Una manera de matar el missatger

Sòcrates d'Atenes tenia una interessant teoria que ha acabat sent anomenada intel·lectualisme moral. Resulta que, per a Sòcrates, no hi ha manera d'assolir una societat justa, basada en el Bé, si no és dóna prèviament un procés cognoscitiu en cadascun dels ciutadans que conformen la comunitat. En altres paraules, que, per exemple, hom no pot fer el bé si prèviament no coneix què és la bondat, que hom no pot ser just si no s'ha conegut abans què és la justicia, o que ningú no pot ser pietós si desconeix què és la pietat. De la qual cosa se'n dedueix que el fonament de tot fer i de tot ser amb rectitud no és altre que un previ conèixer. El coneixement, la cultura, l'estudi, la filosofia, la recerca de la veritat, la ciència, i l'actitud amorosa respecte al saber són la base de tota virtut moral. No podem esperar virtuts morals si no hi ha hagut abans virtut cognoscitiva, de manera que una societat sense virtuts morals ve donada, necessàriament, per una clara mancança educativa.

.

Diuen ara que són temps de corrupció política. Tota corrupció, política o no, és una mena de crim, una varietat de la multiplicitat de maneres d'actuar sense rectitud. Davant de l'actual devessall de conductes d'aquesta mena, els ciutadans s'enutgen i reclamen justícia. Però el fet que deixaria impàvid Sòcrates és, precisament, el que és sorprenent en la sorpresa general. Ens diria l'atenenc que ningú s'hauria de sorprendre d'aquestes corruptes actuacions, i qualsevol altra acció criminal, si fem una ullada als fonaments educatius globals de la nostra societat: utilitarisme desmesurat basat en una sobrevaloració del diner, adoració a les conductes pràctiques fàcils per davant de les que demanen esforç, lectures de xirigota i bestsellers de pixarrí, desvaloració social de la figura del professor i idolatria de l'èxit de futbolistes i estrelles de no sé què, admiració per a aquell qui copula cinc vegades setmanals i riures continguts per a qui es passa cinc dies setmanals a la biblioteca, banda horària magnífica per a programes televisius farcits de personatges que tot just saben escriure, plans d'estudi que fan pena de veure impulsats per polítics que fan pena de veure, superficialitat rotunda en comptes de profunditat no ingènua, en definitiva, un xup xup global que entra a totes les cases i a tots els caps, un xup xup que impregna tots els valors socials, una incultura generalitzada que és vista amb despreocupació i tolerància i felicitat. Que no, que no, que Sòcrates diria que podem estar ben contents de la corrupció que tenim i el crim registrat. Els ciutadans demanen justícia, i amb prou feines no coneixen ni què és.

.

Però aquí, si els professors es queixen de moltes coses, no passa res; si les universitats van malament, no és el nostre problema; si mor un esportista és el final d'un heroi, i si mor un científic o un escriptor, canviem de canal; si posen bombes ens indignem, però ningú sap res d'història, simplement és l'eix del mal; ens manifestem per prestacions socials, a veure si podem treballar menys i guanyar més, però ningú no es manifesta per la ridícula taxa de subvencions a la investigació i al coneixement; daltabaix per la prohibició del 2 x 1, oïdes sordes i mudes davant les poques oportunitats d'escriptors i investigadors novells; visca els homes que no estimaven les dones i a l'estant, podrint-se i ple de pols, un important tractat sobre els orígens del fonamentalisme; mil oportunitats per a millorar el cos, cap interès en millorar el cap, o millor dit, la ment. I l'amic Sòcrates diria: però de què collons us queixeu els ciutadans? De la corrupció? Sou els primers en fomentar-la, perquè si robes tindràs més facilitat per a gaudir d'això que tots vosaltres mateixos venereu.

.

El pobre deixeble de Sòcrates, Aristocles, més conegut com a Plató, també es quedaria de pedra. El pobre il·lús va arribar a dir que només té dret a manar el savi, o sigui: el que sap, el que coneix, i per tant el que pot fer realment el Bé. Va escriure La república, el seu famós diàleg on es posen les pedres d'una ciutat ideal, entre d'altres coses, no corrupta, però, qui es preocupa de llegir-la? Se l'ha anomenada la primera utopia de la història (ou en grec significa no, tópos significa lloc, és a dir utopia significa no-lloc, és a dir que no es troba enlloc). Evidentment que no es troba enlloc, no podria ser d'altra manera, perquè coses com la seva República fan que els ciutadans arrufin el nas i diguin que prefereixen sortir de compres. I, en fi, allí estan, tots dos, el senyor Sòcrates i el senyor Plató, atònits i mirant-nos com volen dir: ciutadans, deixeu-vos de demanar justícia, presons i venjances legals i comenceu a conrear una mica l'esperit, perquè el problema no són els corruptes, sinó la ignorància que s'escampa arreu.

Sobre viatjants i pindolaires

Un cop acabada la guerra de Troia, en la boira del temps, Odisseu emprèn el viatge de tornada a Ítaca. Homer ho explica com una autèntica aventura del gènere del nóstos, és a dir: el viatge de retorn a allò que es va deixar enrere, a allò que no s'oblida, a allò que dóna sentit a la nostra vida, a casa nostra. Odisseu troba obstacles que van retardant el seu somni anhelat: passa per Esqueria dels feacis, i allí explica que des que va sortir de Troia, ha hagut de visitar les terres dels cicons, dels lotòfags i els cíclops; van trepitjar l'illa d'Eolos, el país dels lestrigons, l'illa de Cal·lipso, l'illa de Circe, i d'allí, navegaren fins als cimeris, i després va haver de baixar als inferns, a l'Hades, que no és poca cosa. Però després encara va haver de no caure en els paranys de les Sirenes, fugir d'Escil·la i Caribdis, i deixar enrere l'illa d'Helios. Tota una aventura, un autèntic viatge. El viatge dels viatges, el primer viatge de la Humanitat, el viatge modèlic per a sempre. L'any 2000, els germans Coen van presentar al públic el film O Brother!, i Anthony Minghella, tres anys després, Cold Mountain: ambdues obres viuen de la inspiració en Homer, i es revitalitza en un cinema d'actualitat aquest gènere homèric.

.

Goethe, el gran geni alemany, el gran exponent de la literatura europea, emprèn el seu viatge a Itàlia al setembre de 1786, fugint de la vida fatigosa i plena d'avorrits formalismes de la cort de Weimar. És un viatge que havia de durar dos anys i que acabà esdevenint un mirall de formació i iniciació personals per a tots els astres de la literatura europea: Byron, Shelley, Stendhal, Ruskin, Keats, Heinse i un llarg etcètera. Pam a pam, vall a vall, riu a riu, poble a poble, Goethe va anar desgranant l'aventura de l'home que surt de la seva vida i s'enfronta al flux del desconegut, i així reconeix, en una dèria nòmada, els paratges més recòndits, celebrant un ideal de vida cognoscitiva, de plaers mundans, de trobada intercultural, d'experiència vital i de plenitud espiritual i artística. El seu viatge no té cap altre motiu que el viatge mateix: no anhela un destí, una fita, un lloc d'arribada, sinó que entén l'essència del viatge com a un pur traslladar-se, com a pura aventura, com a treball anímic d'omplir un anecdotari, unes experiències. La grandesa del seu viatge, com el d'Homer, no és altra que el culte a l'antisedentarisme, explicitat a través d'un fer camí que no hem de comprendre com un arribar. De fet, quan Odisseu arriba a Ítaca, hi arriba disfressat i la major part del seu retrobament amb la seva terra estimada només pot entendre's com un encara no ser-hi en tant que la disfressa ve a al·legar que l'autèntic Odisseu encara està ocult a la mirada dels altres: sí, hi és, però encara com a viatjant.

.

Tinc coneguts i amics que, en l'actualitat, diuen que viatgen molt. La qual cosa vol dir, en la majoria del casos, que adquireixen un bitllet d'avió on podran anar ben asseguts mentre els serveixen alguns àpats de caràcter plasticoide. Volen unes poques hores, durant les quals, si poden, aprofitaran per dormir, i si no els surt de natural, és possible que duguin a sobre alguna píndola inductora del son, no fos cas que perdessin el temps veient núvols, patint turbulències o preguntant-se què ha estat aquest catacrec que ha fet la màquina. Dormiran plàcidament, perquè han pagat unes senyoretes que els estaran vetllant com a àngels de la guàrdia, i si necessiten un glopet d'aigua, o alguna altra pindoleta contra un lleu mal de cap, o un refrigeri reparador, el tindran sense haver-se de deslliurar d'un cinturó que els atrapa en la seva optativa immobilitat. Quan despertaran del son, preguntaran si falta molt per arribar, perqué el camí se'ls està fent llarg. En fi, són uns viatgers professionals; i si algun d'ells se sent orgullós d'aquesta professionalitat, és molt probable que ens recomani fins i tot fer-nos una assegurança. No cal dir que el somni d'aquests viatjants encara és ficció però els excita moltíssim: el trasllat mitjançant descomposició i recomposició de partícules.

.

Ja no ens importa el fer camí. O potser sí que ens importa, però ens l'han robat. El camí s'ha convertit en un tràmit, en un obstacle en si mateix, en la part indesitjable del viatge mateix, quanta contradicció. El camí s'ha convertit en una morfina. Només es desitja l'arribada, aquella ciutat, aquell hotel, aquell afer, aquell amor. Ja només es té en compte l'aquí i l'allà, sense fer cap mena de cas al d'aqui a allà. Fins i tot, hi ha uns establiments que una vegada estàs allà, et programen l'amunt i avall, per tal de no haver de pensar, per tal de no haver d'esforçar-se ni preguntar. Quatre dies d'hotel, molt bo, gran menjar, grans piscines, quatre sortides a unes piràmides, uns temples o algun volcà, i cap a casa, el més ràpid possible, amb la píndola si pot ser. Poden ser moltes coses, no ho dubto, però si alguna cosa realment no són aquests establiments és agències de viatges. I ja és trist que els professionals del viatges no vinguin a saber què és realment un viatge. Però ens ho hem de dir: viatjar és retrobar-se cadascú amb el seus passos, parar-se a cada entorn, mirar de fit a fit aquell arbre que no tenim al jardí, i sobretot, ser ben conscients que no hi ha arribada, que no hi ha fi. Goethe ens diria: no viatjo a Roma, viatjo cap a Roma.

Mutatis mutandis

Com és ben conegut, fou Heràclit d'Efes. al segle VI a.C., qui va dir que tot passa i que res queda ni es manté. Després, va tornar a reafirmar el mateix pensament dient que mai no podrem banyar-nos dos cops en el mateix riu. Darrera d'aquestes idees hi havia la ferma convicció que en aquest món en què vivim, aquest estimat univers nostre, res hi ha que no sigui naixement i mort, res hi ha que no sigui primer una guspira d'existència i, uns instants després, un silenci etern, tal i com quan calla per a sempre la flama de l'espelma. Tot és un rierol d'esdeveniments que flueixen fins a la mar del que una vegada va passar. Tot és un ser i després un no-ser, tot un sí i després un no, tot és una cosa que no es repetirà i la única eternitat que s'albira és un canvi continu que mai se sent esgotat. Som i no tornarem a ser.

.

Pero tot això a les pedres no les afecta. Perquè ocorre que el fet que l'ésser humà, cadascun de nosaltres, siguem els únics éssers que tinguem consciència d'aquesta gran veritat d'Heràclit, converteix la nostra existència en una existència per a la mort. Saber que no només els estels tindran un final sinó que la nostra pròpia vida està condemnada a aquell etern silenci, saber tot això, dic, és, d'alguna manera, la tragèdia humana. Podem dir que el canvi etern no és tràgic en si: fins i tot estem segurs que aquesta inalterable mutació és font de la màxima bellesa; però saber el canvi etern és el que ens transforma en éssers que poden visualitzar un horitzó definitiu. Vell es fa el cos, es panseix, emprèn el cami de la desintegració, cèl·lula a cèl·lula, àtom a àtom, sense poder demanar una pausa relaxant; i la nostra ànima, l'observadora i nostàlgica, va sent conscient d'aquest enemic que és el temps que se'ns dóna. I amb el nostre cos, tot allò que ens envolta ha de seguir el mateix caminoi: malgrat que cadascun dels objectes que veiem ens semblen un preciós present, la veritat és que també es denigren, es perverteixen obstinadament, es degraden, es corquen, es desfan, es dilueixen i es descomposen a un nivell microscòpic que només el pas del temps ens deixarà poder copsar amb tota la seva magnitud.

.

Des d'una mirada científica ens referim a aquesta gran veritat d'Heràclit com a la teoria del caos: tota cosa que té una estructura, un ordre intern, tendeix a desestructurar-se i a desordenar-se. Diem que tota estructura pateix un augment d'entropia. Un gerro, que és una estructura ordenada, pot caure i trencar-se en mil bocins, però mil bocins no poden convertir-se per les pròpies lleis naturals en un gerro. Per a què això passi hem de prendre els mil bocins i tornar-los a recomposar: però per a poder fer això hem de gastar energia i aquesta pèrdua d'energia nostra és pèrdua d'estructura i desordre de nou. Tot l'Univers sencer tendeix a augmentar el caos i l'entropia. I això és més o menys el que va voler dir Heràclit quan encara no tenia les paraules per a dir-ho.

.

No ho podem aturar. És una condemna. I, per tant, què s'amaga al darrera de tots els nostres somnis? Busquem l'amor per a sempre, busquem la immortalitat, busquem la seguretat en l'esdevenidor, busquem la salut inalterable, busquem una vida eterna en altres móns, en definitiva, sempre busquem poder dir-li al caos: atura't! Atura't un instant! Deixa'ns un moment d'eternitat! Que tot sigui immutable, que tot sigui quietud, pur ser sense mort, que tot sigui estàtic! Fes una excepció i que el que és pugui continuar sent! Són aquests els nostres somnis, els estats ideals, els grans referents inalterables, l'antídot a qualsevol mutació. I des d'aquí m'atreveixo a afirmar que, probablement, aquesta capacitat d'enfrontar-nos a l'essència heraclítea del món, sigui l'espurna de Divinitat que portem dins: com és possible que en un món on tot muta, fins i tot nosaltres mateixos, hi hagi aparegut el somni de la quietud? Només se m'ocorre, repeteixo, l'espurna de Divinitat. Tristesa divina, melangia sobrenatural, infelicitat humana.

Informe antropològic de pobles desapareguts

Ja fa temps que imparteixo classes d'Antropologia a la Universitat Africana de Iaoundé. És un honor pertànyer al cos pedagògic de la universitat de més renom del planeta Terra. Les possibilitats en Recerca i Investigació que s'hi donen són tantes i tan diverses que és per això que no és d'estranyar que en els últims tres-cents anys l'hegemonia científica i educativa de l'esmentada Universitat hagi estat certament aclaparadora. Ha estat una sort que tota la saviesa de la Humanitat s'hagi concentrat justament aquí, i per a mi ha estat una sort poder bescanviar impressions al llarg de la meva carrera amb els antropòlegs més curosos i enginyosos que aquesta gloriosa època ha donat. La meva tasca docent ha estat molt extensa, polifacètica i fructífera, i la dono com a bona i satisfactòria. He estudiat des de la psicologia funerària als principis de l'era cristiana fins a les actituds teòfobes pròpies de principis del s. XXIII. Des de la moda a la baixa Edat Mitjana fins als nous hàbits de vida que va produir la telekinèsia generalitzada al s. XXV. Aquesta vida meva dedicada a conèixer i interpretar la raça humana al llarg de tots els temps m'ha fet sentit ple i feliç amb mi mateix.

.

Malgrat tot, el passat octubre de 2837, vaig impartir una conferència que em va convèncer, com algun altre cop havia pensat, que res m'ha sorprès més que l'estudi d'una societat bàrbara que va aparèixer al sud d'Europa en el tombant entre els segles XX i XXI, quan arreu es va donar una conversió tecnològica que es considera la frontera entre l'Edat Contemporània i l'Edat Antiga. Un segle XXI en què es van posar les bases d'un nou model d'Humanitat, just aquell model somiat des de l'antigor: justícia social, tecnologia limitada a la correcció ètica, saviesa política, ciència per a la ciutadania, control efectiu del medi ambient i un llarg etcètera. D'acord: només n'eren les beceroles, uns primers passos indecisos, plens de defectes funcionals. Però el canvi de mentalitat va despertar una nova consciència que ens ha dut fins als nostres dies de cultura interplanetària. Però, repeteixo, tot i així no puc deixar de pensar com és possible que enmig d'aquesta època de canvi i d'evolució tan positives pogués tenir cabuda en el món una societat de caràcter bàrbar com la que, com a estudiós, mai deixa de sorprendre'm.

.

Era una societat l'espectacle preferit de la qual era el suplici fins a la mort d'uns braus als que els clavaven banderoles mentre la multitud babejava i aplaudia. El símbol nacional era un brau, se suposa que escenificava el proper que haurien de matar. Hi ha constància escrita que també se celebraven festes tot llençant cabres i bocs des d'un campanari. El cant de suport dels seguidors d'un esport que es practicava contra un altre rival era "A por ellos!". Registrem també aquests crits de suport entre les tribus germàniques del segle IV contra els exèrcits romans. Anomenàven també aquesta selecció esportiva "La roja" per tal de lliurar tribut al color de la sang. Àdhuc hi havia un club que es feia dir 'galàctic' que produïa la mofa i l'estupefacció als europeus d'aquell temps. Hi havia un sistema de govern centralista que expoliava els pobles fronterers que no volien participar de tal barbàrie, als que sigui dit de pas, anomenaven terroristes i insolidaris. Hi havia acudits incomprensibles ara per a nosaltres on es mofaven dels pobles treballadors. Es vanagloriaven d'una picaresca basada en l'abús i la irresponsabilitat. Les baixes laborals fraudulentes eren l'ordre del dia. Hi havia universitats molt arcaiques que titllaven de públiques i que, no obstant eren d'un cost elevadíssim que anava tot a un fons perdut sospitós. El Director del Banc Estatal robava els diners i no passava res. El cap de tota la policia i la seguretat havia fugit sense problemes per robaments. El govern havia instaurat grups terroristes. Hi havia l'índex de delinqüència més elevat de l'Europa d'aquells temps. I el que em sembla curiós, com a antropòleg, és que els ciutadans ho trobaven normal i fins i tot, els semblava molt propi del seu tarannà i retornaven a sentir-se orgullosos de la seva picaresca. Hi havia uns grups, anomenats falangistes, de difícil comprensió històrica, que intentaven sabotejar referèndums democràtics. I per si no n'hi ha prou per a quedar-nos ben bé amb la boca oberta, s'han trobat unes inscripcions de la lírica popular on s'hi llegeix literalment: "La cabra, la cabra, la puta de la cabra, la madre que la parió, yo tenía una cabra y la muy puta se murió".

.

Han passat vuit segles i se'ns fa difícil de comprendre aquest estat de coses en una societat gairebé preinterplanetària. Però el cas és que, des d'un punt de vista antropològic, és una font d'estudis molt excitant per a poder saber més sobre les deficiències mentals transitòries en la genètica humana. Excavacions recents en aquell territori ens han proveït de cranis d'aquells antics pobladors que estan sent analitzats amb tecnologia gamma per tal de comprovar si hi havia irregularitats volumètriques de massa cerebral. Amb tecnologia d'alta fisió i reconstrucció hologràfica potser podrem reproduir un exemplar que tancarem a les gàbies de la Universitat. Això s'augura complicat. Però almenys no perdem l'esperança de trobar un cadàver ben conservat que podríem exposar al Museu de Prehistòria.

Les aventures d'en Lenoir

Quan el terror revolucionari va instal·lar-se a França, especialment a Paris, no només estaven sota greu amenaça molts dels prohoms francesos, sinó també tota la riquesa artística d'una de les nacions més prolífiques d'Europa. La massa revolucionària assaltava esglésies i palaus, i de manera vandàlica, assetjava i destruïa tot el llegat pictòric i escultòric de centúries i centúries sense cap mena de rubor. Fins i tot es profanaven cementiris on descansaven les despulles d'antigues personalitats de l'Antic Règim i s'estenia arreu la dèria de laïcitzar el nou status cultural: tota nova art havia d'estar desvinculada dels motius religiosos; i tota vella art que hi estigués vinculada, havia de ser destruïda fins a ésser pols. El 1791, davant d'aquesta onada de fervor destructiu, el propi Govern Revolucionari va designar Alexandre Lenoir en un nou càrrec que havia de dedicar tots els seus esforços a salvar, guarir, recuperar i preservar tot el patrimoni artístic que es trobava repartit aquí i allà per totes les esglésies i palaus de Paris. Se li va atorgar un gran magatzem a la vora mateix de la Sena i la feina que va fer mai podrem estar-li agraïts del tot.

.

Ve a tomb tot això perquè la meva imaginació perversa m'ha portat a somiar despert que en un futur proper assolava el nostre món literari actual una nova revolució francesa. La meva imaginació perversa m'ha portat a visionar que un munt d'hordes del terror literari assaltava les biblioteques i calava foc a cadascuna de les seves lleixes; m'ha portat a preveure que uns encaputxats fanàtics assetjaven les nostres editorials i amb unes monstruoses màquines feien miques qualsevol plana impresa; m'ha portat a fer-me present que els nous revolucionaris desallotjaven totes les llibreries i, acte seguit, emprenien la tasca d'endur-se'n tots els llibres al carrer on hi havia preparada una enorme foguera. I clar, no podia ser d'una altra manera, la meva perversa imaginació i un cert ego heroic m'han dut a contemplar la possibilitat que el Nou Govern Revolucionari feia de mi un nou Lenoir, i que posava a la meva disposició prop del Llobregat un gran magatzem on haurien d'anar a parar totes aquelles obres que la Humanitat vegés com a imprescindibles. El nou Lenoir i els seus ajudants recorrerien Barcelona a la recerca de la immortalitat.

.

La gran responsabilitat i alhora el gran mal de cap d'aquest nou Lenoir seria la discriminació. Com que tot no es pot salvar, s'hauria de buscar un criteri que decidís què mereix ser transportat al Magatzem de la Immortalitat i què no. El nou Lenoir desallotjaria la llibreria i, act seguit, es trobaria tot solitari davant de bilions de paraules, de frases, de volums, de misteris. Però com que el nou Lenoir sempre ha estat decidit es dirigiria sense pensar-s'ho massa cap a les lleixes més ocultes, aquelles que, en termes relatius, poca gent visita i així, encoratjat, aniria omplint un carretó de dimensions poc imaginables. Amb cura, amb amor, amb un tacte nostàlgic deixaria al carretó cadascun dels volums que toquessin les seves mans, i així, amb paciència i melangia aniria desplomant aquella llibreria. Una vegada buides totes les lleixes, el nou Lenoir i els seus sequaços anirien cap a la part de la llibreria on, amuntegats a piles monumentals, s'hi troben uns llibres que deurien de tenir molt èxit, perquè n'hi ha cents i cents d'exemplars. N'hi ha tants que dóna la impressió que la gent els agafava sense pensar-s'ho, com aquell que compra tovallons de paper al supermercat. Llibres gruixuts, incomençables i inacabables: catedrals, àngels, dimonis, codis, sectes secretes, reliquies, santsgrials, cavallers risibles, templaris, homes que no estimaven dones, i en fi, un llarg etcètera espantós, terrorífic, de pur esglai. El nou Lenoir es para i, esperançat, en pren un exemplar i l'obre just pel mig, a l'atzar. En llegeix una plana. Poques subordinades, diàlegs sense cap qualitat literària, vocabulari bàsic, pobres jocs verbals, inexistència de la metàfora, manca absoluta d'esperit poètic, pura consumició, desvinculació de la gran literatura. Un dels sequaços li diu que són llibres de transport metropolità, de sala d'espera, de platja; que són llibres preparats per a homogeneitzar, paulatinament, un exèrcit d'illetrats; bestsellers, diu; tones i tones de paper dedicades a seduir per la seva simplicitat els ciutadans, no fos cas que se'ls passés pel cap triar un llibre que els ensenyés, que els fes pensar, que els fes mes autònoms, més crítics, més rics. No fos cas que el gruix dels ciutadans es tornés lletrat. Bestsellers, torna a dir; subvencionats, preparats, massificats, promocionats. Escrits, diu el sequaç, sense cap altre interés que l'autor i l'editorial es facin milionaris.

.

El nou Lenoir tanca el llibre. Pregunta on és la sortida. I aixeca el braç i llença el llibre per sobre de les seves espatlles i el llibre vola i vola fins a caure al terra. El seu amor a tot volum imprès li prohibeix de calar-hi foc, però els deixa allí, exposats al seu destí, a les hordes revolucionàries, als llops. No hi cap tot al magatzem. I aleshores empeny una mica el carretó i es posa en marxa. Però s'atura. A dalt de tot del carretó hi sobresurt un exemplar dels Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. I va, i li dóna un petó.

Mira i no toquis

A mi, la bellesa sempre m'ha semblat una qüestió platònica: com si la bellesa fos quelcom autònom, etern, immutable i transcendent que es posa constantment en les coses, i que és així com aquestes coses es converteixen en coses belles o naixen com a tals. D'aquesta manera, gran part de la tradició estètica occidental sempre ha considerat una bona diferència entre els termes 'allò bell' i 'la bellesa': 'allò bell' és allò que en aquest món nostre sensible se'ns mostra portador de 'la bellesa' i 'la bellesa' és la idea més pura que tria coses del nostre món sensible per tal de poder-s'hi posar. Darrera d'aquesta concepció sempre s'hi amaga una dualitat de visions: d'una banda, la visió eufòrica i eròtica de què només els éssers humans són capaços de transgredir la concreció de les coses belles i enlairar-se fins a la simplicíssima idea de bellesa. D'altra banda, la visió tràgica i commovedora de la impossibilitat eterna de poder posseir plenament la bellesa: quan un s'aproxima o posseeix alguna cosa bella només es capaç de posseir 'allò bell', mentre que 'la bellesa' se'ns esmuny a cadascuna de les nostres abraçades. 'La bellesa' només pot ser copsada a un nivell intel·lectual, si es vol, o emotiu. Als sentits només els queda la baixesa d''allò bell'.

.

A mi, que sóc un home, la bellesa em sembla haver-se posat en el rostre femení. Un rostre bell que participa de la bellesa immutable, pot fer-me sentir un enorme desig de possessió sempre insatisfet. Un rostre bell femení pot convulsionar-me algun sentit intern emotiu, de diferent intensitat, fins dur-me al plor, en alguns casos. La possessió és sempre insatisfactòria per impossible. Es pot posseir o viure acompanyat d'allò bell, però per molt proper que ens sigui sempre deixa inassolible l'acaronament de la bellesa mateixa deslligada del propi rostre. És una experiència, com dèiem, eufòrica i eròtica, però al mateix temps, altament tràgica. Algun designi incomprensible ha volgut que no poguem anar més enllà de l'acaronament de la cosa bella i ens ha deixat vedat, d'aquesta manera, la bellesa.

.

És aquesta una experiència universal. El gran Goethe acaba el seu "Faust" amb les paraules: das Ewigweibliche zieht uns hinan, o sigui: l'etern femení ens eleva cap a dalt. El que ens eleva realment cap a dalt no és la contemplació d'un rostre bell, o de dos rostres bells, o de molts rostres bells, sinó la bellesa en si mateixa que s'ha posat en tots els rostres. Els rostres bells femenins només són els portadors d'allò que s'anhela i que és inabastable. Val a dir, que la immortal perspicàcia i la indiscutible genialitat de Goethe, presenta en la seva afirmació una lectura més planera, grollera fins i tot, molt més arrelada a aquest món sensualista: l'etern femení no només seria una captació de l'esperit sinó també del membre erectil masculí, i així la poesia vibrant de Goethe, amb tota la seva finesa, acaba unint l'ideal espiritual amb la voluptuositat sensual. Vet aquí tan ben representada la visió joiosa i eufòrica de l'ideal de la bellesa.

.

A 'La mort a Venècia' de Thomas Mann, trobem que el seu protagonista, Gustav von Aschenbach, un home d'alta sensibilitat i del qual no se'n coneix anteriorment cap mena de tendència homosexual ni pedòfila, s'enamora d'un vailet, en Tadzio. Aquest enamorament és un enamorament totalment prohibit a la seva època, immoral, pervers, inacceptable. Però aquest és un missatge planer del lector poc experimentat. Mann escriu amb elevació de l'esperit i el seu Gustav von Aschenbach no s'enamora realment d'un nen de rostre bell, sinó que s'enamora de la bellesa eterna, immutable i transcendent. Tota condemna del personatge és una condemna injusta. L'enamorament de la bellesa no és una cosa per riure i condemnar; i d'aquesta manera apareix la visió tràgica a què fèiem referència: un enamorament elevadíssim que duu, com no, a la mort. És la mort desitjable? Si entenem que no ho és, potser el missatge de Mann és un advertiment contra els perills del desig de plena bellesa en un món, el nostre, tan summament imperfecte. No ho sé, però aquests ensenyaments m'han fet veure que davant la bellesa inassolible només podem postrar-nos amb serenitat i domini, sense ni tan sols intentar agafar-la amb la mà, perquè aleshores s'esmuny i es volatilitza. La bellesa només cau sobre un sol àmbit: la contemplació.

L'amor desinteressat

D'entrada, hem de ser sincers: hi ha gent que no té sort. "Sort". Un concepte, com a mínim, discutit i a voltes poc comprensible. Hi ha qui diu que la sort, i per tant la mala sort, no existeixen; diuen coses com que la sort es busca, o que tot té una causa, o que només l'esforç o la deixadesa guien el nostre destí. Però aquestes afirmacions són falses perquè realment no tenen res a veure amb el que significa sort. En primer lloc si la sort es busca, aleshores ja no és sort, ja que la persona ha donat alguns passos per a què la cosa desitjada aparegui; en segon lloc, que tot té una causa en el món natural, això ja ho sabem: però és que el concepte de sort no està fent referència a inexistència de causes, sinó a què la causa mai és la desitjada; en tercer lloc, aquell qui es refereix al concepte de sort tampoc està dient que no hi hagi hagut esforç o deixadesa, sinó que malgrat aquests hi ha elements incontrolables. No, res d'això. La sort és aleatorietat, independentment de si es busca o no, de que tot tingui una causa o de l'esforç i deixadesa. Sort és llençar un dau 5 vegades i que les 5 vegades surti el número desitjat. Mala sort és llençar 20 vegades el dau i que cap de les 20 ens ofereixi el nombre necessitat. Hi ha qui dirà que aquell que va llençar 5 vegades el dau i va encertar, va buscar la sort en tant que estava al casino aquell nit; però també estaven centenars d'assistents al casino que buscaven aquell resultat ; i ja no en parlem si l'afortunat mai havia anat al casino abans. "Sort", "alea" en llatí.

.

Mala sort és lluitar per una cita durant molt de temps i quan ho aconsegueixes arribes tard perquè aquell tren que mai s'espatlla, s'ha espatllat, i quan arribes la persona citada ja ha marxat. Just aquell dia t'has deixat el mòbil a casa, tu, que sempre el duus a sobre, a tot arreu, i que no saps viure sense ell. Sort és desitjar enormement una cita i tenir massa vergonya com per demanar-la; així que, entristit perquè no tens la valentia de demanar-la, vas a un bar on mai has anat, i quan duus cinc minuts solitari a la barra entra la persona desitjada i et saluda, i et diu que ha quedat alli amb una altra cita, que resulta ser el que s'ha deixat el mòbil i que no ha pogut trucar quan el tren s'ha espatllat. On és la sort buscada, on és l'esforç? No s'ha esforçat durant 5 anys el primer i el segon no ha tingut ni la valentia de demanar-la un sol cop? Què té a veure en l'esforç? Per si fos poc, resulta que el primer és un home íntegre, honest i amb bones intencions, i tu, que ets el segon, t'has comportat sempre de tal manera que, objectivament, no et mereixes la sort que has tingut. Doncs bé: hi ha gent que sempre estan en el primer grup; i no cal dir-ho, gent que sempre estan en el segon.

.

I és molt important el sempre. Perquè series poc noble si diguessis que ets un home sense sort perquè un cop et va passar allò del tren i el mòbil. Quan parlem d'aquells que no tenen sort, parlem d'aquells que sempre són víctimes de l'incontrolable, i quan parlem de gent amb sort, parlem d'aquells a qui l'incontrolable sempre estima. O gairebé sempre, ja que mai hi ha un sempre absolut. Producte de tot això és que, en el primer dels nostres casos, es genera un profund i greu sentiment d'injustícia i pèrdua de sentit; en el segon, un superficial i prepotent sentit de l'èxit. En el primer dels casos, per tal d'evitar la desfeta de nou, es dóna un major treball, esforç i atenció; en el segon dels casos, una despreocupació, una confiança en els elements i mancança de treball. Però no hi ha res a fer: a la segona cita, el nostre primer home es queda atrapat a l'ascensor (que, com diuen els veïns, és estrany, perquè era un ascensor caríssim i de qualitat que passa totes les revisions i mai s'havia aturat); i d'altra banda, el nostre segon home, que torna a casa perquè a última hora ha deixat plantada la seva cita, es troba a l'ascensor la noia que persegueix i amb qui mai s'atreveix a parlar.

.

Ja sé que la majoria dels qui llegiu això us identificareu amb el primer dels casos. Hi ha una tendència inequívoca a recordar el que no ha anat bé i a oblidar el que millor no podia anar. Però hi ha casos alarmants de mala sort que no calen ni tan sols estudiar perquè ja se'n sap la causa, és una qüestió d'aleatoritat: les circumstàncies són les que són, i sempre hi ha un tant per cent petit, prou petit, als qui les circumstàncies no els afavoreixen. I el problema és que no són meres estadístiques, sinó que són persones que pensen, viuen, senten i desitgen. I en les matemàtiques no hi ha ni premis, ni càstigs, ni redempcions ni lliçons morals. I algú alguna vegada em va preguntar: i aleshores, si això és així, què els queda a aquests primers, a aquests tocats per la més autèntica mala sort? I malgrat que solen posar-se com a feres en contra de la vida, em va semblar que la resposta més addient o que jo trobo més segura és que els queda allò que cap circumstància possible els podrà prendre, allò a què cap lladre del destí tindrà accés, allò que sempre quedara impolut i intocable. I em va semblar que és l'amor desinteressat.

Lliçons d'Isaac Asimov

No sé massa bé perquè, però sense que hi hagi massa lligams lògics, quan un senyor anomenat Florentino Pérez va comprar un altre senyor anomenat Cristiano Ronaldo al juny del 2009 per 100 milions d'euros em va venir al cap un article que el científic Isaac Asimov va escriure als anys setanta a la seva columna de la revista americana Science Digest. Un lector de la revista li preguntava si hi havia realment or a l'oceà i reprodueixo íntegrament la resposta d'Asimov:

"Sí, és clar, per què no? L'aigua de la pluja, en el seu camí de tornada cap a l'oceà constantment es filtra dins la terra seca i així dissol una mica de tots els materials en els quals s'embeu i s'escola posteriorment. En conjunt no es dissol gaire i algunes substàncies són menys solubles que d'altres; un cop les substàncies dissoltes arriben a l'oceà, algunes fan el seu camí cap al fons marí. Tot i així, durant els milions de milions d'anys que ha existit l'oceà, hi ha estat abocat tant material dissolt que hi ha grans quantitats de tots elements en els compostos mesclats amb les molècules d'aigua de mar.

.

Aproximadament el 3,25% del mar és materia sòlida dissolta. I hi ha 1,5x10 elevat a 18 metres cúbics d'aigua oceànica, contant-ho tot, que pesen un trilió i mig de tones. Si hom separés tota la matèria de l'aigua del mar, donaria un pes total de 50.000 bilions de tones. Més de les tres quartes parts de la matèria sòlida són, naturalment, sal comuna, però hi ha una mica de tot a la quarta part restant. Per exemple, hi ha prou compostos de magnesi per produir un total de mil nou-cents bilions (1.900.000.000.000.000) de tones d'aquest metall. Una reserva així a l'oceà seria suficient per durar-nos un període molt llarg de temps, especialment tenint en compte que el que extreguéssim i gastéssim seria retornat a l'oceà. Tot i així, el magnesi no està escampat de manera irregular, amb bosses riques ací i allà, tal com passa amb els minerals a la terra. Es troba escampat uniformement per tot l'oceà, cosa que significa que fins i tot si treballésim amb un rendiment perfecte, per a obtenir-ne un quilogram, hauríem d'extreure el magnesi de 950 litres d'aigua de mar. S'han desenvolupat mètodes per fer-ho econòmicament possible, i actualment el magnesi s'obté de manera rendible de l'aigua de mar en qualsevol quantitat que es necessiti.

.

Un altre element present en grans quantitats a l'aigua de mar és el brom (un parent del clor, però menys comú). El mar conté compostos dissolts que podrien produir un total de cent bilions (100.000.000.000.000) de tones de brom. Aquesta quantitat és una vintena part de la reserva de magnesi, i per tant es necessitaria obtenir el contingut de vint vegades més aigua de mar -uns 19.000 litres- (amb rendiment perfecte) per obtenir un quilogram de brom. Això també pot fer-se econòmicament rendible, i el mar és un dels principals subministradors de brom del món.

.

Un tercer parent del clor i el brom és el iode. Aquest és un element més escàs que els altres dos, a escala mundial, i en l'oceà és present en menys d'una mil·lèsima part que el brom. La quantitat total arriba a 86 mil milions de tones (86.000.000.000) de tones, que encara sembla que sigui molt, però això significa que en vint milions de litres d'aigua de mar només n'hi ha un quilogram. Això sí que és massa poc perquè sigui rendible la seva extracció directa. Afortunadament, les algues marines extrauen el iode per nosaltres, i hom pot obtenir comercialment quantitats importants de iode a partir de cendres d'algues marines.

.

Tot això ens porta cap a l'or. La quantitat total d'or a l'aigua de mar és entre 6 i 12 milions (6/12.000.000) de tones. Si aquesta quantitat hagués estat donada al principi de l'article hauria sonat com una gran quantitat. Com a mínim sis milions de tones! Potser dues vegades aquesta quantitat! Ostres! Ara, però, hom pot veure que això no és gaire. Com que s'haurien d'escorcollar de 130 a 270 mil milions de litres d'oceà per extreure un sol quilogram d'or, costaria molt més que un quilogram d'or poder-ho fer. Per això l'or es deixa a l'oceà."

Què passa amb l'home Jackson?

A mi, personalment, la música del recentment traspassat Michael Jackson sempre m'ha semblat anodina, previsible i absolutament mancada de missatge i sentit. Ara bé: l'home Jackson, com diria Unamuno, l'home de carn i ossos, l'home que ha d'enfrontar el seu jo a l'existència, sempre m'ha semblat un autèntic misteri, un incontestable enigma, si tenim en compte que sóc un gran amant de la preservació de la identitat. L'home Jackson es va mostrar al món com aquell que vivia en l'anhel de la pèrdua d'identitat, en la negació de la seva genètica, en l'odi i el menyspreu cap a l'autopreservació de la seva essència. Els homes i les dones al llarg de la història han lluitat per preservar la seva cultura, la seva raça, els seus drets, sigui del color que siguin. Fins i tot n'hi ha hagut que no n'han tingut prou en preservar-la i han desitjat imposar-la, perquè creien que l'orgull de la seva identitat havia de ser universal. L'home Jackson, no; l'home Jackson la va rebutjar. Aquest rebuig el va dur a decenes d'operacions, implantaments, destruccions, deformacions i fins i tot canvis de l'epidermis que mai ningú ha acceptat que tinguessin el seu origen en una malaltia de despigmentació anomenada vitiligen. Se l'ha anomenat 'l'home de plàstic', 'monstre Jackson' o 'l'home que volia ser blanc'. El que dèiem, un enigma.

.

Què significa, doncs, tot això, ens hem de preguntar? Què s'amaga realment darrera d'aquesta actitud "autòfoba" i "egòfoba"? Se m'ocorren distintes respostes. 1) La més senzilla i més freudiana faria referència a la vergonya de l'home Jackson a pertànyer a la raça negra i al desig traumàtic de pertànyer a la raça que ell deuria creure més normalitzada o ves a saber, superior, la blanca. Si fos així, a part de ser un exemple perniciós per als del seu color, demostraria, com a tothom li és evident, un clar sentiment d'inferioritat que l'hauria dut a un ben retorçut desig de victòria, aquell que diu que si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell. No cal dir que tots aquells que són ben racistes deurien estar ben contents amb l'actitud de l'home Jackson, ja que els donaria un poderós argument per defensar la superioritat de la raça blanca.

.

Però a mi se m'ocorre pensar: i si, realment, no és aquesta l'explicació que s'amaga darrera la metamorfosi? És possible un trauma així? És possible tanta infantilitat, tanta estupidesa, tanta, tanta, però tanta, manca de sentit comú en un home de món i un estandard d'un gruix tan gran dels ciutadans del globus? És per això que no puc evitar que se m'ocorrin altres versions: 2) I si l'home Jackson va voler dir que els blancs eren 'monstres'? 3) I si no era desig de blancor, sinó befa irònica? 4) I si va voler dir que els colors no importen, que són un vestit de posar i traure? 5) I si va voler enviar un missatge a tota la comunitat del seu color sobre el que no haurien de desitjar mai? 6) I si va voler dir que res és per a sempre i que tot muta i permuta? 7) I si va voler dir que ser de color negre és estèticament preferible? 8) I si va voler dir que estimava tots els colors i totes les races en un missatge universal de ridiculesa? 9) I si, simplement, no va voler dir res, convertint-ho tot en una mera juguesca? 10) Va voler polemitzar o despolemitzar? Repeteixo, el que dèiem: un enigma. Tanmateix, és un motiu més de reflexió; i des d'aquí, fos quina fos l'explicació, li trameto una abraçada i una bona entrellaçada de mans, no pas per la seva música ni per la seva dèria transformadora, sinó per haver viscut sota els estels, per haver sigut l'home Jackson, un home, un igual, un dels meus.

Per als que es creuen observadors

Galileu Galilei, disculpat no fa massa per les seves incalculables aportacions a la història de la ciència, ha passat a formar part de l'El·lisi d'homes il·lustres, entre altres coses, per haver estat el primer en dirigir el 1609 un telescopi cap a la volta celeste. Que Déu o els déus o qui sigui el beneeixi. Però cal dir que aquesta informació no és pas del tot correcta. En versions encara més inexactes, si no n'hi havia prou amb el que s'ha dit, s'ha volgut fer de Galilei l'inventor mateix del telescopi. Forma part de certa rumorologia astronòmica. El cert és que no se sap a ciència certa qui fou l'inventor d'un dels instruments que més hauria de dinamitar la història de la ciència, encara que tradicionalment s'ha entès que fou Hans Lippershey, a Holanda, qui en té el renom. Tot i així, degut a una llarga tradició en el treball de tota mena de lents (recordem que el propi Baruch Spinoza, el gran filòsof, va treballar-ne gran part de la seva vida com a polidor), sembla ser que fou a Alemanya o als Països Baixos on es va dur a terme, encara que als ulls de la història ja de manera anònima, aquesta troballa. Sigui com sigui, el que sí és cert és que fou Galilei el primer que va emprar l'instrument de manera sistemàtica, eficaç i eficient, i que fou el primer en integrar-lo plenament al maletí de treball de l'astrònom.

.

Diem tot això perquè, sigui com sigui, en celebrem enguany el 400 aniversari. El 27 d'octubre de 2006, la UAI (la Unió Astronòmica Internacional) va anunciar la declaració de la Unesco del 2009 com a Any Internacional de l'Astronomia (AIA2009) i així ho va ratificar la resolució de la ONU del 19 de decembre de 2007. En 400 anys hem passat de ser capaços d'observar algunes de les llunes de Júpiter, com féu el propi Galilei, fins a detectar objectes, com els quàsars, que estarien en el llindar de l'Univers observable. I aquests avenços no només han tingut un contingut purament observacional, sinó que han provocat tota una nova cosmologia que ens han dut a la teoria de la relativitat i a la teoria de la física quàntica.

.

Som molts els qui, sovint, no donem importància a aquesta mena de fites perquè no ens parem a pensar qui som ni què fem. És per això que el motiu d'aquest article, amb certa formalitat, és el de retre homenatge a tots aquells que han fet possible dur-nos fins a on som. Però deixant la formalitat de banda, també és motiu d'aquest article promoure entre nosaltres alguna mirada cap als cels, embadalir-nos davant l'espectacle que ens ofereix aquest quasi-infinit que ens desborda. Malgrat que el cel d'estiu no és mai tan apte com el cel d'hivern per a fer bones observacions, han de venir en breu certs fenòmens astronòmics que poden captar la nostra atenció. Així que, no ho dubteu; proposo que alguna nit d'aquestes, per a què sigui ben distinta, carregueu les fiambreres i alguna nevereta, i aneu amb els amics a observar el cel; i de sobte, de manera màgica, aquell escenari fosc ple de punts lluminosos que ens acompanya sempre sense donar-hi importància, es convertirà, per uns moments, en alguna cosa enigmàtica que ens deixarà amb la boca oberta i un somriure.

Estiu i literatura

Hi ha qui m'ha demanat què podria llegir aquest estiu que s'enceta. M'atreveixo a proposar que les lectures estiuenques no siguin lectures de massa pes conceptual, la qual cosa no vol dir que no hagin de ser de qualitat contrastada. D'entrada, com que la qualitat és imprescindible, hauríem d'arrufar el nas davant d'allò que ara anomenen best-sellers, prescindir de tots aquells volums que s'apilen a les llibreries a centenars, a milers, quilos sobre quilos: poden ser útils eventualment per a agafar hàbits de lectura, però no ens endinsaran a la bona literatura. Ara ens ametrallen amb catedrals misterioses, enigmes medievals, religions masòniques, relats gòtics de palangana, àngels i dimonis. Res, són tan sols productes exclusivament orientats al consum: no hi ha devoció literària al darrera, només hi ha una missió comercial. A la brossa. Només cal obrir el llibre per qualsevulla de les seves planes, llegir-ne set o vuit línies i un s'adona de la justa qualitat literària que hi batega. Deixem-nos del boca a boca globalitzador. Preguntem a algú que n'entén. Passegem-nos pels racons menys tumultuosos i transitats de la llibreria. Allí trobarem qualitat sublim i, oh sorpresa beneïda, històries molt més fascinants.

Després de la qualitat, per a l'estiu aconsello la frescor. Evitem relats inacabables, amb pretensions d'alta volada i històries thomasmannianes. Dirigim-nos, per exemple, als contes. El conte és perfecte per a l'estiu. Deixem-nos seduir pels contes més vells i els més nous. Aquell qui esculli el Decameró de Boccaccio haurà fet una tria excel·lent. No hi ha cosa més fresca, grollera amb gust i deliciosa que les històries d'aquest pícar indomable. O els contes d'Italo Calvino, o de Faulkner, o de Txèkhov. I si preferiu coses nostrades, contes carregats d'ensurts, sorpreses, melangies i somriures fareu molt bé, per exemple, de triar un Pere Calders o una Mercè Rodoreda. Edicions 62 edita a la col·lecció La Butxaca Tots els contes d'aquests autor i autora que, si el país fos lliure, serien del tot universals.

Evitem a l'estiu el romanticisme. Les obres romàntiques demanen, per a ésser viscudes amb plenitud, un ambient romàntic, i l'estiu no ho és. L'obra romàntica (en un sentit literari) demana pluja, el fred vençut pel foc, la boira i les nits llargues d'hivern. Apropem-nos, més aviat, a obres de l'etapa realista o naturalista. Aconsello la Madame Bovary de Gustave Flaubert, l'heroïna del qual és volàtil, etèria, arrelada a la terra i no en els cels. Obres mestres de Balzac, de Stendhal, de Dickens, de Bennett, entre els grans clàssics. D'entre els contemporanis, Bernhard Schlink, Milan Kundera o el polèmic i alhora estimat Michel Houellebecq també fan molt per l'esperit estiuenc. D'aquest últim és una obra estivalment imprescindible Les partícules elementals. Us desitjo, doncs, una bona lectura. I com no, un cor commogut per ella.