dilluns, 12 de juliol de 2010

Lorddarlingtons i pétains

James Ivory, basant-se en la novel·la de Kazuo Ishiguro, retrata a "El que queda del dia" (1993) com la corona britànica va haver de patir les maquinacions polítiques que el seu ciutadà Lord Darlington va dur a terme tot col·laborant amb els nobles alemanys i la cúpula nazi abans de la segona guerra mundial. El general francès Philippe Pétain, cap visible de tot el règim de Vichy, va ser condemnat a mort el 1945 acusat també de col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi; la pena de mort li va ser commutada per la cadena perpètua, i mesos abans de la seva mort, per problemes de salut, va ser tret de la presó i dut a una residència on, a la fi, va morir sota l'estigma de traïdor a la pàtria. No ens enganyem: de col·laboracionistes, traïdors, trinxeraires i titelles tots els països n'han tingut alguna dosi, i per tant, es pot dir que es tracta d'un fenomen universal que delata la volubilitat i feblesa de l'espècie humana. Àdhuc Jesús de Natzaret, tot un fill d'un Déu, va tenir el seu traidoret particular que, com no podia ser d'altra manera, va acabar penjat d'una figuera solitària.
.
Tanmateix, mereix especial atenció la casuística que ofereix la nació catalana. Degut potser a la seva mil·lenària tradició grecofenícia de comerciants, canvistes, usurers, buscadors de tresors i tecnòcrates de la crematística, el cert és que ha estat tan gran la munió de traïdors que ha xopat sempre el poble català que la pròpia paraula 'traïdor', per excessivament general o universal, o per poc adequada a l'hàbit i el costum catalans, ha estat reforçada per un altre brot semàntic: botifler. Si bé els col·laboracionistes d'arreu del món sempre foren individus puntuals a qui el poble va acabar menyspreant i arraconant, el botifler català podria arribar a definir-se com una part homogènia del corpus popular a la que algún o altre membre de totes les famílies catalanes hi ha contribuït amb poca vergonya i assenyada impunitat. El botifler català ha esdevingut un club; un club transversal de col·laboracionistes amb l'enemic de la seva terra al que s'ha acceptat plenament com a perversió inevitable d'una història comuna dedicada a les virtuts de l'oci i del negoci.
.
Una anàlisi freudiana de la psicosi botiflera seria extensa i intempestiva. Però, a mode de pinzellada, són diversos els motius, conscients o inconscients, que viatgen per la ment traïdora del botifler o botiflera: por a l'enemic, conformisme, interès pecuniari personal, esquizofrènia sentimental, ignorància d'identitat, manca de personalitat, debilitat o innocència publicitària, practicitat alienadora, i d'altres. Tanmateix, com tota psicosi, el botiflerisme es diagnostica per un tret fonamental: la incapacitat individual per a reconèixer la seva dualitat, el seu trencament o escapçament, la seva bipolaritat; i com a tota psicosi, si algun cop el botifler és capaç d'identificar-la, la cobreix de justificacions que sonen a políticament correctes, com ara universalitat, riquesa identitària, federalisme psíquic o, en el pitjor dels casos, la buidor nihilista i demagògica del discurs de la ciutadania del món.
.
El que és realment sorprenent, fent ara de sociòlegs, és que un país i una nació com Catalunya hagi pogut sobreviure mil·lenàriament a tot aquest immens reguitzell de lorddarlingtons i pétains. Lorddarlingtons i pétains que, gràcies al tarannà integrador i democràtic dels catalans que no practiquen l'autofàgia, poden viure com a persones i conformar part del teixit nacional sense massa més consideracions que articles com aquest, quan, de fet, en altres comunitats nacionals, malauradament, haurien estat perseguits i injuriats. Doncs sí, és sorprenent l'esmentada supervivència: si tot organisme viu és fruit d'un equilibri exacte de les parts que el conformen, haurem de concloure que la força i la voluntat que al capdavall han hagut de compensar la psicosi negadora del botiflerisme, il·lustrat o no, com són les forces positives i identitàries dels catalans no duals, dels catalans ferms davant l'usureria política i dels catalans enamorats de la seva naturalesa gens ambigua, han hagut de ser tan punyents, tan excelses i tan èpiques que no podem fer altra cosa que felicitar-los i encoratjar-los a resistir a tan grans despropòsits polítics, morals i mentals.