Por, temor, paüra

Quan jo només era un vailet, als setanta i part dels vuitanta del segle passat, l'amenaça global era la guerra nuclear, i tots els "progres" maldaven per la pau mundial. Un cop dissipada parcialment aquesta amenaça, en va aparèixer una de nova, devastadora: la SIDA, l'anomenat síndrome d'immuno-deficiència adquirida, i tota la maquinària mediàtica va anar dirigida a mirar d'inhibir-nos bona part de les nostres conductes sexuals. Quan l'impacte d'aquesta amenaça va començar a minvar, un altre destí apocalíptic va fer la seva aparició triomfal: la regressió de la capa d'ozó. La bona gent d'arreu va posar-se a treballar, amb més innocència que no una altra cosa, per a què aquest gas circumdant no es deteriorés més; malgrat que les bones pràctiques van ser del tot insuficients i abundaven molt menys que les dolentes, els experts informen ara que actualment la capa d'ozó està satisfactòriament regenerada. Ben a finals dels noranta, la tecnologia digital, en forma de mòbils o internet, va començar a introduir-se a totes les llars; però va saltar de nou una alarma: els materials necessaris per a la seva fabricació durien a guerres globals autodestructives, com la dels hutus contra els tutsis a Ruanda, així de greus. Més tard, entrant ja al nou segle, oblidant per art de màgia les massacres de Ruanda i la guerra del coltan, la bona gent d'arreu del món va ser educada a conscienciar-se d'una nova amenaça definitiva: la degradació del medi ambient. Són quasi innumerables els esforços, associacions, càrrecs, pressupostos i portaveus que aquesta imminent autodestrucció ha generat, malgrat que els Estats del món són encara reticents, ves tu per on, a generar sinergies per a doblegar aquesta amenaça. L'any 2020, la bona gent d'arreu, esgotada potser per l'hercúlia tasca de vèncer el canvi climàtic, va veure aparèixer una nova amenaça desoladora, tot i que disfressada de grip: el covid-19. Més enllà d'aquest daltabaix i confinaments realment destructius -de llibertats i rendes- s'augurà una "nova normalitat" que faria desaparèixer del tot el món tal i com el coneixíem fins aleshores -tret, és evident, d'una nova i futura amenaça inevitable: la guerra química, la guerra bacteriològica, la guerra virològica.

És ben intrigant que tots aquests apocalipsis s'ordenin tan acuradament en el temps i vagin solapant-se un rere l'altre sense la temptació de donar-se al mateix temps, com si el pervers destí de l'univers preparés amb malícia notable una cadena de desgràcies per a destruir la Humanitat. Això de les desgràcies humanes en cadena té, al cap i a la fi, una ben llarga tradició: podem pensar, per exemple, en les deu plagues d'Egipte que ja testimonia l'Antic Testament. És tan sòlida la tradició que, quan un hi posa un pèl de seny, la cosa, m'atreveixo a dir, sembla més aviat sospitosa que no pas intrigant. A mi, ni l'Univers em sembla tan pèrfid, ni malvat ni carregat de tan funestes intencions, ni puc imaginar-me un Déu -tan generós en perfeccions- que maldi amb tota cura per a putejar ininterropudament el pobre personal. Al cap i a la fi, doncs, apel·lar a Déu o al pèrfid Univers com a culpables dels nostres mals concatenats em sembla ben bé la mateixa cosa. Vista així la cosa, jo caic més del costat de la mentalitat il·lustrada i el seu desig d'alliberament de la superstició i del mite, orientada a l'adveniment de la raó com a única via exegètica dels fets. I la raó ens diu, si realment és raó, que, un cop eliminats Déu i el malèvol univers de l'equació, aital encadenament d'amenaces continuades, mai sense treva, no pot tenir per origen sinó el malaltís esperit de l'home mateix. Des de l'Antic Testament, l'home mateix és doncs la causa de la por, del temor, de la paüra, del càstig, de totes les amenaces, de les plagues. Encara ho podem afinar més: l'home no n'és merament la causa, sinó més aviat, aquell poder creador.

Als homes i les dones que no tenen poder efectiu, se'ls ha de sotmetre a la por. El poder -delerós de mantenir-se com a tal i encarnat també en homes i dones invisibles- exigeix la por, el temor i la paüra per a aquells que, sense tenir el poder, viuen sotmesos en un ordre establert que ells no han dissenyat. La por afebleix, immobilitza, du l'home i la dona de carn i ossos a protegir-se, només a protegir-se, a fugir. Als homes i les dones, sota l'efecte de la por, se'ls desperta l'instint més profund, se'ls agita el pols, denuncien amb facilitat aquell del costat que, com ells, tampoc és posseïdor del poder. La por no fa pensar; fa actuar, focalitzant l'enemic en una direcció esbiaixada: la guerra nuclear, la SIDA, l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19. No hi ha altre enemic ni res més en què pensar quan la por davant d'aquestes amenaces arriba a l'interior de l'home. No hi ha temps per pensar, ja pensarem després, ara cal actuar. Així és com la por a què el poder sotmet els desapoderats li retribueix el més gran dels beneficis: anul·la el pensament. No diré res que no sabem: el poder es manté com a poder perquè els desapoderats no pensen més. Mentre els homes i les dones tinguin pors, temors i paüres, mai focalitzaran adequadament el poder com a enemic i font del seu malestar.

Eren invencions la guerra nuclear, la SIDA, la degradació de l'ozó, el canvi climàtic, la covid-19? No, molt segurament no. Però aquí la cosa no va realment de la veracitat o no d'aquests suposats enemics, no és pas aquesta l'arrel de la qüestió. El nucli de la qüestió no és en cap cas la veracitat; és el control sobre què s'ha de pensar i què no. Des de fa anys, la immensa majoria dels meus alumnes són ferms i actius gladiadors contra el canvi climàtic -la qual cosa pot dir molt de la seva bona voluntat; però puc assegurar que gairebé cap d'ells inverteix les seves energies de joventut a transformar i millorar aspectes fonamentals en una societat avançada de benestar: l'educació, la política o el rigor en la informació. Pel poder mateix, sempre tan poc visible, han estat educats per a convertir-se en no lectors, en menysprear el coneixement i el creixement intel·lectual si no és en alguna parcel·la professional inocua per a simplement guanyar diners, en convertir-se en apolítics -perquè la política és una estafa-, educats en la postveritat i dèbils davant una allau d'informació que no saben discernir fins a quin punt han de digerir. Éssers humans així, per molt gladiadors benvolents que siguin del canvi climàtic, no tenen cap possibilitat de deixar d'estar sotmesos al poder i a la seva manipulació.

La guerra nuclear passa; el SIDA es cura; l'ozó es regenera; el canvi climàtic serà superat; la covid-19 serà vacunada. Però l'esclavitud del no-pensar, sota la cadena d'amenaces, se solidifica i persevera en gregarismes denigrants. Sap ben bé el poder que no hi ha apocalipsis; però els desapoderats mai no ho han de saber. El poder coneix a la perfecció quan i com ha d'aparèixer una nova plaga; els mitjans de comunicació -que són estris del poder- decidiran què ens ha d'ocupar properament. Exageraran, mentiran, ocultaran dades, en faran aparèixer del no-res, dissenyaran el problema o pseudoproblema fins a aquella magnitud que considerin l'apropiada per a què ella, la por, torni a regnar. Perquè, cap a què dirigirien llur mirada els homes i les dones si no visquessin amb pors? L'enginyeria social amb què el poder es manté com a tal ha de promoure també i sobretot la ridiculització primer i la persecució després, si és que cal, dels qui, a cegues, mirin d'obrir una escletxa en aquest cel tan encapotat: són conspiranoics. Per què l'ús d'aquest neologisme i per què no els anomenen, potser més senzillament i per exemple, conspiradors? Perquè al conspirador, la raó del qual no és sospitosa d'estar necessàriament afeblida, algú podria considerar-lo digne de ser escoltat en algun moment. En canvi, al conspiranoic no paga la pena escoltar-lo: no és tracta d'un conspirador, només és un trastornat, un malalt.

Sísif i Ganímedes

La saviesa més antiga vol que no oblidem ni el còlera ni tampoc els capricis de Zeus. Narra Homer que, per algun motiu que no ens és del tot conegut -potser per haver descobert que havia estat Zeus qui havia raptat Egina, potser per un ús pervers de la seva gran astúcia-, Zeus va condemnar Sísif, rei de Corint i lluitador incansable, al més humiliant i esgotador dels càstigs: arrossegar amb els seus braços una pedra colossal fins el cim d'un costerut turó de l'inframon. Quan, ja a prop del cim, Sísif era a punt d'aconseguir-ho, la feixuga pedra rodolava de nou cap a baix, cap a la falda del turó, i Sísif descendia novament per tornar-la a pujar. Tanmateix, Zeus mai no permet que Sísif aconsegueixi dur la pedra fins al cim, i el condemna eternament a la mateixa operació. Sísif lluita, hi posa sempre més esforç, resisteix sempre la seva ànima humana; però Zeus, que té un gran poder i és implacable, no té pietat: sense que suposi cap esforç per a ell, maleeix Sísif i constreny el seu esperit a repetir una vegada i una altra el seu gran sacrifici. El mite de Sísif -títol també del celebèrrim assaig de Camus-, expressa prou bé la lectura existencialista de la realitat humana: la vida està desprovista de sentit, el rerefons que oculta l'escenari de la vida dels homes i les dones no és altra cosa que un absurd quefer. La vida no ens duu enlloc, si no és a ser condemnats a pujar pedres i tornar-les a pujar.

Malgrat tot, en el cor de Zeus, els capricis són tan punyents com el seu còlera. Narra Homer que Zeus es va enamorar de Ganímedes, fill del rei Tros de Troia i de la nimfa Cal·lírroe. Ganímedes, que duia una vida relaxada i que era jove i no encara un guerrer, pasturava un dia els ramats del seu pare, a prop de la ciutat, quan Zeus el va raptar i se'l va endur als palaus de l'Olimp. Tot i que Ganímedes no havia fet mai encara res lloable ni susceptible dels favors del déu, l'enamorament de Zeus esdevingué fervorós i donat a tota mena d'afalagaments, carantoines i moixaines. Allà a l'Olimp, Ganímedes era el catamita de Zeus; i quan els déus es reunien en assemblea, sigui per oci o qüestions divines, el jove servia a la copa del déu el nèctar i l'ambrosia, mentre que Hebe, la deessa de la joventut que havia estat desplaçada en aquesta tasca, i Hera, l'esposa de Zeus, sentien créixer dins seu tant la ira envers el seu amfitrió com la gelosia cap al vailet. Quan Tros, el rei de Troia, implorava Zeus que li tornés el fill, el déu li envià, en compensació, dos cavalls divins que podien galopar per sobre de les aigües. Tu, Tros, que ja saps el preu d'un fill, galopa dret sobre les aigües!

L'home Sísif sua, té el cos adolorit, l'anima buidada, no perd l'esperança, pobre, tot i saber el designi i el còlera de Zeus; l'afortunat vailet, Ganímedes, té la pell fina, el cos satisfet, l'ànima esplèndida, no sap què és la vertadera esperança, gaudint com gaudeix de les delícies dels cels. L'home Sísif sent la seva soledat al mig de l'Hades, els vents que envolten la muntanya, entre els roquissars rellisquen els seus peus; Ganímedes el vailet, somriu cofoi pel beneplàcit de tots els déus, olora perfums empiris, entre núvols de maduixa desplaça el seu cos. Segurament, aquest és el destí de tots dos: per a un, la tortura; per a l'altre, el plaer. Vana és la pregunta pel sentit del destí i per les giragonses a la ment d'aquells qui, en trons d'or i de plata, habiten les alçades de l'Olimp i assenyalen amb el dit.

Però estarem d'acord que l'eternitat és bastant llarga. El temps va carregat de malícia i carregat de bondat. A mesura que transcorri l'eternitat, entre badalls, les copes d'ivori dels déus seran per a Ganímedes com gots de terrissa, ja no més resplendents que els atuells de fang de les mestresses de Troia; i els núvols de maduixa, o de préssec, o de mora, ja no li semblaran més preuats que la foscor de la nit que envaeix les terres on viuen els homes. A mesura que transcorri l'eternitat, entre becaines, el nèctar caigut dins de la copa serà per a Zeus com qualsevol aigua de qualsevol font; i la pell fina de Ganímedes no li semblarà més valuosa que la carn endurida d'un porc senglar. Només els badalls i les becaines ompliran els seus cors. I, en canvi, què li espera a Sísif en el seu càstig sense fi? A mesura que transcorri l'eternitat, entre somnis, la pedra feixuga serà per a ell com l'esperit de les papallones, que s'enlaira en colors a l'espai; i el pendent del tossal, sempre tan feréstec i tan pertinaç, no li semblarà més agrest que una platja de sorra blanca a la vora del mar. Són només els somnis allò que omplirà el seu cor. Aquesta és l'altra saviesa, la de l'eternitat: per a Ganímedes i Zeus badalls i becaines; i per a Sísif, somnis, molts somnis de colors que no saben esvair-se.