Mira i no toquis

A mi, la bellesa sempre m'ha semblat una qüestió platònica: com si la bellesa fos quelcom autònom, etern, immutable i transcendent que es posa constantment en les coses, i que és així com aquestes coses es converteixen en coses belles o naixen com a tals. D'aquesta manera, gran part de la tradició estètica occidental sempre ha considerat una bona diferència entre els termes 'allò bell' i 'la bellesa': 'allò bell' és allò que en aquest món nostre sensible se'ns mostra portador de 'la bellesa' i 'la bellesa' és la idea més pura que tria coses del nostre món sensible per tal de poder-s'hi posar. Darrera d'aquesta concepció sempre s'hi amaga una dualitat de visions: d'una banda, la visió eufòrica i eròtica de què només els éssers humans són capaços de transgredir la concreció de les coses belles i enlairar-se fins a la simplicíssima idea de bellesa. D'altra banda, la visió tràgica i commovedora de la impossibilitat eterna de poder posseir plenament la bellesa: quan un s'aproxima o posseeix alguna cosa bella només es capaç de posseir 'allò bell', mentre que 'la bellesa' se'ns esmuny a cadascuna de les nostres abraçades. 'La bellesa' només pot ser copsada a un nivell intel·lectual, si es vol, o emotiu. Als sentits només els queda la baixesa d''allò bell'.

.

A mi, que sóc un home, la bellesa em sembla haver-se posat en el rostre femení. Un rostre bell que participa de la bellesa immutable, pot fer-me sentir un enorme desig de possessió sempre insatisfet. Un rostre bell femení pot convulsionar-me algun sentit intern emotiu, de diferent intensitat, fins dur-me al plor, en alguns casos. La possessió és sempre insatisfactòria per impossible. Es pot posseir o viure acompanyat d'allò bell, però per molt proper que ens sigui sempre deixa inassolible l'acaronament de la bellesa mateixa deslligada del propi rostre. És una experiència, com dèiem, eufòrica i eròtica, però al mateix temps, altament tràgica. Algun designi incomprensible ha volgut que no poguem anar més enllà de l'acaronament de la cosa bella i ens ha deixat vedat, d'aquesta manera, la bellesa.

.

És aquesta una experiència universal. El gran Goethe acaba el seu "Faust" amb les paraules: das Ewigweibliche zieht uns hinan, o sigui: l'etern femení ens eleva cap a dalt. El que ens eleva realment cap a dalt no és la contemplació d'un rostre bell, o de dos rostres bells, o de molts rostres bells, sinó la bellesa en si mateixa que s'ha posat en tots els rostres. Els rostres bells femenins només són els portadors d'allò que s'anhela i que és inabastable. Val a dir, que la immortal perspicàcia i la indiscutible genialitat de Goethe, presenta en la seva afirmació una lectura més planera, grollera fins i tot, molt més arrelada a aquest món sensualista: l'etern femení no només seria una captació de l'esperit sinó també del membre erectil masculí, i així la poesia vibrant de Goethe, amb tota la seva finesa, acaba unint l'ideal espiritual amb la voluptuositat sensual. Vet aquí tan ben representada la visió joiosa i eufòrica de l'ideal de la bellesa.

.

A 'La mort a Venècia' de Thomas Mann, trobem que el seu protagonista, Gustav von Aschenbach, un home d'alta sensibilitat i del qual no se'n coneix anteriorment cap mena de tendència homosexual ni pedòfila, s'enamora d'un vailet, en Tadzio. Aquest enamorament és un enamorament totalment prohibit a la seva època, immoral, pervers, inacceptable. Però aquest és un missatge planer del lector poc experimentat. Mann escriu amb elevació de l'esperit i el seu Gustav von Aschenbach no s'enamora realment d'un nen de rostre bell, sinó que s'enamora de la bellesa eterna, immutable i transcendent. Tota condemna del personatge és una condemna injusta. L'enamorament de la bellesa no és una cosa per riure i condemnar; i d'aquesta manera apareix la visió tràgica a què fèiem referència: un enamorament elevadíssim que duu, com no, a la mort. És la mort desitjable? Si entenem que no ho és, potser el missatge de Mann és un advertiment contra els perills del desig de plena bellesa en un món, el nostre, tan summament imperfecte. No ho sé, però aquests ensenyaments m'han fet veure que davant la bellesa inassolible només podem postrar-nos amb serenitat i domini, sense ni tan sols intentar agafar-la amb la mà, perquè aleshores s'esmuny i es volatilitza. La bellesa només cau sobre un sol àmbit: la contemplació.

L'amor desinteressat

D'entrada, hem de ser sincers: hi ha gent que no té sort. "Sort". Un concepte, com a mínim, discutit i a voltes poc comprensible. Hi ha qui diu que la sort, i per tant la mala sort, no existeixen; diuen coses com que la sort es busca, o que tot té una causa, o que només l'esforç o la deixadesa guien el nostre destí. Però aquestes afirmacions són falses perquè realment no tenen res a veure amb el que significa sort. En primer lloc si la sort es busca, aleshores ja no és sort, ja que la persona ha donat alguns passos per a què la cosa desitjada aparegui; en segon lloc, que tot té una causa en el món natural, això ja ho sabem: però és que el concepte de sort no està fent referència a inexistència de causes, sinó a què la causa mai és la desitjada; en tercer lloc, aquell qui es refereix al concepte de sort tampoc està dient que no hi hagi hagut esforç o deixadesa, sinó que malgrat aquests hi ha elements incontrolables. No, res d'això. La sort és aleatorietat, independentment de si es busca o no, de que tot tingui una causa o de l'esforç i deixadesa. Sort és llençar un dau 5 vegades i que les 5 vegades surti el número desitjat. Mala sort és llençar 20 vegades el dau i que cap de les 20 ens ofereixi el nombre necessitat. Hi ha qui dirà que aquell que va llençar 5 vegades el dau i va encertar, va buscar la sort en tant que estava al casino aquell nit; però també estaven centenars d'assistents al casino que buscaven aquell resultat ; i ja no en parlem si l'afortunat mai havia anat al casino abans. "Sort", "alea" en llatí.

.

Mala sort és lluitar per una cita durant molt de temps i quan ho aconsegueixes arribes tard perquè aquell tren que mai s'espatlla, s'ha espatllat, i quan arribes la persona citada ja ha marxat. Just aquell dia t'has deixat el mòbil a casa, tu, que sempre el duus a sobre, a tot arreu, i que no saps viure sense ell. Sort és desitjar enormement una cita i tenir massa vergonya com per demanar-la; així que, entristit perquè no tens la valentia de demanar-la, vas a un bar on mai has anat, i quan duus cinc minuts solitari a la barra entra la persona desitjada i et saluda, i et diu que ha quedat alli amb una altra cita, que resulta ser el que s'ha deixat el mòbil i que no ha pogut trucar quan el tren s'ha espatllat. On és la sort buscada, on és l'esforç? No s'ha esforçat durant 5 anys el primer i el segon no ha tingut ni la valentia de demanar-la un sol cop? Què té a veure en l'esforç? Per si fos poc, resulta que el primer és un home íntegre, honest i amb bones intencions, i tu, que ets el segon, t'has comportat sempre de tal manera que, objectivament, no et mereixes la sort que has tingut. Doncs bé: hi ha gent que sempre estan en el primer grup; i no cal dir-ho, gent que sempre estan en el segon.

.

I és molt important el sempre. Perquè series poc noble si diguessis que ets un home sense sort perquè un cop et va passar allò del tren i el mòbil. Quan parlem d'aquells que no tenen sort, parlem d'aquells que sempre són víctimes de l'incontrolable, i quan parlem de gent amb sort, parlem d'aquells a qui l'incontrolable sempre estima. O gairebé sempre, ja que mai hi ha un sempre absolut. Producte de tot això és que, en el primer dels nostres casos, es genera un profund i greu sentiment d'injustícia i pèrdua de sentit; en el segon, un superficial i prepotent sentit de l'èxit. En el primer dels casos, per tal d'evitar la desfeta de nou, es dóna un major treball, esforç i atenció; en el segon dels casos, una despreocupació, una confiança en els elements i mancança de treball. Però no hi ha res a fer: a la segona cita, el nostre primer home es queda atrapat a l'ascensor (que, com diuen els veïns, és estrany, perquè era un ascensor caríssim i de qualitat que passa totes les revisions i mai s'havia aturat); i d'altra banda, el nostre segon home, que torna a casa perquè a última hora ha deixat plantada la seva cita, es troba a l'ascensor la noia que persegueix i amb qui mai s'atreveix a parlar.

.

Ja sé que la majoria dels qui llegiu això us identificareu amb el primer dels casos. Hi ha una tendència inequívoca a recordar el que no ha anat bé i a oblidar el que millor no podia anar. Però hi ha casos alarmants de mala sort que no calen ni tan sols estudiar perquè ja se'n sap la causa, és una qüestió d'aleatoritat: les circumstàncies són les que són, i sempre hi ha un tant per cent petit, prou petit, als qui les circumstàncies no els afavoreixen. I el problema és que no són meres estadístiques, sinó que són persones que pensen, viuen, senten i desitgen. I en les matemàtiques no hi ha ni premis, ni càstigs, ni redempcions ni lliçons morals. I algú alguna vegada em va preguntar: i aleshores, si això és així, què els queda a aquests primers, a aquests tocats per la més autèntica mala sort? I malgrat que solen posar-se com a feres en contra de la vida, em va semblar que la resposta més addient o que jo trobo més segura és que els queda allò que cap circumstància possible els podrà prendre, allò a què cap lladre del destí tindrà accés, allò que sempre quedara impolut i intocable. I em va semblar que és l'amor desinteressat.