tones d'aquest metall. Una reserva així a l'oceà seria suficient per durar-nos un període molt llarg de temps, especialment tenint en compte que el que extreguéssim i gastéssim seria retornat a l'oceà. Tot i així, el magnesi no està escampat de manera irregular, amb bosses riques ací i allà, tal com passa amb els minerals a la terra. Es troba escampat uniformement per tot l'oceà, cosa que significa que fins i tot si treballésim amb un rendiment perfecte, per a obtenir-ne un quilogram, hauríem d'extreure el magnesi de 950 litres d'aigua de mar. S'han desenvolupat mètodes per fer-ho econòmicament possible, i actualment el magnesi s'obté de manera rendible de l'aigua de mar en qualsevol quantitat que es necessiti.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify"></div><div align="justify">Un altre element present en grans quantitats a l'aigua de mar és el brom (un parent del clor, però menys comú). El mar conté compostos dissolts que podrien produir un total de cent bilions (100.000.000.000.000) de tones de brom. Aquesta quantitat és una vintena part de la reserva de magnesi, i per tant es necessitaria obtenir el contingut de vint vegades més aigua de mar -uns 19.000 litres- (amb rendiment perfecte) per obtenir un quilogram de brom. Això també pot fer-se econòmicament rendible, i el mar és un dels principals subministradors de brom del món.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify"></div><div align="justify">Un tercer parent del clor i el brom és el iode. Aquest és un element més escàs que els altres dos, a escala mundial, i en l'oceà és present en menys d'una mil·lèsima part que el brom. La quantitat total arriba a 86 mil milions de tones (86.000.000.000) de tones, que encara sembla que sigui molt, però això significa que en vint milions de litres d'aigua de mar només n'hi ha un quilogram. Això sí que és massa poc perquè sigui rendible la seva extracció directa. Afortunadament, les algues marines extrauen el iode per nosaltres, i hom pot obtenir comercialment quantitats importants de iode a partir de cendres d'algues marines.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify"></div><div align="justify">Tot això ens porta cap a l'or. La quantitat total d'or a l'aigua de mar és entre 6 i 12 milions (6/12.000.000) de tones. Si aquesta quantitat hagués estat donada al principi de l'article hauria sonat com una gran quantitat. Com a mínim sis milions de tones! Potser dues vegades aquesta quantitat! Ostres! Ara, però, hom pot veure que això no és gaire. Com que s'haurien d'escorcollar de 130 a 270 mil milions de litres d'oceà per extreure un sol quilogram d'or, costaria molt més que un quilogram d'or poder-ho fer. Per això l'or es deixa a l'oceà." </div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-55637826849161599792009-07-07T08:32:00.000+02:002017-06-03T12:46:34.327+02:00Què passa amb l'home Jackson?<div align="justify">
A mi, personalment, la música del recentment traspassat Michael Jackson sempre m'ha semblat anodina, previsible i absolutament mancada de missatge i sentit. Ara bé: l'home Jackson, com diria Unamuno, l'home de carn i ossos, l'home que ha d'enfrontar el seu jo a l'existència, sempre m'ha semblat un autèntic misteri, un incontestable enigma, si tenim en compte que sóc un gran amant de la preservació de la identitat. L'home Jackson es va mostrar al món com aquell que vivia en l'anhel de la pèrdua d'identitat, en la negació de la seva genètica, en l'odi i el menyspreu cap a l'autopreservació de la seva essència. Els homes i les dones al llarg de la història han lluitat per preservar la seva cultura, la seva raça, els seus drets, sigui del color que siguin. Fins i tot n'hi ha hagut que no n'han tingut prou en preservar-la i han desitjat imposar-la, perquè creien que l'orgull de la seva identitat havia de ser universal. L'home Jackson, no; l'home Jackson la va rebutjar. Aquest rebuig el va dur a decenes d'operacions, implantaments, destruccions, deformacions i fins i tot canvis de l'epidermis que mai ningú ha acceptat que tinguessin el seu origen en una malaltia de despigmentació anomenada vitiligen. Se l'ha anomenat 'l'home de plàstic', 'monstre Jackson' o 'l'home que volia ser blanc'. El que dèiem, un enigma.</div>
<div align="justify">
<span style="color: #ffffcc;">.</span></div>
<div align="justify">
</div>
<div align="justify">
Què significa, doncs, tot això, ens hem de preguntar? Què s'amaga realment darrera d'aquesta actitud "autòfoba" i "egòfoba"? Se m'ocorren distintes respostes. 1) La més senzilla i més freudiana faria referència a la vergonya de l'home Jackson a pertànyer a la raça negra i al desig traumàtic de pertànyer a la raça que ell deuria creure més normalitzada o ves a saber, superior, la blanca. Si fos així, a part de ser un exemple perniciós per als del seu color, demostraria, com a tothom li és evident, un clar sentiment d'inferioritat que l'hauria dut a un ben retorçut desig de victòria, aquell que diu que si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell. No cal dir que tots aquells que són ben racistes deurien estar ben contents amb l'actitud de l'home Jackson, ja que els donaria un poderós argument per defensar la superioritat de la raça blanca.</div>
<div align="justify">
<span style="color: #ffffcc;">.</span></div>
<div align="justify">
</div>
<div align="justify">
Però a mi se m'ocorre pensar: i si, realment, no és aquesta l'explicació que s'amaga darrera la metamorfosi? És possible un trauma així? És possible tanta infantilitat, tanta estupidesa, tanta, tanta, però tanta, manca de sentit comú en un home de món i un estandard d'un gruix tan gran dels ciutadans del globus? És per això que no puc evitar que se m'ocorrin altres versions: 2) I si l'home Jackson va voler dir que els blancs eren 'monstres'? 3) I si no era desig de blancor, sinó befa irònica? 4) I si va voler dir que els colors no importen, que són un vestit de posar i traure? 5) I si va voler enviar un missatge a tota la comunitat del seu color sobre el que no haurien de desitjar mai? 6) I si va voler dir que res és per a sempre i que tot muta i permuta? 7) I si va voler dir que ser de color negre és estèticament preferible? 8) I si va voler dir que estimava tots els colors i totes les races en un missatge universal de ridiculesa? 9) I si, simplement, no va voler dir res, convertint-ho tot en una mera juguesca? 10) Va voler polemitzar o despolemitzar? Repeteixo, el que dèiem: un enigma. Tanmateix, és un motiu més de reflexió; i des d'aquí, fos quina fos l'explicació, li trameto una abraçada i una bona entrellaçada de mans, no pas per la seva música ni per la seva dèria transformadora, sinó per haver viscut sota els estels, per haver sigut l'home Jackson, un home, un igual, un dels meus.</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-24258488301101030422009-07-06T07:21:00.000+02:002009-07-06T08:11:13.790+02:00Per als que es creuen observadors<div align="justify">Galileu Galilei, disculpat no fa massa per les seves incalculables aportacions a la història de la ciència, ha passat a formar part de l'El·lisi d'homes il·lustres, entre altres coses, per haver estat el primer en dirigir el 1609 un telescopi cap a la volta celeste. Que Déu o els déus o qui sigui el beneeixi. Però cal dir que aquesta informació no és pas del tot correcta. En versions encara més inexactes, si no n'hi havia prou amb el que s'ha dit, s'ha volgut fer de Galilei l'inventor mateix del telescopi. Forma part de certa rumorologia astronòmica. El cert és que no se sap a ciència certa qui fou l'inventor d'un dels instruments que més hauria de dinamitar la història de la ciència, encara que tradicionalment s'ha entès que fou Hans Lippershey, a Holanda, qui en té el renom. Tot i així, degut a una llarga tradició en el treball de tota mena de lents (recordem que el propi Baruch Spinoza, el gran filòsof, va treballar-ne gran part de la seva vida com a polidor), sembla ser que fou a Alemanya o als Països Baixos on es va dur a terme, encara que als ulls de la història ja de manera anònima, aquesta troballa. Sigui com sigui, el que sí és cert és que fou Galilei el primer que va emprar l'instrument de manera sistemàtica, eficaç i eficient, i que fou el primer en integrar-lo plenament al maletí de treball de l'astrònom.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify">Diem tot això perquè, sigui com sigui, en celebrem enguany el 400 aniversari. El 27 d'octubre de 2006, la UAI (la Unió Astronòmica Internacional) va anunciar la declaració de la Unesco del 2009 com a Any Internacional de l'Astronomia (AIA2009) i així ho va ratificar la resolució de la ONU del 19 de decembre de 2007. En 400 anys hem passat de ser capaços d'observar algunes de les llunes de Júpiter, com féu el propi Galilei, fins a detectar objectes, com els quàsars, que estarien en el llindar de l'Univers observable. I aquests avenços no només han tingut un contingut purament observacional, sinó que han provocat tota una nova cosmologia que ens han dut a la teoria de la relativitat i a la teoria de la física quàntica.</div><div align="justify"><span style="color:#ffffcc;">.</span></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify"></div><div align="justify">Som molts els qui, sovint, no donem importància a aquesta mena de fites perquè no ens parem a pensar qui som ni què fem. És per això que el motiu d'aquest article, amb certa formalitat, és el de retre homenatge a tots aquells que han fet possible dur-nos fins a on som. Però deixant la formalitat de banda, també és motiu d'aquest article promoure entre nosaltres alguna mirada cap als cels, embadalir-nos davant l'espectacle que ens ofereix aquest quasi-infinit que ens desborda. Malgrat que el cel d'estiu no és mai tan apte com el cel d'hivern per a fer bones observacions, han de venir en breu certs fenòmens astronòmics que poden captar la nostra atenció. Així que, no ho dubteu; proposo que alguna nit d'aquestes, per a què sigui ben distinta, carregueu les fiambreres i alguna nevereta, i aneu amb els amics a observar el cel; i de sobte, de manera màgica, aquell escenari fosc ple de punts lluminosos que ens acompanya sempre sense donar-hi importància, es convertirà, per uns moments, en alguna cosa enigmàtica que ens deixarà amb la boca oberta i un somriure. </div>Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3413655073273756601.post-33973467618451374692009-07-04T12:09:00.000+02:002020-06-09T11:48:14.245+02:00Estiu i literatura<div align="justify">
Hi ha qui m'ha demanat què podria llegir aquest estiu que s'enceta. M'atreveixo a proposar que les lectures estiuenques no siguin lectures de massa pes conceptual, la qual cosa no vol dir que no hagin de ser de qualitat contrastada. D'entrada, com que la qualitat és imprescindible, hauríem d'arrufar el nas davant d'allò que ara anomenen best-sellers, prescindir de tots aquells volums que s'apilen a les llibreries a centenars, a milers, quilos sobre quilos: poden ser útils eventualment per a agafar hàbits de lectura, però no ens endinsaran a la bona literatura. Ara ens ametrallen amb catedrals misterioses, enigmes medievals, religions masòniques, relats gòtics de palangana, àngels i dimonis. Res, són tan sols productes exclusivament orientats al consum: no hi ha devoció literària al darrera, només hi ha una missió comercial. A la brossa. Només cal obrir el llibre per qualsevulla de les seves planes, llegir-ne set o vuit línies i un s'adona de la justa qualitat literària que hi batega. Deixem-nos del boca a boca globalitzador. Preguntem a algú que n'entén. Passegem-nos pels racons menys tumultuosos i transitats de la llibreria. Allí trobarem qualitat sublim i, oh sorpresa beneïda, històries molt més fascinants. </div>
<div align="justify">
<br /></div>
<div align="justify">
Després de la qualitat, per a l'estiu aconsello la frescor. Evitem relats inacabables, amb pretensions d'alta volada i històries thomasmannianes. Dirigim-nos, per exemple, als contes. El conte és perfecte per a l'estiu. Deixem-nos seduir pels contes més vells i els més nous. Aquell qui esculli el <em>Decameró</em> de <em>Boccaccio</em> haurà fet una tria excel·lent. No hi ha cosa més fresca, grollera amb gust i deliciosa que les històries d'aquest pícar indomable. O els contes d'Italo Calvino, o de Faulkner, o de Txèkhov. I si preferiu coses nostrades, contes carregats d'ensurts, sorpreses, melangies i somriures fareu molt bé, per exemple, de triar un <i>Pere Calders</i> o una <i>Mercè Rodoreda</i>. Edicions 62 edita a la col·lecció La Butxaca <em>Tots els contes</em> d'aquests autor i autora que, si el país fos lliure, serien del tot universals.<br />
<br />
Evitem a l'estiu el romanticisme. Les obres romàntiques demanen, per a ésser viscudes amb plenitud, un ambient romàntic, i l'estiu no ho és. L'obra romàntica (en un sentit literari) demana pluja, el fred vençut pel foc, la boira i les nits llargues d'hivern. Apropem-nos, més aviat, a obres de l'etapa realista o naturalista. Aconsello la <em>Madame Bovary</em> de <em>Gustave Flaubert</em>, l'heroïna del qual és volàtil, etèria, arrelada a la terra i no en els cels. Obres mestres de Balzac, de Stendhal, de Dickens, de Bennett, entre els grans clàssics. D'entre els contemporanis, Bernhard Schlink, Milan Kundera o el polèmic i alhora estimat Michel Houellebecq també fan molt per l'esperit estiuenc. D'aquest últim és una obra estivalment imprescindible <em>Les partícules elementals</em>. Us desitjo, doncs, una bona lectura. I com no, un cor commogut per ella.</div>
Francesc Sauquethttp://www.blogger.com/profile/07712907451566286577noreply@blogger.com1