Lorddarlingtons i pétains

James Ivory, basant-se en la novel·la de Kazuo Ishiguro, retrata a "El que queda del dia" (1993) com la corona britànica va haver de patir les maquinacions polítiques que el seu ciutadà Lord Darlington va dur a terme tot col·laborant amb els nobles alemanys i la cúpula nazi abans de la segona guerra mundial. El general francès Philippe Pétain, cap visible de tot el règim de Vichy, va ser condemnat a mort el 1945 acusat també de col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi; la pena de mort li va ser commutada per la cadena perpètua, i mesos abans de la seva mort, per problemes de salut, va ser tret de la presó i dut a una residència on, a la fi, va morir sota l'estigma de traïdor a la pàtria. No ens enganyem: de col·laboracionistes, traïdors, trinxeraires i titelles tots els països n'han tingut alguna dosi, i per tant, es pot dir que es tracta d'un fenomen universal que delata la volubilitat i feblesa de l'espècie humana. Àdhuc Jesús de Natzaret, tot un fill d'un Déu, va tenir el seu traidoret particular que, com no podia ser d'altra manera, va acabar penjat d'una figuera solitària.

.

Tanmateix, mereix especial atenció la casuística que ofereix la nació catalana. Degut potser a la seva mil·lenària tradició grecofenícia de comerciants, canvistes, usurers, buscadors de tresors i tecnòcrates de la crematística, el cert és que ha estat tan gran la munió de traïdors que ha xopat sempre el poble català que la pròpia paraula 'traïdor', per excessivament general o universal, o per poc adequada a l'hàbit i el costum catalans, ha estat reforçada per un altre brot semàntic: botifler. Si bé els col·laboracionistes d'arreu del món sempre foren individus puntuals a qui el poble va acabar menyspreant i arraconant, el botifler català podria arribar a definir-se com una part homogènia del corpus popular a la que algún o altre membre de totes les famílies catalanes hi ha contribuït amb poca vergonya i assenyada impunitat. El botifler català ha esdevingut un club; un club transversal de col·laboracionistes amb l'enemic de la seva terra al que s'ha acceptat plenament com a perversió inevitable d'una història comuna dedicada a les virtuts de l'oci i del negoci.

.

Una anàlisi freudiana de la psicosi botiflera seria extensa i intempestiva. Però, a mode de pinzellada, són diversos els motius, conscients o inconscients, que viatgen per la ment traïdora del botifler o botiflera: por a l'enemic, conformisme, interès pecuniari personal, esquizofrènia sentimental, ignorància d'identitat, manca de personalitat, debilitat o innocència publicitària, practicitat alienadora, i d'altres. Tanmateix, com tota psicosi, el botiflerisme es diagnostica per un tret fonamental: la incapacitat individual per a reconèixer la seva dualitat, el seu trencament o escapçament, la seva bipolaritat; i com a tota psicosi, si algun cop el botifler és capaç d'identificar-la, la cobreix de justificacions que sonen a políticament correctes, com ara universalitat, riquesa identitària, federalisme psíquic o, en el pitjor dels casos, la buidor nihilista i demagògica del discurs de la ciutadania del món.

.

El que és realment sorprenent, fent ara de sociòlegs, és que un país i una nació com Catalunya hagi pogut sobreviure mil·lenàriament a tot aquest immens reguitzell de lorddarlingtons i pétains. Lorddarlingtons i pétains que, gràcies al tarannà integrador i democràtic dels catalans que no practiquen l'autofàgia, poden viure com a persones i conformar part del teixit nacional sense massa més consideracions que articles com aquest, quan, de fet, en altres comunitats nacionals, malauradament, haurien estat perseguits i injuriats. Doncs sí, és sorprenent l'esmentada supervivència: si tot organisme viu és fruit d'un equilibri exacte de les parts que el conformen, haurem de concloure que la força i la voluntat que al capdavall han hagut de compensar la psicosi negadora del botiflerisme, il·lustrat o no, com són les forces positives i identitàries dels catalans no duals, dels catalans ferms davant l'usureria política i dels catalans enamorats de la seva naturalesa gens ambigua, han hagut de ser tan punyents, tan excelses i tan èpiques que no podem fer altra cosa que felicitar-los i encoratjar-los a resistir a tan grans despropòsits polítics, morals i mentals.

Les belles arrels del Tribunal Constitucional

A partir del decret Ad abolendam del Papa Llucià III l'any 1184, el Papat va posar en marxa un procediment, anomenat inquisitio, per tal de poder combatre les florides heretgies dels càtars. Es tractava d'una acusació directa per part de l'autoritat eclesiàstica sense que hi hagués formalment cap instància de part. Atenint-se a una llei general com era el dret canònic, els bisbes van reafirmar a partir del IV concili de Laterà la seva autoritat sobre suposats heretges, i a partir de la butlla Excomunicamus de Gregori IX (1231) la Inquisició va quedar ben formalitzada. Si passat un any de l'acusació, l'heretge no aconseguia un aixecament de la denúncia, podia ser castigat a pena de mort, així com altres cristianes bondats, com ara la prohibició a apel·lar a tribunals superiors, la confiscació de béns propis o la prohibició de catòlica sepultura. Com que tot plegat a l'heretge li semblava un preu raonable pel seu infame crim, l'any 1254 va autoritzar-se la tortura, i així, tots quedaven més a gust. Els millors inquisidors, joiosos, foren espanyols.

.

A mitjan segle XIV aquesta Inquisició medieval, curiosament, va tornar-se tan laxa que gairebé va desaparèixer. Tot psicòpata necessita un temps de reflexió per gaudir de la seva obra. Però no ens enganyem, quan n'hi ha prou, n'hi ha prou. Així que, tornem a agafar l'aixada i l'any 1478 als reis catòlics d'Espanya se'ls va concedir per part del Papa Sixte IV (que dius, quines coses de demanar) la possibilitat de revitalitzar la Inquisició a Castella. Es va nomenar Tomás de Torquemada, home sant, pietós i magnànim, de cognom gens sospitós i ben agradable, com a inquisidor general sobre tots els regnes, i així va encetar-se el fecund Consejo de la General y Suprema Inquisición. En quaranta anys, aquest home d'ànima excelsa va condemnar aproximadament 50.000 desgraciats, literalment desgraciats, que no és poca cosa, ni tampoc els deuria semblar massa, però com que l'afer es va allargar durant tres segles i mig més, al cap i a la fi, van acabar fent números, i en veritat us dic, que ja els va semblar bé.

.

Quan es van donar per satisfets, en ple segle XVIII, quan la cosa que es portava era ser un il·lustrat, ser home de fe, però també de llums i de raó, i quan ja sortien veus d'alta alcúrnia i pedigrí a favor d'un món més o menys laic, la llarga tradició espanyola del prohibir, del censurar, de l'arraconar i del cremar, es va quedar una mica orfe. Com que a Amèrica ja no hi quedaven massa indis ni índies (gent malèfica i perifèrica), i les que quedaven ja havien estat prenyades pels sacerdots, van pensar que els catalans eren gent que feien de bon turmentar, i el 1714, el rei castellà Felip V, després de la Guerra de Successió va prohibir tota cosa que tingués una mica d'accent catàlà, des de les institucions, el model polític, la llengua, i fins i tot la història. No fos cas que això del prohibir i del decretar passés a millor vida. No fos cas que se'l titllés d'anticastellà. No fos cas que  perseguir i decapitar passés de moda. Què més bonic podria haver-hi que una Santa Inquisició laica i de la pàtria?

.

Passat un temps, l'any 1939, un general il·legítim deroga, prohibeix, l'Estatut de Catalunya; l'Institut d'Estudis Catalans passa a dir-se Instituto de la Hispanidad de Barcelona; s'assalta i es crema la casa de Pompeu Fabra, del qual se'n va prohibir la publicació de la seva mort, així com de qualsevol possible esquela; els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i destinats a la clandestinitat; les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol; Bel·larmí Rodríguez Arias és detingut a la Universitat per fer classes en català; se segresta la revista Aplec; un llarg etcètera. Passat el mal son, i ja en democràcia, l'any 2001, el rei Juan Carlos I d'Espanya afirmà que "mai fou la nostra una llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà". Què poc tradicional aquest home! Què maques són les llargues tradicions, mil·lenàries, incorruptibles, invencibles. Res hi ha millor que una bonica prohibició. I si, per sort, a més a més, és anticonstitucional, aleshores ja és esplèndida.