dimecres, 26 d’agost del 2015

Els prats de la senzillesa

La vida d'en Ferran Golmaredes i Fontanola és una vida plàcida i feliç. Allò que cada matí desperta aquest escriptor que ja passa dels cinquanta és una brisa que penetra pels finestrals i que li llepa la cara amb cura i tendresa, com si fossin petons. Abans que els ulls, se li obren les orelles i sent com sermonegen els pardals que envolten l'olivera. Els llençols que li cobreixen el cos, per l'humitat de l'albada, li semblen més freds que no pas eren la nit abans, quan es va ficar al llit. No obre els ulls fins que, sense adonar-se'n, se li ha dibuixat sota el nas un somriure dissimulat, autònom, com si fossin els llavis mateixos els que han pres aquesta decisió. I el nas; el nas també se li desperta, i com cada matí del món li arriba la flaire dels camps i les flors que envolten la solitària masia on viu des que va deixar enrere els clàxons i el formigó. Aquest garbuix d'olors salvatges, com cada matí, excita la seva imaginació i, sense haver obert els ulls encara, la seva ment veu arreu el color verd. Quan, per fi, els obre, veu el rellotge antic que no funciona sobre la tauleta de nit i, movent el cap a banda i banda, veu la fusta vernissada que domina tota la seva cambra.

En Ferran Golmaredes i Fontanola s'aixeca i va al bany que li queda al costat de la porta. Orina. Es mira al mirall, somriu, badalla, es renta les dents, arrufa el nas i es toca el cabell. Després es dutxa: li dóna especial plaer sentir la força de l'aigua que cau sobre el seu cap, immòbil. Es posa desodorant, es perfuma. S'asseca el cos amb la tovallola i, despullat, torna a mirar-se al mirall. Es mira els genitals, encuriosit. Es posa de perfil i es mira la panxa: calcula que ja només li queden tres quilets a perdre. Torna a la cambra i es vesteix. Gaudint dels grinyols familiars de la làmina de fusta que cobreix el terra, travessa aleshores el passadís i baixa les escales. Es dirigeix a la porta del casalot, en desferma el forrellat i surt al jardí. Mira a l'horitzó i respira fons i somriu de nou i mira les camèlies i torna a somriure.  Dóna un tomb sencer al casalot i, com cada matí, mira els prats llunyans a totes bandes, que verds aquí, groguencs allà, tacats d'alguna arbrada i també de l'estany, semblen onades d'herba o de vellut. S'allunya unes passes de la casa i mira dins de la bústia que, com si estigués dempeus, planta vora els esbarzers del costat de la porta de la finca. És buida.

En Ferran Golmaredes i Fontanola esmorça. Pa, formatge, suc de taronja i llet. Esmorza a una taula rodona al bell mig de la cuina, i mentre mossega i degusteja, mira a l'infinit i pensa coses: algunes molt elevades, altres només són pensaments sobre els quefers del dia. Quan ha acabat d'esmorzar, surt de la masia i passa fins a l'hort, on rega la terra, acarona els enciams, els tomàquets, les albergínies i tot mena d'hortalisses. No li agraden gaire, però gaudeix de com creixen. Quan tot li sembla que està en ordre es dirigeix al despatx i comença a treballar. Escriu, i escriu, i escriu. Paraules, lletres, idees, emocions, frases, imatges: tot se li barreja en un univers infinit de possibilitats, de fantasies, de records, de bellesa, de grandesa, de petitesa i d'estirabots que li brollen de l'ànima. Només s'atura per dinar alguna cosa: sempre menjaria carn, però sovint menja fessols, amanides, purés de verdures, arròs i, vet aquí, només els dies que ha baixat al poble, aprofita per menjar peix fresc. Després fa una migdiada; i després, es cuida de les flors, neteja la piscina, talla la gespa i repara algun desperfecte de la casa, que sempre sovintegen. En acabat de tot això, torna escriure fins a les vuit del vespre.

En Ferran Golmaredes i Fontanola sopa. Mentre fa el sopar escolta Brahms o Wagner, depèn de com se sent. Com avui és estiu fa l'àpat a la taula de defora, on rondinen els mosquits i les bestioles campestres. Quan ha endreçat la taula i tot torna a ser a lloc, s'asseu a la cadira on ha sopat. Mira la volta celeste i ensuma les olors. Fuma llavors l'única cigarreta que ara es permet, i en acabat, amb delicadesa i un estrany amor, agafa la guitarra. I les melodies que toca i la seva veu ressonen pels prats, ara que el sol ja fa estona que s'ha post. Quan s'ha divertit amb les seves cançons, deixa la guitarra sobre la taula amb delicadesa i un estrany amor, i s'aixeca. Sap que aviat és hora d'anar al llit. Però abans que el casalot l'aculli fins demà, camina unes passes més enllà del jardí i s'asseu en una pedra gran i arrodonida que anuncia un desnivell. I cada nit, a aquella pedra, mentre se somriu i sent dins seu una immensa joia, mira a l'horitzó envaït per la foscor, i respira fort, i torna a mirar la llunyania infinita, i aleshores, mossegant-se el llavi i escoltant els batecs del seu cor, s'atreveix a pronunciar en veu baixa el nom d'aquella dona que viatja pel món i que ell enyora i estima.


dilluns, 12 de juliol del 2010

Lorddarlingtons i pétains

James Ivory, basant-se en la novel·la de Kazuo Ishiguro, retrata a "El que queda del dia" (1993) com la corona britànica va haver de patir les maquinacions polítiques que el seu ciutadà Lord Darlington va dur a terme tot col·laborant amb els nobles alemanys i la cúpula nazi abans de la segona guerra mundial. El general francès Philippe Pétain, cap visible de tot el règim de Vichy, va ser condemnat a mort el 1945 acusat també de col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi; la pena de mort li va ser commutada per la cadena perpètua, i mesos abans de la seva mort, per problemes de salut, va ser tret de la presó i dut a una residència on, a la fi, va morir sota l'estigma de traïdor a la pàtria. No ens enganyem: de col·laboracionistes, traïdors, trinxeraires i titelles tots els països n'han tingut alguna dosi, i per tant, es pot dir que es tracta d'un fenomen universal que delata la volubilitat i feblesa de l'espècie humana. Àdhuc Jesús de Natzaret, tot un fill d'un Déu, va tenir el seu traidoret particular que, com no podia ser d'altra manera, va acabar penjat d'una figuera solitària.
.
Tanmateix, mereix especial atenció la casuística que ofereix la nació catalana. Degut potser a la seva mil·lenària tradició grecofenícia de comerciants, canvistes, usurers, buscadors de tresors i tecnòcrates de la crematística, el cert és que ha estat tan gran la munió de traïdors que ha xopat sempre el poble català que la pròpia paraula 'traïdor', per excessivament general o universal, o per poc adequada a l'hàbit i el costum catalans, ha estat reforçada per un altre brot semàntic: botifler. Si bé els col·laboracionistes d'arreu del món sempre foren individus puntuals a qui el poble va acabar menyspreant i arraconant, el botifler català podria arribar a definir-se com una part homogènia del corpus popular a la que algún o altre membre de totes les famílies catalanes hi ha contribuït amb poca vergonya i assenyada impunitat. El botifler català ha esdevingut un club; un club transversal de col·laboracionistes amb l'enemic de la seva terra al que s'ha acceptat plenament com a perversió inevitable d'una història comuna dedicada a les virtuts de l'oci i del negoci.
.
Una anàlisi freudiana de la psicosi botiflera seria extensa i intempestiva. Però, a mode de pinzellada, són diversos els motius, conscients o inconscients, que viatgen per la ment traïdora del botifler o botiflera: por a l'enemic, conformisme, interès pecuniari personal, esquizofrènia sentimental, ignorància d'identitat, manca de personalitat, debilitat o innocència publicitària, practicitat alienadora, i d'altres. Tanmateix, com tota psicosi, el botiflerisme es diagnostica per un tret fonamental: la incapacitat individual per a reconèixer la seva dualitat, el seu trencament o escapçament, la seva bipolaritat; i com a tota psicosi, si algun cop el botifler és capaç d'identificar-la, la cobreix de justificacions que sonen a políticament correctes, com ara universalitat, riquesa identitària, federalisme psíquic o, en el pitjor dels casos, la buidor nihilista i demagògica del discurs de la ciutadania del món.
.
El que és realment sorprenent, fent ara de sociòlegs, és que un país i una nació com Catalunya hagi pogut sobreviure mil·lenàriament a tot aquest immens reguitzell de lorddarlingtons i pétains. Lorddarlingtons i pétains que, gràcies al tarannà integrador i democràtic dels catalans que no practiquen l'autofàgia, poden viure com a persones i conformar part del teixit nacional sense massa més consideracions que articles com aquest, quan, de fet, en altres comunitats nacionals, malauradament, haurien estat perseguits i injuriats. Doncs sí, és sorprenent l'esmentada supervivència: si tot organisme viu és fruit d'un equilibri exacte de les parts que el conformen, haurem de concloure que la força i la voluntat que al capdavall han hagut de compensar la psicosi negadora del botiflerisme, il·lustrat o no, com són les forces positives i identitàries dels catalans no duals, dels catalans ferms davant l'usureria política i dels catalans enamorats de la seva naturalesa gens ambigua, han hagut de ser tan punyents, tan excelses i tan èpiques que no podem fer altra cosa que felicitar-los i encoratjar-los a resistir a tan grans despropòsits polítics, morals i mentals.