Lorddarlingtons i pétains

James Ivory, basant-se en la novel·la de Kazuo Ishiguro, retrata a "El que queda del dia" (1993) com la corona britànica va haver de patir les maquinacions polítiques que el seu ciutadà Lord Darlington va dur a terme tot col·laborant amb els nobles alemanys i la cúpula nazi abans de la segona guerra mundial. El general francès Philippe Pétain, cap visible de tot el règim de Vichy, va ser condemnat a mort el 1945 acusat també de col·laboracionisme amb l'Alemanya nazi; la pena de mort li va ser commutada per la cadena perpètua, i mesos abans de la seva mort, per problemes de salut, va ser tret de la presó i dut a una residència on, a la fi, va morir sota l'estigma de traïdor a la pàtria. No ens enganyem: de col·laboracionistes, traïdors, trinxeraires i titelles tots els països n'han tingut alguna dosi, i per tant, es pot dir que es tracta d'un fenomen universal que delata la volubilitat i feblesa de l'espècie humana. Àdhuc Jesús de Natzaret, tot un fill d'un Déu, va tenir el seu traidoret particular que, com no podia ser d'altra manera, va acabar penjat d'una figuera solitària.

.

Tanmateix, mereix especial atenció la casuística que ofereix la nació catalana. Degut potser a la seva mil·lenària tradició grecofenícia de comerciants, canvistes, usurers, buscadors de tresors i tecnòcrates de la crematística, el cert és que ha estat tan gran la munió de traïdors que ha xopat sempre el poble català que la pròpia paraula 'traïdor', per excessivament general o universal, o per poc adequada a l'hàbit i el costum catalans, ha estat reforçada per un altre brot semàntic: botifler. Si bé els col·laboracionistes d'arreu del món sempre foren individus puntuals a qui el poble va acabar menyspreant i arraconant, el botifler català podria arribar a definir-se com una part homogènia del corpus popular a la que algún o altre membre de totes les famílies catalanes hi ha contribuït amb poca vergonya i assenyada impunitat. El botifler català ha esdevingut un club; un club transversal de col·laboracionistes amb l'enemic de la seva terra al que s'ha acceptat plenament com a perversió inevitable d'una història comuna dedicada a les virtuts de l'oci i del negoci.

.

Una anàlisi freudiana de la psicosi botiflera seria extensa i intempestiva. Però, a mode de pinzellada, són diversos els motius, conscients o inconscients, que viatgen per la ment traïdora del botifler o botiflera: por a l'enemic, conformisme, interès pecuniari personal, esquizofrènia sentimental, ignorància d'identitat, manca de personalitat, debilitat o innocència publicitària, practicitat alienadora, i d'altres. Tanmateix, com tota psicosi, el botiflerisme es diagnostica per un tret fonamental: la incapacitat individual per a reconèixer la seva dualitat, el seu trencament o escapçament, la seva bipolaritat; i com a tota psicosi, si algun cop el botifler és capaç d'identificar-la, la cobreix de justificacions que sonen a políticament correctes, com ara universalitat, riquesa identitària, federalisme psíquic o, en el pitjor dels casos, la buidor nihilista i demagògica del discurs de la ciutadania del món.

.

El que és realment sorprenent, fent ara de sociòlegs, és que un país i una nació com Catalunya hagi pogut sobreviure mil·lenàriament a tot aquest immens reguitzell de lorddarlingtons i pétains. Lorddarlingtons i pétains que, gràcies al tarannà integrador i democràtic dels catalans que no practiquen l'autofàgia, poden viure com a persones i conformar part del teixit nacional sense massa més consideracions que articles com aquest, quan, de fet, en altres comunitats nacionals, malauradament, haurien estat perseguits i injuriats. Doncs sí, és sorprenent l'esmentada supervivència: si tot organisme viu és fruit d'un equilibri exacte de les parts que el conformen, haurem de concloure que la força i la voluntat que al capdavall han hagut de compensar la psicosi negadora del botiflerisme, il·lustrat o no, com són les forces positives i identitàries dels catalans no duals, dels catalans ferms davant l'usureria política i dels catalans enamorats de la seva naturalesa gens ambigua, han hagut de ser tan punyents, tan excelses i tan èpiques que no podem fer altra cosa que felicitar-los i encoratjar-los a resistir a tan grans despropòsits polítics, morals i mentals.

Les belles arrels del Tribunal Constitucional

A partir del decret Ad abolendam del Papa Llucià III l'any 1184, el Papat va posar en marxa un procediment, anomenat inquisitio, per tal de poder combatre les florides heretgies dels càtars. Es tractava d'una acusació directa per part de l'autoritat eclesiàstica sense que hi hagués formalment cap instància de part. Atenint-se a una llei general com era el dret canònic, els bisbes van reafirmar a partir del IV concili de Laterà la seva autoritat sobre suposats heretges, i a partir de la butlla Excomunicamus de Gregori IX (1231) la Inquisició va quedar ben formalitzada. Si passat un any de l'acusació, l'heretge no aconseguia un aixecament de la denúncia, podia ser castigat a pena de mort, així com altres cristianes bondats, com ara la prohibició a apel·lar a tribunals superiors, la confiscació de béns propis o la prohibició de catòlica sepultura. Com que tot plegat a l'heretge li semblava un preu raonable pel seu infame crim, l'any 1254 va autoritzar-se la tortura, i així, tots quedaven més a gust. Els millors inquisidors, joiosos, foren espanyols.

.

A mitjan segle XIV aquesta Inquisició medieval, curiosament, va tornar-se tan laxa que gairebé va desaparèixer. Tot psicòpata necessita un temps de reflexió per gaudir de la seva obra. Però no ens enganyem, quan n'hi ha prou, n'hi ha prou. Així que, tornem a agafar l'aixada i l'any 1478 als reis catòlics d'Espanya se'ls va concedir per part del Papa Sixte IV (que dius, quines coses de demanar) la possibilitat de revitalitzar la Inquisició a Castella. Es va nomenar Tomás de Torquemada, home sant, pietós i magnànim, de cognom gens sospitós i ben agradable, com a inquisidor general sobre tots els regnes, i així va encetar-se el fecund Consejo de la General y Suprema Inquisición. En quaranta anys, aquest home d'ànima excelsa va condemnar aproximadament 50.000 desgraciats, literalment desgraciats, que no és poca cosa, ni tampoc els deuria semblar massa, però com que l'afer es va allargar durant tres segles i mig més, al cap i a la fi, van acabar fent números, i en veritat us dic, que ja els va semblar bé.

.

Quan es van donar per satisfets, en ple segle XVIII, quan la cosa que es portava era ser un il·lustrat, ser home de fe, però també de llums i de raó, i quan ja sortien veus d'alta alcúrnia i pedigrí a favor d'un món més o menys laic, la llarga tradició espanyola del prohibir, del censurar, de l'arraconar i del cremar, es va quedar una mica orfe. Com que a Amèrica ja no hi quedaven massa indis ni índies (gent malèfica i perifèrica), i les que quedaven ja havien estat prenyades pels sacerdots, van pensar que els catalans eren gent que feien de bon turmentar, i el 1714, el rei castellà Felip V, després de la Guerra de Successió va prohibir tota cosa que tingués una mica d'accent catàlà, des de les institucions, el model polític, la llengua, i fins i tot la història. No fos cas que això del prohibir i del decretar passés a millor vida. No fos cas que se'l titllés d'anticastellà. No fos cas que  perseguir i decapitar passés de moda. Què més bonic podria haver-hi que una Santa Inquisició laica i de la pàtria?

.

Passat un temps, l'any 1939, un general il·legítim deroga, prohibeix, l'Estatut de Catalunya; l'Institut d'Estudis Catalans passa a dir-se Instituto de la Hispanidad de Barcelona; s'assalta i es crema la casa de Pompeu Fabra, del qual se'n va prohibir la publicació de la seva mort, així com de qualsevol possible esquela; els Jocs Florals de Barcelona queden prohibits i destinats a la clandestinitat; les planxes d'edició i els romanents editorials del Diccionari General de la Llengua Catalana són destruïts per l'exèrcit espanyol; Bel·larmí Rodríguez Arias és detingut a la Universitat per fer classes en català; se segresta la revista Aplec; un llarg etcètera. Passat el mal son, i ja en democràcia, l'any 2001, el rei Juan Carlos I d'Espanya afirmà que "mai fou la nostra una llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà". Què poc tradicional aquest home! Què maques són les llargues tradicions, mil·lenàries, incorruptibles, invencibles. Res hi ha millor que una bonica prohibició. I si, per sort, a més a més, és anticonstitucional, aleshores ja és esplèndida.

Una manera de matar el missatger

Sòcrates d'Atenes tenia una interessant teoria que ha acabat sent anomenada intel·lectualisme moral. Resulta que, per a Sòcrates, no hi ha manera d'assolir una societat justa, basada en el Bé, si no és dóna prèviament un procés cognoscitiu en cadascun dels ciutadans que conformen la comunitat. En altres paraules, que, per exemple, hom no pot fer el bé si prèviament no coneix què és la bondat, que hom no pot ser just si no s'ha conegut abans què és la justicia, o que ningú no pot ser pietós si desconeix què és la pietat. De la qual cosa se'n dedueix que el fonament de tot fer i de tot ser amb rectitud no és altre que un previ conèixer. El coneixement, la cultura, l'estudi, la filosofia, la recerca de la veritat, la ciència, i l'actitud amorosa respecte al saber són la base de tota virtut moral. No podem esperar virtuts morals si no hi ha hagut abans virtut cognoscitiva, de manera que una societat sense virtuts morals ve donada, necessàriament, per una clara mancança educativa.

.

Diuen ara que són temps de corrupció política. Tota corrupció, política o no, és una mena de crim, una varietat de la multiplicitat de maneres d'actuar sense rectitud. Davant de l'actual devessall de conductes d'aquesta mena, els ciutadans s'enutgen i reclamen justícia. Però el fet que deixaria impàvid Sòcrates és, precisament, el que és sorprenent en la sorpresa general. Ens diria l'atenenc que ningú s'hauria de sorprendre d'aquestes corruptes actuacions, i qualsevol altra acció criminal, si fem una ullada als fonaments educatius globals de la nostra societat: utilitarisme desmesurat basat en una sobrevaloració del diner, adoració a les conductes pràctiques fàcils per davant de les que demanen esforç, lectures de xirigota i bestsellers de pixarrí, desvaloració social de la figura del professor i idolatria de l'èxit de futbolistes i estrelles de no sé què, admiració per a aquell qui copula cinc vegades setmanals i riures continguts per a qui es passa cinc dies setmanals a la biblioteca, banda horària magnífica per a programes televisius farcits de personatges que tot just saben escriure, plans d'estudi que fan pena de veure impulsats per polítics que fan pena de veure, superficialitat rotunda en comptes de profunditat no ingènua, en definitiva, un xup xup global que entra a totes les cases i a tots els caps, un xup xup que impregna tots els valors socials, una incultura generalitzada que és vista amb despreocupació i tolerància i felicitat. Que no, que no, que Sòcrates diria que podem estar ben contents de la corrupció que tenim i el crim registrat. Els ciutadans demanen justícia, i amb prou feines no coneixen ni què és.

.

Però aquí, si els professors es queixen de moltes coses, no passa res; si les universitats van malament, no és el nostre problema; si mor un esportista és el final d'un heroi, i si mor un científic o un escriptor, canviem de canal; si posen bombes ens indignem, però ningú sap res d'història, simplement és l'eix del mal; ens manifestem per prestacions socials, a veure si podem treballar menys i guanyar més, però ningú no es manifesta per la ridícula taxa de subvencions a la investigació i al coneixement; daltabaix per la prohibició del 2 x 1, oïdes sordes i mudes davant les poques oportunitats d'escriptors i investigadors novells; visca els homes que no estimaven les dones i a l'estant, podrint-se i ple de pols, un important tractat sobre els orígens del fonamentalisme; mil oportunitats per a millorar el cos, cap interès en millorar el cap, o millor dit, la ment. I l'amic Sòcrates diria: però de què collons us queixeu els ciutadans? De la corrupció? Sou els primers en fomentar-la, perquè si robes tindràs més facilitat per a gaudir d'això que tots vosaltres mateixos venereu.

.

El pobre deixeble de Sòcrates, Aristocles, més conegut com a Plató, també es quedaria de pedra. El pobre il·lús va arribar a dir que només té dret a manar el savi, o sigui: el que sap, el que coneix, i per tant el que pot fer realment el Bé. Va escriure La república, el seu famós diàleg on es posen les pedres d'una ciutat ideal, entre d'altres coses, no corrupta, però, qui es preocupa de llegir-la? Se l'ha anomenada la primera utopia de la història (ou en grec significa no, tópos significa lloc, és a dir utopia significa no-lloc, és a dir que no es troba enlloc). Evidentment que no es troba enlloc, no podria ser d'altra manera, perquè coses com la seva República fan que els ciutadans arrufin el nas i diguin que prefereixen sortir de compres. I, en fi, allí estan, tots dos, el senyor Sòcrates i el senyor Plató, atònits i mirant-nos com volen dir: ciutadans, deixeu-vos de demanar justícia, presons i venjances legals i comenceu a conrear una mica l'esperit, perquè el problema no són els corruptes, sinó la ignorància que s'escampa arreu.

Sobre viatjants i pindolaires

Un cop acabada la guerra de Troia, en la boira del temps, Odisseu emprèn el viatge de tornada a Ítaca. Homer ho explica com una autèntica aventura del gènere del nóstos, és a dir: el viatge de retorn a allò que es va deixar enrere, a allò que no s'oblida, a allò que dóna sentit a la nostra vida, a casa nostra. Odisseu troba obstacles que van retardant el seu somni anhelat: passa per Esqueria dels feacis, i allí explica que des que va sortir de Troia, ha hagut de visitar les terres dels cicons, dels lotòfags i els cíclops; van trepitjar l'illa d'Eolos, el país dels lestrigons, l'illa de Cal·lipso, l'illa de Circe, i d'allí, navegaren fins als cimeris, i després va haver de baixar als inferns, a l'Hades, que no és poca cosa. Però després encara va haver de no caure en els paranys de les Sirenes, fugir d'Escil·la i Caribdis, i deixar enrere l'illa d'Helios. Tota una aventura, un autèntic viatge. El viatge dels viatges, el primer viatge de la Humanitat, el viatge modèlic per a sempre. L'any 2000, els germans Coen van presentar al públic el film O Brother!, i Anthony Minghella, tres anys després, Cold Mountain: ambdues obres viuen de la inspiració en Homer, i es revitalitza en un cinema d'actualitat aquest gènere homèric.

.

Goethe, el gran geni alemany, el gran exponent de la literatura europea, emprèn el seu viatge a Itàlia al setembre de 1786, fugint de la vida fatigosa i plena d'avorrits formalismes de la cort de Weimar. És un viatge que havia de durar dos anys i que acabà esdevenint un mirall de formació i iniciació personals per a tots els astres de la literatura europea: Byron, Shelley, Stendhal, Ruskin, Keats, Heinse i un llarg etcètera. Pam a pam, vall a vall, riu a riu, poble a poble, Goethe va anar desgranant l'aventura de l'home que surt de la seva vida i s'enfronta al flux del desconegut, i així reconeix, en una dèria nòmada, els paratges més recòndits, celebrant un ideal de vida cognoscitiva, de plaers mundans, de trobada intercultural, d'experiència vital i de plenitud espiritual i artística. El seu viatge no té cap altre motiu que el viatge mateix: no anhela un destí, una fita, un lloc d'arribada, sinó que entén l'essència del viatge com a un pur traslladar-se, com a pura aventura, com a treball anímic d'omplir un anecdotari, unes experiències. La grandesa del seu viatge, com el d'Homer, no és altra que el culte a l'antisedentarisme, explicitat a través d'un fer camí que no hem de comprendre com un arribar. De fet, quan Odisseu arriba a Ítaca, hi arriba disfressat i la major part del seu retrobament amb la seva terra estimada només pot entendre's com un encara no ser-hi en tant que la disfressa ve a al·legar que l'autèntic Odisseu encara està ocult a la mirada dels altres: sí, hi és, però encara com a viatjant.

.

Tinc coneguts i amics que, en l'actualitat, diuen que viatgen molt. La qual cosa vol dir, en la majoria del casos, que adquireixen un bitllet d'avió on podran anar ben asseguts mentre els serveixen alguns àpats de caràcter plasticoide. Volen unes poques hores, durant les quals, si poden, aprofitaran per dormir, i si no els surt de natural, és possible que duguin a sobre alguna píndola inductora del son, no fos cas que perdessin el temps veient núvols, patint turbulències o preguntant-se què ha estat aquest catacrec que ha fet la màquina. Dormiran plàcidament, perquè han pagat unes senyoretes que els estaran vetllant com a àngels de la guàrdia, i si necessiten un glopet d'aigua, o alguna altra pindoleta contra un lleu mal de cap, o un refrigeri reparador, el tindran sense haver-se de deslliurar d'un cinturó que els atrapa en la seva optativa immobilitat. Quan despertaran del son, preguntaran si falta molt per arribar, perqué el camí se'ls està fent llarg. En fi, són uns viatgers professionals; i si algun d'ells se sent orgullós d'aquesta professionalitat, és molt probable que ens recomani fins i tot fer-nos una assegurança. No cal dir que el somni d'aquests viatjants encara és ficció però els excita moltíssim: el trasllat mitjançant descomposició i recomposició de partícules.

.

Ja no ens importa el fer camí. O potser sí que ens importa, però ens l'han robat. El camí s'ha convertit en un tràmit, en un obstacle en si mateix, en la part indesitjable del viatge mateix, quanta contradicció. El camí s'ha convertit en una morfina. Només es desitja l'arribada, aquella ciutat, aquell hotel, aquell afer, aquell amor. Ja només es té en compte l'aquí i l'allà, sense fer cap mena de cas al d'aqui a allà. Fins i tot, hi ha uns establiments que una vegada estàs allà, et programen l'amunt i avall, per tal de no haver de pensar, per tal de no haver d'esforçar-se ni preguntar. Quatre dies d'hotel, molt bo, gran menjar, grans piscines, quatre sortides a unes piràmides, uns temples o algun volcà, i cap a casa, el més ràpid possible, amb la píndola si pot ser. Poden ser moltes coses, no ho dubto, però si alguna cosa realment no són aquests establiments és agències de viatges. I ja és trist que els professionals del viatges no vinguin a saber què és realment un viatge. Però ens ho hem de dir: viatjar és retrobar-se cadascú amb el seus passos, parar-se a cada entorn, mirar de fit a fit aquell arbre que no tenim al jardí, i sobretot, ser ben conscients que no hi ha arribada, que no hi ha fi. Goethe ens diria: no viatjo a Roma, viatjo cap a Roma.

Mutatis mutandis

Com és ben conegut, fou Heràclit d'Efes. al segle VI a.C., qui va dir que tot passa i que res queda ni es manté. Després, va tornar a reafirmar el mateix pensament dient que mai no podrem banyar-nos dos cops en el mateix riu. Darrera d'aquestes idees hi havia la ferma convicció que en aquest món en què vivim, aquest estimat univers nostre, res hi ha que no sigui naixement i mort, res hi ha que no sigui primer una guspira d'existència i, uns instants després, un silenci etern, tal i com quan calla per a sempre la flama de l'espelma. Tot és un rierol d'esdeveniments que flueixen fins a la mar del que una vegada va passar. Tot és un ser i després un no-ser, tot un sí i després un no, tot és una cosa que no es repetirà i la única eternitat que s'albira és un canvi continu que mai se sent esgotat. Som i no tornarem a ser.

.

Pero tot això a les pedres no les afecta. Perquè ocorre que el fet que l'ésser humà, cadascun de nosaltres, siguem els únics éssers que tinguem consciència d'aquesta gran veritat d'Heràclit, converteix la nostra existència en una existència per a la mort. Saber que no només els estels tindran un final sinó que la nostra pròpia vida està condemnada a aquell etern silenci, saber tot això, dic, és, d'alguna manera, la tragèdia humana. Podem dir que el canvi etern no és tràgic en si: fins i tot estem segurs que aquesta inalterable mutació és font de la màxima bellesa; però saber el canvi etern és el que ens transforma en éssers que poden visualitzar un horitzó definitiu. Vell es fa el cos, es panseix, emprèn el cami de la desintegració, cèl·lula a cèl·lula, àtom a àtom, sense poder demanar una pausa relaxant; i la nostra ànima, l'observadora i nostàlgica, va sent conscient d'aquest enemic que és el temps que se'ns dóna. I amb el nostre cos, tot allò que ens envolta ha de seguir el mateix caminoi: malgrat que cadascun dels objectes que veiem ens semblen un preciós present, la veritat és que també es denigren, es perverteixen obstinadament, es degraden, es corquen, es desfan, es dilueixen i es descomposen a un nivell microscòpic que només el pas del temps ens deixarà poder copsar amb tota la seva magnitud.

.

Des d'una mirada científica ens referim a aquesta gran veritat d'Heràclit com a la teoria del caos: tota cosa que té una estructura, un ordre intern, tendeix a desestructurar-se i a desordenar-se. Diem que tota estructura pateix un augment d'entropia. Un gerro, que és una estructura ordenada, pot caure i trencar-se en mil bocins, però mil bocins no poden convertir-se per les pròpies lleis naturals en un gerro. Per a què això passi hem de prendre els mil bocins i tornar-los a recomposar: però per a poder fer això hem de gastar energia i aquesta pèrdua d'energia nostra és pèrdua d'estructura i desordre de nou. Tot l'Univers sencer tendeix a augmentar el caos i l'entropia. I això és més o menys el que va voler dir Heràclit quan encara no tenia les paraules per a dir-ho.

.

No ho podem aturar. És una condemna. I, per tant, què s'amaga al darrera de tots els nostres somnis? Busquem l'amor per a sempre, busquem la immortalitat, busquem la seguretat en l'esdevenidor, busquem la salut inalterable, busquem una vida eterna en altres móns, en definitiva, sempre busquem poder dir-li al caos: atura't! Atura't un instant! Deixa'ns un moment d'eternitat! Que tot sigui immutable, que tot sigui quietud, pur ser sense mort, que tot sigui estàtic! Fes una excepció i que el que és pugui continuar sent! Són aquests els nostres somnis, els estats ideals, els grans referents inalterables, l'antídot a qualsevol mutació. I des d'aquí m'atreveixo a afirmar que, probablement, aquesta capacitat d'enfrontar-nos a l'essència heraclítea del món, sigui l'espurna de Divinitat que portem dins: com és possible que en un món on tot muta, fins i tot nosaltres mateixos, hi hagi aparegut el somni de la quietud? Només se m'ocorre, repeteixo, l'espurna de Divinitat. Tristesa divina, melangia sobrenatural, infelicitat humana.

Informe antropològic de pobles desapareguts

Ja fa temps que imparteixo classes d'Antropologia a la Universitat Africana de Iaoundé. És un honor pertànyer al cos pedagògic de la universitat de més renom del planeta Terra. Les possibilitats en Recerca i Investigació que s'hi donen són tantes i tan diverses que és per això que no és d'estranyar que en els últims tres-cents anys l'hegemonia científica i educativa de l'esmentada Universitat hagi estat certament aclaparadora. Ha estat una sort que tota la saviesa de la Humanitat s'hagi concentrat justament aquí, i per a mi ha estat una sort poder bescanviar impressions al llarg de la meva carrera amb els antropòlegs més curosos i enginyosos que aquesta gloriosa època ha donat. La meva tasca docent ha estat molt extensa, polifacètica i fructífera, i la dono com a bona i satisfactòria. He estudiat des de la psicologia funerària als principis de l'era cristiana fins a les actituds teòfobes pròpies de principis del s. XXIII. Des de la moda a la baixa Edat Mitjana fins als nous hàbits de vida que va produir la telekinèsia generalitzada al s. XXV. Aquesta vida meva dedicada a conèixer i interpretar la raça humana al llarg de tots els temps m'ha fet sentit ple i feliç amb mi mateix.

.

Malgrat tot, el passat octubre de 2837, vaig impartir una conferència que em va convèncer, com algun altre cop havia pensat, que res m'ha sorprès més que l'estudi d'una societat bàrbara que va aparèixer al sud d'Europa en el tombant entre els segles XX i XXI, quan arreu es va donar una conversió tecnològica que es considera la frontera entre l'Edat Contemporània i l'Edat Antiga. Un segle XXI en què es van posar les bases d'un nou model d'Humanitat, just aquell model somiat des de l'antigor: justícia social, tecnologia limitada a la correcció ètica, saviesa política, ciència per a la ciutadania, control efectiu del medi ambient i un llarg etcètera. D'acord: només n'eren les beceroles, uns primers passos indecisos, plens de defectes funcionals. Però el canvi de mentalitat va despertar una nova consciència que ens ha dut fins als nostres dies de cultura interplanetària. Però, repeteixo, tot i així no puc deixar de pensar com és possible que enmig d'aquesta època de canvi i d'evolució tan positives pogués tenir cabuda en el món una societat de caràcter bàrbar com la que, com a estudiós, mai deixa de sorprendre'm.

.

Era una societat l'espectacle preferit de la qual era el suplici fins a la mort d'uns braus als que els clavaven banderoles mentre la multitud babejava i aplaudia. El símbol nacional era un brau, se suposa que escenificava el proper que haurien de matar. Hi ha constància escrita que també se celebraven festes tot llençant cabres i bocs des d'un campanari. El cant de suport dels seguidors d'un esport que es practicava contra un altre rival era "A por ellos!". Registrem també aquests crits de suport entre les tribus germàniques del segle IV contra els exèrcits romans. Anomenàven també aquesta selecció esportiva "La roja" per tal de lliurar tribut al color de la sang. Àdhuc hi havia un club que es feia dir 'galàctic' que produïa la mofa i l'estupefacció als europeus d'aquell temps. Hi havia un sistema de govern centralista que expoliava els pobles fronterers que no volien participar de tal barbàrie, als que sigui dit de pas, anomenaven terroristes i insolidaris. Hi havia acudits incomprensibles ara per a nosaltres on es mofaven dels pobles treballadors. Es vanagloriaven d'una picaresca basada en l'abús i la irresponsabilitat. Les baixes laborals fraudulentes eren l'ordre del dia. Hi havia universitats molt arcaiques que titllaven de públiques i que, no obstant eren d'un cost elevadíssim que anava tot a un fons perdut sospitós. El Director del Banc Estatal robava els diners i no passava res. El cap de tota la policia i la seguretat havia fugit sense problemes per robaments. El govern havia instaurat grups terroristes. Hi havia l'índex de delinqüència més elevat de l'Europa d'aquells temps. I el que em sembla curiós, com a antropòleg, és que els ciutadans ho trobaven normal i fins i tot, els semblava molt propi del seu tarannà i retornaven a sentir-se orgullosos de la seva picaresca. Hi havia uns grups, anomenats falangistes, de difícil comprensió històrica, que intentaven sabotejar referèndums democràtics. I per si no n'hi ha prou per a quedar-nos ben bé amb la boca oberta, s'han trobat unes inscripcions de la lírica popular on s'hi llegeix literalment: "La cabra, la cabra, la puta de la cabra, la madre que la parió, yo tenía una cabra y la muy puta se murió".

.

Han passat vuit segles i se'ns fa difícil de comprendre aquest estat de coses en una societat gairebé preinterplanetària. Però el cas és que, des d'un punt de vista antropològic, és una font d'estudis molt excitant per a poder saber més sobre les deficiències mentals transitòries en la genètica humana. Excavacions recents en aquell territori ens han proveït de cranis d'aquells antics pobladors que estan sent analitzats amb tecnologia gamma per tal de comprovar si hi havia irregularitats volumètriques de massa cerebral. Amb tecnologia d'alta fisió i reconstrucció hologràfica potser podrem reproduir un exemplar que tancarem a les gàbies de la Universitat. Això s'augura complicat. Però almenys no perdem l'esperança de trobar un cadàver ben conservat que podríem exposar al Museu de Prehistòria.

Les aventures d'en Lenoir

Quan el terror revolucionari va instal·lar-se a França, especialment a Paris, no només estaven sota greu amenaça molts dels prohoms francesos, sinó també tota la riquesa artística d'una de les nacions més prolífiques d'Europa. La massa revolucionària assaltava esglésies i palaus, i de manera vandàlica, assetjava i destruïa tot el llegat pictòric i escultòric de centúries i centúries sense cap mena de rubor. Fins i tot es profanaven cementiris on descansaven les despulles d'antigues personalitats de l'Antic Règim i s'estenia arreu la dèria de laïcitzar el nou status cultural: tota nova art havia d'estar desvinculada dels motius religiosos; i tota vella art que hi estigués vinculada, havia de ser destruïda fins a ésser pols. El 1791, davant d'aquesta onada de fervor destructiu, el propi Govern Revolucionari va designar Alexandre Lenoir en un nou càrrec que havia de dedicar tots els seus esforços a salvar, guarir, recuperar i preservar tot el patrimoni artístic que es trobava repartit aquí i allà per totes les esglésies i palaus de Paris. Se li va atorgar un gran magatzem a la vora mateix de la Sena i la feina que va fer mai podrem estar-li agraïts del tot.

.

Ve a tomb tot això perquè la meva imaginació perversa m'ha portat a somiar despert que en un futur proper assolava el nostre món literari actual una nova revolució francesa. La meva imaginació perversa m'ha portat a visionar que un munt d'hordes del terror literari assaltava les biblioteques i calava foc a cadascuna de les seves lleixes; m'ha portat a preveure que uns encaputxats fanàtics assetjaven les nostres editorials i amb unes monstruoses màquines feien miques qualsevol plana impresa; m'ha portat a fer-me present que els nous revolucionaris desallotjaven totes les llibreries i, acte seguit, emprenien la tasca d'endur-se'n tots els llibres al carrer on hi havia preparada una enorme foguera. I clar, no podia ser d'una altra manera, la meva perversa imaginació i un cert ego heroic m'han dut a contemplar la possibilitat que el Nou Govern Revolucionari feia de mi un nou Lenoir, i que posava a la meva disposició prop del Llobregat un gran magatzem on haurien d'anar a parar totes aquelles obres que la Humanitat vegés com a imprescindibles. El nou Lenoir i els seus ajudants recorrerien Barcelona a la recerca de la immortalitat.

.

La gran responsabilitat i alhora el gran mal de cap d'aquest nou Lenoir seria la discriminació. Com que tot no es pot salvar, s'hauria de buscar un criteri que decidís què mereix ser transportat al Magatzem de la Immortalitat i què no. El nou Lenoir desallotjaria la llibreria i, act seguit, es trobaria tot solitari davant de bilions de paraules, de frases, de volums, de misteris. Però com que el nou Lenoir sempre ha estat decidit es dirigiria sense pensar-s'ho massa cap a les lleixes més ocultes, aquelles que, en termes relatius, poca gent visita i així, encoratjat, aniria omplint un carretó de dimensions poc imaginables. Amb cura, amb amor, amb un tacte nostàlgic deixaria al carretó cadascun dels volums que toquessin les seves mans, i així, amb paciència i melangia aniria desplomant aquella llibreria. Una vegada buides totes les lleixes, el nou Lenoir i els seus sequaços anirien cap a la part de la llibreria on, amuntegats a piles monumentals, s'hi troben uns llibres que deurien de tenir molt èxit, perquè n'hi ha cents i cents d'exemplars. N'hi ha tants que dóna la impressió que la gent els agafava sense pensar-s'ho, com aquell que compra tovallons de paper al supermercat. Llibres gruixuts, incomençables i inacabables: catedrals, àngels, dimonis, codis, sectes secretes, reliquies, santsgrials, cavallers risibles, templaris, homes que no estimaven dones, i en fi, un llarg etcètera espantós, terrorífic, de pur esglai. El nou Lenoir es para i, esperançat, en pren un exemplar i l'obre just pel mig, a l'atzar. En llegeix una plana. Poques subordinades, diàlegs sense cap qualitat literària, vocabulari bàsic, pobres jocs verbals, inexistència de la metàfora, manca absoluta d'esperit poètic, pura consumició, desvinculació de la gran literatura. Un dels sequaços li diu que són llibres de transport metropolità, de sala d'espera, de platja; que són llibres preparats per a homogeneitzar, paulatinament, un exèrcit d'illetrats; bestsellers, diu; tones i tones de paper dedicades a seduir per la seva simplicitat els ciutadans, no fos cas que se'ls passés pel cap triar un llibre que els ensenyés, que els fes pensar, que els fes mes autònoms, més crítics, més rics. No fos cas que el gruix dels ciutadans es tornés lletrat. Bestsellers, torna a dir; subvencionats, preparats, massificats, promocionats. Escrits, diu el sequaç, sense cap altre interés que l'autor i l'editorial es facin milionaris.

.

El nou Lenoir tanca el llibre. Pregunta on és la sortida. I aixeca el braç i llença el llibre per sobre de les seves espatlles i el llibre vola i vola fins a caure al terra. El seu amor a tot volum imprès li prohibeix de calar-hi foc, però els deixa allí, exposats al seu destí, a les hordes revolucionàries, als llops. No hi cap tot al magatzem. I aleshores empeny una mica el carretó i es posa en marxa. Però s'atura. A dalt de tot del carretó hi sobresurt un exemplar dels Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. I va, i li dóna un petó.