Carlota a Weimar

El mes de maig de 1772, Johann W. von Goethe es trasllada a la petita ciutat de Wetzlar per a dur a terme les pràctiques d'advocacia a la Cambra de Justícia. Sorprès per l'amistosa bonhomia dels vilatans, Goethe, que d'entrada no s'havia fet massa expectatives, es veu impulsat a una vida joiosa i senzilla, pròpia de les ciutats rurals alemanyes, rodejades de masos i camps, de prats i arbrades, de bucòlics camins de terra per on passegen els nens i els pobletans. En aquest entorn, Goethe coneix Johann Ch. Kestner, el secretari de legació de Bremen a Wetzlar. La seva amistat es fa ferma en poc temps, i Kestner no tarda a presentar-li la seva promesa, Charlotte Buff. Des d'aquell moment, la vida de Goethe canviarà per a sempre: l'amor més profund s'instal·la en el cor de Goethe i troba una dolça alcova en el cor de Charlotte. Goethe i Lotte es fan inseparables, i Kestner, que sovint -quan les seves tasques li ho permeten- se'ls uneix en llurs passejades, no s'adona de l'amor secret que s'ha encès en aquells dos pits. La febrada del desig i la força de l'amor mai paren de créixer; però la decència de Lotte, la promesa, mai permet sinó una lleu carícia, una mirada ensordidora, paraules que amaguen missatges inconfessables, silencis tortuosos. Finalment, Goethe es veu obligat a fugir de Wetzlar: 'vaig prendre la decisió d'allunyar-me voluntàriament, abans que més endavant m'expulsés el que és més insuportable' (Poesia i veritat, XII). Goethe deixa una carta de comiat a Lotte: "si hagués romàs entre vosaltres un instant més, no m'hauria pogut contenir". Goethe, a l'allunyar-se, veu com s'allunya l'amor que reconeix com a vertader i irrepetible, i ja mai més podrà oblidar-la, fins als últims dies de la seva vellesa.

Goethe torna a Frankfurt, la seva ciutat natal. Kestner es casa amb Lotte i obté el càrrec de conseller àulic a Hannover. Els dies de Goethe a Frankfurt transcorren adolorits, rodejat de societats anodines, balls pomposos que mai poden dur Lotte a l'oblit, dames que no poden substituir Lotte, sentiments efímers que no poden competir amb Lotte. Goethe, desconsolat per la soledat i la distància, s'asseu a una cadira i escriu Les desventures del jove Werther (1774): Werther -el transsumpte de Goethe- abandona la seva ciutat i es trasllada a la petita vila de Wahlheim, on es dedica a la pintura, la lectura de poesia i la conversa amb els vilatans. En un ball coneix Lotte, la promesa de n'Albert -el transsumpte de Kestner-, i l'amor més fervorós s'instal·la en llur moll de l'os; Werther i Lotte no poden separar-se, pels caminois de la contrada, a les fonts d'aigua gèlida, entre els versos d'Ossian i Klopstock, rodejats de la mainada, els petits germans de Lotte, que els serveixen de coartada; "ella, la meva dona! Si pogués abraçar la criatura més bella sota el Sol!", li diu per carta al seu amic Wilhelm; "Calfreds recorren tot el meu cos, Wilhelm, quan l'Albert li abraça l'esvelta figura"; "posseeixo tantes coses! I el sentiment per ella les devora totes. Posseeixo tantes coses! Però, sense ella, tot queda reduït al no res". Lotte i Albert es casen, i Werther creu enfollir. Però en una de les seves trobades, malgrat tots els esforços de Lotte per no reconèixer la veritat, malgrat voler sempre minimitzar el lligam còsmic que els uneix, Werther sent l'amor de Lotte, confessat sense paraules, només amb tremolors, al fons de les seves negres ninetes, en els silencis, sempre amagat en la prudència, pur com el de Werther. "M'estima! M'estima!", "Sabia que m'estimaves, ho vaig saber des de les primeres ullades que ens fèiem!". Tanmateix, el destí és implacable: Werther pren les pistoles de l'Albert i es vola el cervell. El sepulten de nit, a les onze, i cap sacerdot va estar-hi present. L'èxit del Werther va ser tan gran com l'escàndol. Tots els lectors d'Alemanya sabien que la Lotte del Werther era la Lotte de Goethe a Wetzlar. Des de Hannover, Johann Ch. Kestner va haver de sofrir en silenci i dignitat; i Charlotte Buff es va convertir en la dona més admirada i estimada de tota Alemanya.

Hi ha unes aranyes siderals, capricioses, que teixeixen amors que mai desapareixen de les ments i dels pits dels amants, malgrat que s'amaguin. L'estiu de 1816, quan Goethe ja feia anys que residia a Weimar com a reconegut home d'estat i ja era la gran llum de la prosa i la poesia universals -i quan ja gairebé no tenia dents-, Charlotte Buff, ja vídua, viatja a Weimar, mig d'incògnit, per poder tornar a veure un sol cop l'home que havia estimat silenciosament a Wetzlar quaranta-quatre anys enrere i que l'havia dut als cims més alts de la literatura alemanya. Lotte Buff va instal·lar-se a les rodalies de Weimar uns quants dies abans i va fer-se anunciar al poeta. Els cabells rossos i juganers de la noia de Wetzlar havien empal·lidit cap a un gris resplendent i la pell fina i de marbre ja era un record rere les arrugues intel·ligents. Tanmateix, els seus ulls blaus lluïen com en les flors de la joventut, i la seva boca menuda i rosenca, tan ben cisellada, mantenia la frescor dels petons joves. Quan Charlotte Buff va ser convocada, va pujar a un landó que la va dur fins a la casa de Goethe. Diuen que, quan el landó la va deixar dempeus davant la casa, va restar immòbil uns instants i va aixecar els ulls per veure bé aquell immoble que li apareixia estrany i desconegut; "som vells, però estem aquí"; "fins aquí ens ha dut la nostra història, tu, Goethe". "Som-hi", i es veu que el servei li va obrir la porta, la va ben rebre i la va conduir per unes escales amunt, fins a una ampla i elevada portalada que estava tancada. El majordom va posar la mà al pom i va mig obrir-la. "Endavant, senyora". Charlotte Buff va tancar els ulls i va entrar, tancant rere seu la porta. El terra estava enrajolat. Les parets estaven pintades del color del blat. El que Lotte i Goethe van dir-se, mai ho ha sabut ningú.