Quan el terror revolucionari va instal·lar-se a França, especialment a Paris, no només estaven sota greu amenaça molts dels prohoms francesos, sinó també tota la riquesa artística d'una de les nacions més prolífiques d'Europa. La massa revolucionària assaltava esglésies i palaus, i de manera vandàlica, assetjava i destruïa tot el llegat pictòric i escultòric de centúries i centúries sense cap mena de rubor. Fins i tot es profanaven cementiris on descansaven les despulles d'antigues personalitats de l'Antic Règim i s'estenia arreu la dèria de laïcitzar el nou status cultural: tota nova art havia d'estar desvinculada dels motius religiosos; i tota vella art que hi estigués vinculada, havia de ser destruïda fins a ésser pols. El 1791, davant d'aquesta onada de fervor destructiu, el propi Govern Revolucionari va designar Alexandre Lenoir en un nou càrrec que havia de dedicar tots els seus esforços a salvar, guarir, recuperar i preservar tot el patrimoni artístic que es trobava repartit aquí i allà per totes les esglésies i palaus de Paris. Se li va atorgar un gran magatzem a la vora mateix de la Sena i la feina que va fer mai podrem estar-li agraïts del tot.
.
Ve a tomb tot això perquè la meva imaginació perversa m'ha portat a somiar despert que en un futur proper assolava el nostre món literari actual una nova revolució francesa. La meva imaginació perversa m'ha portat a visionar que un munt d'hordes del terror literari assaltava les biblioteques i calava foc a cadascuna de les seves lleixes; m'ha portat a preveure que uns encaputxats fanàtics assetjaven les nostres editorials i amb unes monstruoses màquines feien miques qualsevol plana impresa; m'ha portat a fer-me present que els nous revolucionaris desallotjaven totes les llibreries i, acte seguit, emprenien la tasca d'endur-se'n tots els llibres al carrer on hi havia preparada una enorme foguera. I clar, no podia ser d'una altra manera, la meva perversa imaginació i un cert ego heroic m'han dut a contemplar la possibilitat que el Nou Govern Revolucionari feia de mi un nou Lenoir, i que posava a la meva disposició prop del Llobregat un gran magatzem on haurien d'anar a parar totes aquelles obres que la Humanitat vegés com a imprescindibles. El nou Lenoir i els seus ajudants recorrerien Barcelona a la recerca de la immortalitat.
.
La gran responsabilitat i alhora el gran mal de cap d'aquest nou Lenoir seria la discriminació. Com que tot no es pot salvar, s'hauria de buscar un criteri que decidís què mereix ser transportat al Magatzem de la Immortalitat i què no. El nou Lenoir desallotjaria la llibreria i, act seguit, es trobaria tot solitari davant de bilions de paraules, de frases, de volums, de misteris. Però com que el nou Lenoir sempre ha estat decidit es dirigiria sense pensar-s'ho massa cap a les lleixes més ocultes, aquelles que, en termes relatius, poca gent visita i així, encoratjat, aniria omplint un carretó de dimensions poc imaginables. Amb cura, amb amor, amb un tacte nostàlgic deixaria al carretó cadascun dels volums que toquessin les seves mans, i així, amb paciència i melangia aniria desplomant aquella llibreria. Una vegada buides totes les lleixes, el nou Lenoir i els seus sequaços anirien cap a la part de la llibreria on, amuntegats a piles monumentals, s'hi troben uns llibres que deurien de tenir molt èxit, perquè n'hi ha cents i cents d'exemplars. N'hi ha tants que dóna la impressió que la gent els agafava sense pensar-s'ho, com aquell que compra tovallons de paper al supermercat. Llibres gruixuts, incomençables i inacabables: catedrals, àngels, dimonis, codis, sectes secretes, reliquies, santsgrials, cavallers risibles, templaris, homes que no estimaven dones, i en fi, un llarg etcètera espantós, terrorífic, de pur esglai. El nou Lenoir es para i, esperançat, en pren un exemplar i l'obre just pel mig, a l'atzar. En llegeix una plana. Poques subordinades, diàlegs sense cap qualitat literària, vocabulari bàsic, pobres jocs verbals, inexistència de la metàfora, manca absoluta d'esperit poètic, pura consumició, desvinculació de la gran literatura. Un dels sequaços li diu que són llibres de transport metropolità, de sala d'espera, de platja; que són llibres preparats per a homogeneitzar, paulatinament, un exèrcit d'illetrats; bestsellers, diu; tones i tones de paper dedicades a seduir per la seva simplicitat els ciutadans, no fos cas que se'ls passés pel cap triar un llibre que els ensenyés, que els fes pensar, que els fes mes autònoms, més crítics, més rics. No fos cas que el gruix dels ciutadans es tornés lletrat. Bestsellers, torna a dir; subvencionats, preparats, massificats, promocionats. Escrits, diu el sequaç, sense cap altre interés que l'autor i l'editorial es facin milionaris.
.
El nou Lenoir tanca el llibre. Pregunta on és la sortida. I aixeca el braç i llença el llibre per sobre de les seves espatlles i el llibre vola i vola fins a caure al terra. El seu amor a tot volum imprès li prohibeix de calar-hi foc, però els deixa allí, exposats al seu destí, a les hordes revolucionàries, als llops. No hi cap tot al magatzem. I aleshores empeny una mica el carretó i es posa en marxa. Però s'atura. A dalt de tot del carretó hi sobresurt un exemplar dels Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. I va, i li dóna un petó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada