Què passa amb l'home Jackson?

A mi, personalment, la música del recentment traspassat Michael Jackson sempre m'ha semblat anodina, previsible i absolutament mancada de missatge i sentit. Ara bé: l'home Jackson, com diria Unamuno, l'home de carn i ossos, l'home que ha d'enfrontar el seu jo a l'existència, sempre m'ha semblat un autèntic misteri, un incontestable enigma, si tenim en compte que sóc un gran amant de la preservació de la identitat. L'home Jackson es va mostrar al món com aquell que vivia en l'anhel de la pèrdua d'identitat, en la negació de la seva genètica, en l'odi i el menyspreu cap a l'autopreservació de la seva essència. Els homes i les dones al llarg de la història han lluitat per preservar la seva cultura, la seva raça, els seus drets, sigui del color que siguin. Fins i tot n'hi ha hagut que no n'han tingut prou en preservar-la i han desitjat imposar-la, perquè creien que l'orgull de la seva identitat havia de ser universal. L'home Jackson, no; l'home Jackson la va rebutjar. Aquest rebuig el va dur a decenes d'operacions, implantaments, destruccions, deformacions i fins i tot canvis de l'epidermis que mai ningú ha acceptat que tinguessin el seu origen en una malaltia de despigmentació anomenada vitiligen. Se l'ha anomenat 'l'home de plàstic', 'monstre Jackson' o 'l'home que volia ser blanc'. El que dèiem, un enigma.

.

Què significa, doncs, tot això, ens hem de preguntar? Què s'amaga realment darrera d'aquesta actitud "autòfoba" i "egòfoba"? Se m'ocorren distintes respostes. 1) La més senzilla i més freudiana faria referència a la vergonya de l'home Jackson a pertànyer a la raça negra i al desig traumàtic de pertànyer a la raça que ell deuria creure més normalitzada o ves a saber, superior, la blanca. Si fos així, a part de ser un exemple perniciós per als del seu color, demostraria, com a tothom li és evident, un clar sentiment d'inferioritat que l'hauria dut a un ben retorçut desig de victòria, aquell que diu que si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell. No cal dir que tots aquells que són ben racistes deurien estar ben contents amb l'actitud de l'home Jackson, ja que els donaria un poderós argument per defensar la superioritat de la raça blanca.

.

Però a mi se m'ocorre pensar: i si, realment, no és aquesta l'explicació que s'amaga darrera la metamorfosi? És possible un trauma així? És possible tanta infantilitat, tanta estupidesa, tanta, tanta, però tanta, manca de sentit comú en un home de món i un estandard d'un gruix tan gran dels ciutadans del globus? És per això que no puc evitar que se m'ocorrin altres versions: 2) I si l'home Jackson va voler dir que els blancs eren 'monstres'? 3) I si no era desig de blancor, sinó befa irònica? 4) I si va voler dir que els colors no importen, que són un vestit de posar i traure? 5) I si va voler enviar un missatge a tota la comunitat del seu color sobre el que no haurien de desitjar mai? 6) I si va voler dir que res és per a sempre i que tot muta i permuta? 7) I si va voler dir que ser de color negre és estèticament preferible? 8) I si va voler dir que estimava tots els colors i totes les races en un missatge universal de ridiculesa? 9) I si, simplement, no va voler dir res, convertint-ho tot en una mera juguesca? 10) Va voler polemitzar o despolemitzar? Repeteixo, el que dèiem: un enigma. Tanmateix, és un motiu més de reflexió; i des d'aquí, fos quina fos l'explicació, li trameto una abraçada i una bona entrellaçada de mans, no pas per la seva música ni per la seva dèria transformadora, sinó per haver viscut sota els estels, per haver sigut l'home Jackson, un home, un igual, un dels meus.