Ocupar-se d'un mateix

Ja des dels seus inicis més tímids, el pensament filosòfic anava fonamentalment orientat a allò que els mateixos grecs van anomenar l'epimeléia heautou i que, més tard, la cultura llatina, tan hel·lenitzada, va traduir per cura sui. Això és: la cura d'un mateix, la inquietud de si, la praxi de l'autorregulació de l'ànima, ben estretament vinculada al mandat de l'oracle de Delfos que recull la tasca socràtica, el gnothi seauton -el coneixement d'un mateix, l'autoconeixement- i, tal i com havia establert clarament Epicur, a l'articulació sanatòria de la filosofia en tant que medecina, com a pharmakón. Al Primer Alcibíades de Plató, Sòcrates, com a bon maieutés, empeny Alcibíades a la tasca de l'epimeléia heautou si el que pretén és governar la ciutat d'Atenes: com podria Alcibíades pretendre governar els altres si abans no és capaç de governar-se a si mateix? Els joves valuosos de la ciutat, destinats als grans càrrecs polítics i militars un cop superada llur adolescència, haurien de veure's obligats a la tasca de la cura de la pròpia ànima i a l'autoconeixement si, en efecte, els homes i les dones de la ciutat han de posar a les seves mans el seu propi destí.

L'obligatorietat d'aquesta tasca de creixement intern per als aristòcrates atenencs va convertir-se en una activitat del tot generalitzable durant els segles romans de l'Imperi: la cura sui, hereva de l'epimeléia heautou, esdevingué, en principi, universalitzable a tots els homes i les dones de totes les edats i totes les condicions, malgrat que, per qüestions de tipus crematístic, només aquells adinerats i benestants podien retirar-se a dur aquesta vida de tractament espiritual i consolidació del propi subjecte. Aquest ocupar-se de si mateix, aquest preocupar-se de si, aquesta constant actitud de vigilància d'un mateix en tant que camí esforçat cap a la plenitud, el coneixement, l'eticitat i l'autoperfeccionament del jo no sembla massa compatible amb la distracció del treball alienat: l'espartà Alexandrides, ens informa Plutarc, va ser preguntat un dia: "Vosaltres, els lacedemonis, que teniu tantes terres, per què no les conreeu vosaltres mateixos en lloc que ho facin els vostres ilotes?" A la qual cosa, Alexandrides respon: "Nosaltres els lacedemonis no podem treballar la terra perquè hem d'ocupar-nos de nosaltres mateixos". En qualsevol cas, que ja des de ben antic hi hagués la sospita que aquesta cura de si exigeix una plena atenció sobre un mateix i una plena propietat de si que l'esclavitud del treball alienat no permet, no implica que aquesta autocura, a partir de l'època llatina de l'Imperi, no es convertís almenys en principi o exigència universal. Musonius Rufus, l'estoic, declararà que ocupar-se de si mateix és la tasca que ens ha de guiar tota la vida (aei therapeuontes); Marc Aureli ens convida a la anakhoresis eis heuaton: l'anacoresi sobre si mateix, la retirada i el tancament sobre un mateix al llarg de l'existència; Epictet obre l'escola i es presenta com a vertader formador dels cors i els caps de tots els homes; Filó d'Alexandria informa del grup dels terapeutes, aquells que es retiraven de la societat a la recerca de la curació de l'ànima.

Però al cap i a la fi, què és exactament aquesta epimeléia heautou, aquesta cura d'un mateix? Hem vist que apel·la a alguna cosa com el recolliment sobre si, el tancament de si, la solidificació ètica i, sobretot, un compromís intel·lectual profund amb un mateix. Nogensmenys, ningú com Sèneca ha estat mai capaç de fer entreveure amb tanta claredat què demanda aquesta tasca: al principi de la seva carta 52, Sèneca alliçona Lucillius que la cura sui ha de raure fonamentalment a erradicar en nosaltres l'agitació del pensament i la irresolució en la qual l'home es troba quan duu una vida de stultitia. L'estultícia ve a ser la manera de viure de l'home totalment oposada a la que reclama la cura sui. Per estultícia, stultitia, entenem habitualment estupidesa. Però el sentit de la paraula llatina és molt més ric: l'estult no és un estúpid; és aquell qui duu una vida sense reflexió, sense consciència de la necessitat del creixement intel·lectual, sense competència sobre les vertaderes prestacions de l'ànima; és aquell que s'exposa obertament al món extern, al flux informatiu, qui deixa entrar sense filtres a la seva ànima tot allò que el defora li ofereix; és qui mai no s'ocupa de res que no siguin els seus ingressos, els seus consums, els seus plaers més bàsics, les seves pors més immediates; aquell qui identifica i resol problemes operatius del seu dia a dia, però incapaç d'adonar-se que la seva ànima mateixa és el veritable problema que demanda al llarg de tota una vida els seus màxims esforços; és aquell qui deixa que la seva vida passi en la dispersió del temps, que no és capaç de constituir-se com a unitat de sentit duradera i fora del temps; és qui no llegeix, qui no vibra amb l'art, qui no comprèn realment, i que, no obstant això, creu comprendre i creu honestament no ésser ignorant; en definitiva, l'home pràctic que menysprea l'home teòric que duu dins seu perquè desconeix els veritables beneficis d'una vida filosòfica.

L'epimeléia heautou, la cura sui, ens ha de traure, doncs, de l'estultícia en la que els homes vivim de manera natural. Però el missatge més rellevant de la carta 52 de Sèneca a Lucillius és la convicció que aquest estat d'estultícia mai podrà ser superat pels esforços d'un mateix. En tant que l'estultícia és l'estat natural de l'home, aquest serà incapaç de captar-ne la seva existència, i encara més, de reconèixer-la en si mateix. L'estult ha de ser arrencat per altri del seu estat hipnòtic: oportet aliquis educat. És un altre qui pot obrir els ulls de l'estult, només és un altre qui pot educar en el reconeixement de l'estultícia en general i en el si d'un mateix. Per a aquest altre no és una situació senzilla: l'estult, com la bestiola davant del veterinari que vol curar-la, oposa resistència perquè no sap, perquè desconfia, perquè té orgull, perquè no vol reconèixer humilment en aquest altre els camins de la saviesa, perquè no vol reconèixer en aquest altre al filòsof, que és l'operador d'aquesta emergència. Quan Sòcrates, per via de la ironia que trobem en els diàlegs platònics, descobreix a l'interlocutor la debilitat dels seus pensaments i el duu fins al punt de buidor que significa el reconèixer en si mateix el no-saber, aconsella humilitat i força per davant de la supèrbia i l'autoestima si vol iniciar el veritable camí cap a la plenitud. La incapacitat per a deixar-se agafar de la mà no és res més, doncs, que l'insondable batec feréstec d'una stultitia que, en tant que vici natural o morbiditat, no deixa vèncer-se fàcilment.

Actualment, la igualtat que ha promocionat la democratització imperant és només una igualtat de la stultitia. Cap altra igualtat més. Primera fase: aquest altre operador de la desactivació de l'estultícia, el docent, el filòsof, el pensador, l'intel·lectual, ha estat desactivat ell mateix: res hi ha que pugui dir i pensar que no estigui al mateix nivell del que diu o pensa qui encara és immers en l'estultícia que no reconeix. Tots som iguals. La seriositat i profunditat sanatòria dels filòsofs de l'Antiguitat -que van escriure les lletres d'or més grans de tots els temps- ha estat eficaçment degradada, maquiavèlicament degradada, a vacuïtat. Segona fase: els reiterats intents per part de l'administració d'eliminar la vida filosòfica a les escoles no té altra determinació que perpetuar la stultitia. Per a les fonts del poder, una societat estulta és una societat disciplinada i homogènia: treballa, paga impostos, fa vacances, consumeix oci i no interroga. Per a les fonts del poder, una societat els individus de la qual maldessin per ocupar-se de si, una societat que vol combatre l'estultícia, és una societat insubmissa i heterogènia: per via de la cura sui, interroga, decideix, jutja i relativitza fins al punt que cadascun dels individus comprèn que els interessos de les fonts del poder són totalment contraris al veritable perfeccionament de les seves ànimes. 

Els gira-sols jolius

Avui, ella fa anys, per molts anys, i el dia es torna especial. Ell ha mirat de felicitar-la per correu electrònic, però no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. No és que no en tingui, ell, de paraules: sempre li ha agradat ballar amb elles. Però avui, se li ha fet costerut trobar-ne les adequades, aquelles que la poguessin fer somriure, avui que ella fa anys. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella potser creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Tanmateix, res de res: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa.

Ella ja no viu a la ciutat, viu fora, lluny. Ja no viu amb ell, viu amb un altre home. Ja fa quatre anys que no es veuen. Al principi que ella marxés, ell encara li enviava alguna flor o algun llibre pel fet que necessitava sentir que encara estaven units; però mai no va obtenir-ne resposta. El silenci d'ella estava ben justificat: no només buscava encetar una nova vida, sinó que, encara duta per les ombres de l'amor, desitjava que ell engegués de nou alguna cosa que el tornés a fer feliç. Quan ell va adonar-se que ja no era l'home d'abans, sinó un obstacle, ja no li va enviar cap flor ni cap llibre més. Els fils materials es van trencar, segurament ja per sempre. Ella es va sentir alleugerida; i ell, decidit per fi a no lluitar més pel que havia cregut ser l'únic i veritable amor, va saber renàixer i vèncer els dolors del desamor. Ella té ara una vida joiosa fora de la ciutat. Ell, una vida agradable a la ciutat.

Entre ells dos, doncs, no hi ha més que silenci, des de fa anys. Sempre silenci. Com si no existissin l'un per a l'altre. Ja no existeixen l'un per a l'altre. Tots dos, des que ja no existeixen l'un per a l'altre, han anat patint mutacions: sense voler tornar enrere, ella gaudeix ara millor dels bons records i és més indulgent amb les patinades de les flors i els llibres, comeses per la follia de l'amor. Ell gaudeix ara de la seva memòria i somriu quan la imagina amb els seus projectes, lluny de la ciutat, tota forta i reconstruïda. Des que ja no existeixen l'un per a l'altre, cadascú ha vençut també aquells molestos sentiments de culpabilitat, ell per unes coses, ella per unes altres, ves a saber. Les coses van com van, i, si foren belles, sempre cal estimar-les tal com van passar. I com que el temps ha anat esborrant l'element situacional, ja només queda la persona; i amb els ulls de la imaginació, ara es poden mirar l'un a l'altre amb tendresa i amistat.

Però no parlen. No es veuen, ni es truquen. Duen vides distintes i llunyanes. Si alguna cosa comparteixen és el sentiment que és el silenci, precisament, allò que els uneix. Tots dos tenen, de fet, un estrany temor a retrobar-se: no perquè no sabessin què dir-se -més aviat al contrari: són xerraires de mena i es delirien per explicar-se coses; ni perquè s'obrissin velles ferides -cap dels dos sent cap rancúnia, ni una; ni perquè l'amor els pogués unir de nou -no ho perceben gens possible i, a més, quin ser humà tindria en el fons temor d'això?; ni perquè no siguin dignes d'una mútua amistat -tots dos la tindrien en alta estima. No. No es veuen ni es truquen ni parlen perquè, un cop van decidir els seus camins, la màgia de la seva vella història la va heretar el silenci. I si el silenci s'esmicolés, podria esmicolar-se també del tot la màgia amb què ell encara els uneix.

Tot i que la vida, amb bona dosi de seguretat, els ha separat per a sempre, pensen algun cop l'un amb l'altre. Fins i tot s'entrecreuen pensaments, i fins i tot ho sospiten. Uns pensaments tranquils, podríem dir, inofensius: amb certa dolcesa, sense somnis, no queden preguntes per respondre, assumeixen que tot està bé com està, però són pensaments del cor, d'una amistat difícilment situada en el ventall de les amistats, quelcom poc definible. Quan cadascú d'ells pensa en com seria una retrobada, per fer aquell cafè renovador, els assalta cert vertigen, entre mandra i excitació; mandra perquè ja van decidir cloure un temps que els va esgotar; i excitació perquè, d'alguna manera, duent com duen dins un forat que no comprenen, se saben en un afecte mutu gairebé immortal. Si serà la mandra o l'excitació el que les seves noves vides faran vèncer, és quelcom que gairebé ni s'atreveixen a preguntar-se.

En tot això, avui, ella fa els anys. I ell, que mai oblida el dia que ella fa els anys, s'ha assegut davant de l'ordinador per desitjar-li un bon dia, tot escrivint-li un correu. Probablement, ell mai no podrà confessar-se que potser encara l'estima; i ella, satisfeta en el seu món, mai no podrà confessar-se a si mateixa que potser espera aquest correu. Però ell no ha trobat les paraules, per molt que les hagi buscat. Després de tant de temps, ell ha pensat, ella creurà que ja no tenen sentit, que ja no hi ha res d'ell que la faci somriure. Ha estat una bona estona immòbil davant de l'ordinador, amb els dits ben a punt, mirant d'harmonitzar d'alguna manera el temps passat -el malparit que vol imposar l'oblit- i el desig de felicitar-la -un desig que, a ell, li brolla dels records més invencibles. Però no ha trobat la manera: totes les paraules que se li han acudit, o bé li han semblat poca cosa, o bé li n'han semblat massa. I esperant que les forces del silenci actuessin màgicament, ell s'ha aixecat de la cadira, ha tancat el correu sense haver escrit res i, somrient amb noblesa, ha dit, per dins seu, per molts anys.