La saviesa més antiga vol que no oblidem ni el còlera ni tampoc els capricis de Zeus. Narra Homer que, per algun motiu que no ens és del tot conegut -potser per haver descobert que havia estat Zeus qui havia raptat Egina, potser per un ús pervers de la seva gran astúcia-, Zeus va condemnar Sísif, rei de Corint i lluitador incansable, al més humiliant i esgotador dels càstigs: arrossegar amb els seus braços una pedra colossal fins el cim d'un costerut turó de l'inframon. Quan, ja a prop del cim, Sísif era a punt d'aconseguir-ho, la feixuga pedra rodolava de nou cap a baix, cap a la falda del turó, i Sísif descendia novament per tornar-la a pujar. Tanmateix, Zeus mai no permet que Sísif aconsegueixi dur la pedra fins al cim, i el condemna eternament a la mateixa operació. Sísif lluita, hi posa sempre més esforç, resisteix sempre la seva ànima humana; però Zeus, que té un gran poder i és implacable, no té pietat: sense que suposi cap esforç per a ell, maleeix Sísif i constreny el seu esperit a repetir una vegada i una altra el seu gran sacrifici. El mite de Sísif -títol també del celebèrrim assaig de Camus-, expressa prou bé la lectura existencialista de la realitat humana: la vida està desprovista de sentit, el rerefons que oculta l'escenari de la vida dels homes i les dones no és altra cosa que un absurd quefer. La vida no ens duu enlloc, si no és a ser condemnats a pujar pedres i tornar-les a pujar.
Malgrat tot, en el cor de Zeus, els capricis són tan punyents com el seu còlera. Narra Homer que Zeus es va enamorar de Ganímedes, fill del rei Tros de Troia i de la nimfa Cal·lírroe. Ganímedes, que duia una vida relaxada i que era jove i no encara un guerrer, pasturava un dia els ramats del seu pare, a prop de la ciutat, quan Zeus el va raptar i se'l va endur als palaus de l'Olimp. Tot i que Ganímedes no havia fet mai encara res lloable ni susceptible dels favors del déu, l'enamorament de Zeus esdevingué fervorós i donat a tota mena d'afalagaments, carantoines i moixaines. Allà a l'Olimp, Ganímedes era el catamita de Zeus; i quan els déus es reunien en assemblea, sigui per oci o qüestions divines, el jove servia a la copa del déu el nèctar i l'ambrosia, mentre que Hebe, la deessa de la joventut que havia estat desplaçada en aquesta tasca, i Hera, l'esposa de Zeus, sentien créixer dins seu tant la ira envers el seu amfitrió com la gelosia cap al vailet. Quan Tros, el rei de Troia, implorava Zeus que li tornés el fill, el déu li envià, en compensació, dos cavalls divins que podien galopar per sobre de les aigües. Tu, Tros, que ja saps el preu d'un fill, galopa dret sobre les aigües!
L'home Sísif sua, té el cos adolorit, l'anima buidada, no perd l'esperança, pobre, tot i saber el designi i el còlera de Zeus; l'afortunat vailet, Ganímedes, té la pell fina, el cos satisfet, l'ànima esplèndida, no sap què és la vertadera esperança, gaudint com gaudeix de les delícies dels cels. L'home Sísif sent la seva soledat al mig de l'Hades, els vents que envolten la muntanya, entre els roquissars rellisquen els seus peus; Ganímedes el vailet, somriu cofoi pel beneplàcit de tots els déus, olora perfums empiris, entre núvols de maduixa desplaça el seu cos. Segurament, aquest és el destí de tots dos: per a un, la tortura; per a l'altre, el plaer. Vana és la pregunta pel sentit del destí i per les giragonses a la ment d'aquells qui, en trons d'or i de plata, habiten les alçades de l'Olimp i assenyalen amb el dit.
Però estarem d'acord que l'eternitat és bastant llarga. El temps va carregat de malícia i carregat de bondat. A mesura que transcorri l'eternitat, entre badalls, les copes d'ivori dels déus seran per a Ganímedes com gots de terrissa, ja no més resplendents que els atuells de fang de les mestresses de Troia; i els núvols de maduixa, o de préssec, o de mora, ja no li semblaran més preuats que la foscor de la nit que envaeix les terres on viuen els homes. A mesura que transcorri l'eternitat, entre becaines, el nèctar caigut dins de la copa serà per a Zeus com qualsevol aigua de qualsevol font; i la pell fina de Ganímedes no li semblarà més valuosa que la carn endurida d'un porc senglar. Només els badalls i les becaines ompliran els seus cors. I, en canvi, què li espera a Sísif en el seu càstig sense fi? A mesura que transcorri l'eternitat, entre somnis, la pedra feixuga serà per a ell com l'esperit de les papallones, que s'enlaira en colors a l'espai; i el pendent del tossal, sempre tan feréstec i tan pertinaç, no li semblarà més agrest que una platja de sorra blanca a la vora del mar. Són només els somnis allò que omplirà el seu cor. Aquesta és l'altra saviesa, la de l'eternitat: per a Ganímedes i Zeus badalls i becaines; i per a Sísif, somnis, molts somnis de colors que no saben esvair-se.
Malgrat tot, en el cor de Zeus, els capricis són tan punyents com el seu còlera. Narra Homer que Zeus es va enamorar de Ganímedes, fill del rei Tros de Troia i de la nimfa Cal·lírroe. Ganímedes, que duia una vida relaxada i que era jove i no encara un guerrer, pasturava un dia els ramats del seu pare, a prop de la ciutat, quan Zeus el va raptar i se'l va endur als palaus de l'Olimp. Tot i que Ganímedes no havia fet mai encara res lloable ni susceptible dels favors del déu, l'enamorament de Zeus esdevingué fervorós i donat a tota mena d'afalagaments, carantoines i moixaines. Allà a l'Olimp, Ganímedes era el catamita de Zeus; i quan els déus es reunien en assemblea, sigui per oci o qüestions divines, el jove servia a la copa del déu el nèctar i l'ambrosia, mentre que Hebe, la deessa de la joventut que havia estat desplaçada en aquesta tasca, i Hera, l'esposa de Zeus, sentien créixer dins seu tant la ira envers el seu amfitrió com la gelosia cap al vailet. Quan Tros, el rei de Troia, implorava Zeus que li tornés el fill, el déu li envià, en compensació, dos cavalls divins que podien galopar per sobre de les aigües. Tu, Tros, que ja saps el preu d'un fill, galopa dret sobre les aigües!
L'home Sísif sua, té el cos adolorit, l'anima buidada, no perd l'esperança, pobre, tot i saber el designi i el còlera de Zeus; l'afortunat vailet, Ganímedes, té la pell fina, el cos satisfet, l'ànima esplèndida, no sap què és la vertadera esperança, gaudint com gaudeix de les delícies dels cels. L'home Sísif sent la seva soledat al mig de l'Hades, els vents que envolten la muntanya, entre els roquissars rellisquen els seus peus; Ganímedes el vailet, somriu cofoi pel beneplàcit de tots els déus, olora perfums empiris, entre núvols de maduixa desplaça el seu cos. Segurament, aquest és el destí de tots dos: per a un, la tortura; per a l'altre, el plaer. Vana és la pregunta pel sentit del destí i per les giragonses a la ment d'aquells qui, en trons d'or i de plata, habiten les alçades de l'Olimp i assenyalen amb el dit.
Però estarem d'acord que l'eternitat és bastant llarga. El temps va carregat de malícia i carregat de bondat. A mesura que transcorri l'eternitat, entre badalls, les copes d'ivori dels déus seran per a Ganímedes com gots de terrissa, ja no més resplendents que els atuells de fang de les mestresses de Troia; i els núvols de maduixa, o de préssec, o de mora, ja no li semblaran més preuats que la foscor de la nit que envaeix les terres on viuen els homes. A mesura que transcorri l'eternitat, entre becaines, el nèctar caigut dins de la copa serà per a Zeus com qualsevol aigua de qualsevol font; i la pell fina de Ganímedes no li semblarà més valuosa que la carn endurida d'un porc senglar. Només els badalls i les becaines ompliran els seus cors. I, en canvi, què li espera a Sísif en el seu càstig sense fi? A mesura que transcorri l'eternitat, entre somnis, la pedra feixuga serà per a ell com l'esperit de les papallones, que s'enlaira en colors a l'espai; i el pendent del tossal, sempre tan feréstec i tan pertinaç, no li semblarà més agrest que una platja de sorra blanca a la vora del mar. Són només els somnis allò que omplirà el seu cor. Aquesta és l'altra saviesa, la de l'eternitat: per a Ganímedes i Zeus badalls i becaines; i per a Sísif, somnis, molts somnis de colors que no saben esvair-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada